Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
No resultarà gens estrany a les nostres oïdes si diem que vivim moltes contradiccions, que són manifestes en les polítiques socials promulgades i en l’ús i abús que s’exerceix amb les persones necessitades i sense sostre.
Totes les persones, segons els Drets Humans, poden viatjar, establir-se i decidir on volen viure, i tenen dret a sostre, treball i reconeixement. Açò encara és sols teoria, perquè mantenim fronteres que impedeixen el pas a aquelles persones que no ens acomoden i no són del nostre interés; encara promulguem lleis que declaren no delicte les expulsions en calent i poder fer accepció de persones, com també pagar a altres països per a crear camps de refugiats en ells i expulsar-los dels nostres com si foren mercaderia.
Les contradiccions manifestes entre el que es diu i el que es fa, no sols ho són entre les polítiques i les autoritats sinó també en la manera d’actuar de la ciutadania, en comportar-nos des d’allò que ens interessa. Podem participar en manifestacions contra el desnonament, sentir-nos no racistes i al mateix temps, no tenir escrúpols a l’hora de demanar lloguers molt elevats i buscar persones perquè ens servisquen a sous que nosaltres no els acceptaríem. És cert que tots, en teoria, ens sentim solidaris, encara que la realitat mostra l’abús que es fa amb les persones necessitades sense que tampoc les polítiques socials siguen massa eficients.
Posant l’atenció a les persones que viuen al carrer, descobrim que un percentatge molt alt d’elles procedeixen d’altres països i no tenen ací família ni amics per acollir-los, ni tampoc unes polítiques socials que puguen facilitar-los una mínima integració. És cert que es troben amb una sanitat universal i amb el dret a l’escolarització, però també, ací a València, amb un rebuig molt fort per part de les polítiques de les nostres autoritats que no ajuden a facilitar-los una integració més amistosa. Les ONGs procuren eixir al seu auxili, procurant-los assistència primària (aliments, roba…), poder aprendre l’idiona i algun acompanyament en la recerca de sostre i treball, però sempre lluitant contra les polítiques que miren més el capital que a la persona, que es mouen en una visió egocèntrica més que solidària.
¿No serà moment d’aturar-nos a reflexionar sobre la conveniència d’anar un pas més en l’ajuda a les persones necessitades i plantejar-nos sobre la necessitat de manifestar-nos d’una manera clara, contundent i ferma contra la bipolaritat política i social, denunciant l’abandonament i la desprotecció en la qual es troben els desnonats? Fins ara continuem intentant pal·liar les necessitats i atendre l’angoixa en què viuen tantes persones, però sense atacar-ne les causes, sense que les autoritats, responsables de la convivència i el benestar de la ciutadania es senten tocades. ¿No és hora de dir-los que així no poden continuar comportant-se?
La col·laboració amb les persones necessitades, sense papers i desnonades, requereix una participació no sols quantitativa, sinó també qualitativa, preocupant-nos per entendre la seua realitat i les seues vivències, elaborant programes de treball enfocats a combatre tantes angoixes provocades per les condicions de vida a què són sotmeses. Són necessàries actuacions que molesten als responsables i no quedar-nos en una acció de beneficència.
Hem votat al Parlament Europeu i pareix que ja vivim convençuts que tant les promeses fetes en la campanya electoral com les realitzades al programa electoral són per a no complir-les. Caldrà eixir d’eixa visió i fer-los un encàrrec: les polítiques han d’afavorir a les persones, no practicar discriminació, no sotmetre-les al capital; i a tots, la necessitat de ser autocrítics i saber reconéixer també si les polítiques desenvolupades pels de la pròpia ideologia no estan en la línia dels drets humans.