Del nacionalcatolicisme a les actuals guerres culturals reaccionàries
Autor: José Miguel Rodriguez
Publicat el 29 novembre 2024 en la revista Política&prosa
L’Església de l’Espanya «evangelitzadora de la meitat de l’orbe, martell d’heretges, llum de Trento» – segons va escriure el 1882 Marcelino Menéndez y Pelayo, que unia catolicisme amb hispanitat– va transitar del segle XIX al XX com a religió oficial de l’Estat. Amb clergues moltes vegades funcionaris de l’àmbit sagrat i fidels laics cristians per tradició, únicament determinades iniciatives socials il·luminaven la foscor.
Va estar al marge del moviment teològic «modern», que llavors va sacsejar l’Església romana en alguns països europeus. Enfront de l’integrisme, aquest moviment proposava adaptar el cristianisme a l’evolució de les ciències i del pensament, per la qual cosa va rebre la condemna papal. Així, la visió nacionalcatòlica de Don Marcelino va continuar endavant, amb la màxima expressió en una postguerra reflectida pel jesuïta Alfonso Álvarez Bolado a El experimento del nacionalcatolicismo (1976).
En els anys 50 l’episcopat espanyol també va estar a redós de les novetats procedents de la teologia i dels estudis bíblics a Bèlgica, França, Suïssa o Alemanya. L’enfocament doctrinal dels bisbes carpetovetònics, la formació en els seminaris, les seves actuacions pràctiques i una visió purament jeràrquica de l’Església desentonaven amb el que sorgia més enllà dels Pirineus. I defensaven el dret de l’Església a plasmar els seus principis morals en la legislació civil.
El Concili Vaticà II (1962-1965) va intentar afrontar els canvis en una societat diversa, amb gairebé tota l’Església hispana a contrapel i en simbiosi amb el franquisme. La immensa majoria de l’episcopat es va
oposar a la declaració conciliar Dignitatis Humanae, sobre la llibertat religiosa. El bisbe de Canàries, Antonio Pildain y Zapiain, va escriure a la Secretaria conciliar: Utinam ruat cupula sancti Petri super ens antequam approbemus Declarationem de Libertate Religiosa (tant de bo s’esfondri la cúpula de Sant Pere sobre nosaltres abans que aprovem la Declaració de llibertat religiosa). Els bisbes espanyols s’haurien de situar en una societat plural i sense religió oficial.
A partir del 1999 un veritable príncep de l’Església, Antonio María Rouco, arquebisbe de Madrid des del 1994, va ser elegit president de la CEE i va accelerar la restauració desitjada per Roma.
Alguns moviments des de Roma per impulsar la influència dels pocs bisbes «aperturistes» van promoure la recepció espanyola del concili i un distanciament de l’Estat, amb una Església de base que compaginava la
reforma eclesial i l’antifranquisme. Des de finals dels anys 60 i durant els 70, hi va haver canvis externs visibles i cert grau d’aggiornamento doctrinal, dins d’una lleugera primavera eclesial, amb el cardenal
Vicente Enrique y Tarancón al capdavant de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE) entre 1971 i 1981.
Triat el papa Joan Pau II el 1978, el nacionalcatolicisme polonès va acudir en auxili de les hosts resistents del seu homòleg espanyol, capitanejades des de Toledo pel cardenal Marcelo González, abans arquebisbe de Barcelona. Convertit el seu seminari en baluard de la formació sacerdotal tradicional, durant l’homilia funerària d’exaltació de Francisco Franco, el 1975, va assenyalar el punt clau encara avui: va exigir mantenir la «civilització cristiana».
La involució
En els primers anys 80 es va notar la restauració feta per Joan Pau II dels continguts doctrinals, les pràctiques pastorals o devocionals i –molt important– un estil de govern tipus «ordeno, mano i condemno».
Era una revisió indietrista (cap enrere) del concili. Joan Pau II va tenir al seu costat el cardenal Joseph Ratzinger, que, tal vegada per les dures protestes estudiantils quan era professor a Alemanya durant el Maig del 68, va passar d’aportacions teològiques innovadores a posicions involucionistes, tornant a una Església fortalesa, tancada en si mateixa enfront dels enemics exteriors i sostenint les anomenades «veritats innegociables»: la família tradicional, un home i una dona; el dret dels pares a educar els fills
segons les seves creences religioses i morals; o la defensa de la vida humana, que comportava un rebuig de l’avortament i l’eutanàsia.
