AFONIA EN LA CEE

Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Des de fa més de vint anys, el Vaticà cita els bisbes novells a un curs intensiu de formació (afectuosament «tornada a l’escola dels bisbes») al llarg de la primera quinzena de setembre.

Del 2 al 10 de setembre, 149 bisbes han acudit a «l’escola» i, entre altres coses el papa Lleó XIV els ha insistit en l’obligació d’exercir el ministeri «des de la proximitat amb el poble, sacerdots i comunitats». També els ha advertit dels canvis accelerats en els quals estem immersos i l’obligació de conèixer i compartir les alegries, els dolors i els somnis de les persones, sense diferència de confessions o creences, perquè «abans de bisbes són deixebles». I continuava: «per a eixa missió han d’estimar les persones que el Senyor els ha confiat, procurant conèixer-les pel seu nom, històries, llengua i visitar-les».

De segur que als bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola, el curs de formació ja els queda molt lluny, motiu pel qual, per a la gran majoria d’ells, salvant alguna honrosa excepció, el seu contingut ha quedat en l’oblit. Però més greu és si han oblidat la Constitució Dogmàtica Gaudium et Spes quan, clarament, parla d’acompanyar i defensar les persones més vulnerables, encoratjant-se contra les injustícies, mentides i tota mena de maltractament humà.

El silenci de la CEE respecte a tots els esdeveniments actuals, s’escolta per tot arreu. Eixe silenci la fa còmplice del dolor i del sofriment de tantes persones i col·lectius maltractats. No denunciar és atorgar. El silenci et posa lluny de les víctimes i al costat dels agressors.

Quan som espectadors del desenvolupament de polítiques inhumanes i de procediments clarament inadaptats i d’una inoperància clamorosa per a buscar un tracte digne i no s’alça la veu ni es fa cap pronunciament en defensa de la dignitat humana ni s’acompanya a les persones en la seua situació de sofriment, difícilment podrà defensar-se que acudim a l’Evangeli per a inspirar-nos ni que som defensors de la pau.

Es troba a faltar la veu de la CEE respecte a la situació que es viu a Ceuta, com a la violència criminal que desorienta i desanima a tothom. Davant la utilització política que actualment es fa del sofriment humà, l’Església no pot quedar-se callada com si volguera passar desapercebuda. La situació requereix prendre partit, jugar-se-la i, sempre, haurà de ser al costat de les persones més vulnerables, lluny de buscar interessos ni de voler eludir crítiques. Quan l’ésser humà sofreix, per al seguidor de Jesús, no caben tripijocs: ha d’optar per acompanyar en el sofriment sense importar ser criticat, malinterpretat o acusat.

Moltes persones que volen viure el seguiment de Jesús o volen ser conseqüents amb els seus principis estan lluitant i acompanyant les persones adolorides i, per això, no puc entendre el silenci de la CEE o la por per dir una paraula al respecte i posicionar-se des de l’Evangeli, com persones, se suposa, sensibles a tot dolor humà.

L’Església ha de mantenir una postura clara i ferma en la defensa dels drets humans i de cada persona i alçar la veu des del púlpit i la seu. Els cristians han de ser coneixedors d’allò que proposa l’Evangeli, llegit des de la realitat del dia a dia, per crua que siga, per a ser llum i camí a recórrer en auxili dels drets trepitjats i qualsevol altre maltractament instal·lat. L’espiritualitat cristiana és una espiritualitat encarnada i, per això, viscuda fora els temples i en tota relació personal.

Eixe silenci s’estén també als temples on cada diumenge es llegeix un fragment de l’Evangeli, però sense ser aplicat a posar llum als esdeveniments actuals. Pareix que la vida religiosa està fora d’òrbita i l’Església és d’un altre món.

Diríem que fa temps, la CEE està afònica i necessitaria anar a l’otorrino perquè les cordes vocals tornen a vibrar amb claredat i amb totes les seues cordes.