La gran majoria dels bisbes es van tornar a acomodar al nou poder. Per convicció, per por o per possibles futurs ascensos en la «carrera eclesial». Joan Pau II va acceptar la renúncia de Vicente Enrique y Tarancón en complir els 75 anys, després de reprendre’l per la pèrdua de protagonisme de l’Església espanyola.
El 1983 s’inicia l’alliberament d’Espanya dels «excessos renovadors» i les «interpretacions conciliars en ruptura amb la tradició», i es trasllada Ángel Suquía, arquebisbe de Santiago de Compostel·la, a Madrid, per després presidir la CEE (1987-1993). I a partir del 1999, amb els preveres toledans repartits per diverses diòcesis, un veritable príncep de l’Església, Antonio María Rouco, arquebisbe de Madrid des del 1994, va ser elegit president de la CEE i va accelerar la restauració desitjada per Roma. Probablement, en
el pitjor moment, perquè els canvis sociopolítics impulsaven per si mateixos una secularització que aquesta contrareforma només podia reforçar.
Fins a la jubilació dels seus càrrecs el 2014, Rouco va ser el virrei del Vaticà per a Espanya. En controlar els nomenaments episcopals, va dissenyar una CEE majoritàriament formada per bisbes mers repetidors de l’ideari contrareformista, centrats en pràctiques tradicionals i piadoses. I una altra característica molt rellevant: l’obediència, reforçada per Rouco seguint Nicolau Maquiavel a El Príncep: «Els homes ofenen abans allò que estimen que allò que temen».
Les concentracions de Rouco a la plaça de Colón de Madrid –ara hàbitat de la dreta i la ultradreta– reunien nombrosos prelats o moviments afins.
El gran timoner va portar la contrareforma a l’escena pública, amb guerres culturals en defensa de la família tradicional, la llibertat d’ensenyament i la plasmació de la moral catòlica en les lleis civils per sostenir la influència de l’Església en una societat plural. Les seves concentracions a la plaça de Colón de Madrid –ara hàbitat de la dreta i la ultradreta– reunien nombrosos prelats o moviments afins. Va ser innovadora la participació de Rouco i altres bisbes en manifestacions a favor de l’educació catòlica i contra
el matrimoni entre persones del mateix sexe o les modificacions legislatives sobre l’avortament. Tot això, entre 2005 i 2010, amb José Luis Rodríguez Zapatero com a president del govern.
Les coincidències perilloses
L’empremta de Rouco persisteix en la major part dels bisbes. Per això, el gruix de la CEE es va situar davant de Francesc amb un «esperar i veure», atesa la seva edat avançada. En la pràctica, una resistència passiva, però sense estridències públiques, encara que Rouco va reconèixer que l’elecció de Francesc el 2013 no era la seva opció. Només uns pocs bisbes integristes fragorosos van continuar amb proclames molt ardents, evidenciant que la seva prepotència supera la seva intel·ligència. Mentrestant, la resta dels
bisbes es va limitar a ressaltar la incomprensió de molts mitjans de comunicació, del govern socialista i, en general, d’una societat complexa, allunyada del seu concepte de Déu i dels seus criteris morals.
Aquesta «síndrome de la incomprensió» s’ha potenciat durant les presidències de la CEE de Ricardo Blázquez, arquebisbe de Valladolid (2014-2020), i Juan José Omella, arquebisbe de Barcelona (2020- 2024). I, des del març de 2024, amb la presidència de la CEE en mans de Luis Argüello García, successor de Blázquez com a arquebisbe de Valladolid i que mereix aquí una petita ressenya.
Luis Argüello és un conservador llest, més que no pas éclairé o enlightened. Políticament hàbil, senzill, de tracte agradable, treballador, amb capacitat executiva, gran lector i amb «una mentalitat molt laica», segons els que el coneixen bé. Això últim l’anima a la guerra cultural en diversos temes i, inevitablement, amb certa càrrega ideològica –que, al seu torn, atribueix als altres. Va ser cuiner (activista a la universitat, company conductor al PCE i assessor del PSOE) abans que frare (sacerdot, ordenat ja amb més de trenta
anys, i bisbe) i mentor del Movimiento Cultural Cristiano (MCC) i de la seva escissió Encuentro y Solidaridad (ES), impulsors al seu torn del partit SAIn (Solidaridad y Autogestión Internacionalista).
Futboler, la seva experiència a avançar per la banda esquerra, regatejar al centre del camp i tirar a porteriaper la dreta pot explicar la seva elecció.