Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La societat actual es proclama com la societat de les llibertats, mantenint com a marc la proclamació universal dels Drets Humans. És un camí llarg el que cal fer perquè sabem que una cosa és la teoria, la lletra sobre el paper i una altra molt diferent la posada en pràctica de la lletra. Dels 33 articles de la carta magna d’aquests, comentarem l’article 19 que diu: “Tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres”.
En una societat democràtica la defensa del dret d’expressió i la llibertat de pensament serà qüestió essencial en el seu desenvolupament, encara que també serà motiu de molts enfrontaments, discussions i enemistats, perquè, si és cert que és fonamental poder dir, expressar i pensar lliurement, no deixa de ser cert també que tots no pensem igual i, per tant, el respecte als diferents modes de pensar caldrà que siga una premissa, no sempre considerada, per poder complir l’article 19 dels Drets Humans.
Els drets no deixen de ser una construcció abstracta que, aplicats a l’ésser humà, complex i personal, poden provocar en ell conflicte, en enfrontar-se un dret amb un altre. (Tota persona té dret a la lliure circulació, però també hem creat fronteres que impedeixen el pas; tota persona té dret a la terra, però hem creat la propietat privada; tota persona té dret a expressar la seua opinió, però hem creat constructes que ens qualifiquen, assenyalen o ridiculitzen segons la tendència i l’ambient imperant, fins al punt de posar càrrega emocional, sentimental, afectiva, religiosa o ideològica a l’aplicació dels drets).
S’imposa la necessitat d’una reflexió serena a l’hora d’aplicar els drets, perquè tot ésser humà és subjecte d’intencions i els instruments que són utilitzats per ell en la seua expressió seran neutres, per això caldrà aclarir que les paraules, paròdies, imatges, signes o símbols, no tenen càrrega emocional, afectiva ni sentimental en ells mateixos sinó que això depén de les vivències de cada persona. Entenem, així, per què unes paraules, expressades entre col·legues, en un ambient familiar i de festa, no tenen la mateixa ressonància i repercussió que quan són pronunciades davant persones que viuen altre ambient, cultura i sentir diferent. Entre col·legues, es trauen la mare i no deixa de ser una broma de col·legues, però si li traus la mare en un altre ambient, la percepció és d’ofensa, insult i ferida.
En l’ésser humà es manifesta la tendència a mantenir la creença en axiomes o en allò que no domina (l’abstracte) i situa ahí la projecció religiosa, el pensament fonamentalista o tot allò que es té com intocable; però també manifesta la necessitat de relaxar-se de la tensió que li provoca l’absolut, el no poder dominar aspectes profunds i fonamentals que formen part de la seua constitució a través de l’humor i la sàtira per a rebaixar la càrrega i destensar-se de tensions. Però procurant sempre, que ambdues visquen en harmonia de forma que no s’entretallen ni busquen eliminar-se l’una a l’altra.
Les paraules mai ofenen, blasfemen, insulten ni desprestigien sinó que és la intencionalitat en què són pronunciades. La ferida, l’ofensa o la congratulació és provocada per la intencionalitat. És un error donar càrrega emotiva, sentimental, malintencionada i ideològica a les paraules, perquè són neutres, sols aquella intencionalitat de qui les pronuncia i del qui les rep els donarà el ressò d’ofensa o de familiaritat. Per això, l’empatia és necessària quan parlem, dirigint-nos a un auditori, si volem alleugerar càrregues, destensar i relaxar nervis i, per això, sempre caldria considerar l’oportunitat d’allò que expressaré enfront de la necessitat de qui m’escolta.
Quan descobrim reaccions adverses a les paraules que hem pronunciat haurem de reflexionar si hem ofès sentiments o aspectes fonamentals de persones per poder aclarir malentesos; però si són pronunciades amb la intenció d’ofendre i ferir, no fer-nos els hipòcrites justificant-nos sota la llibertat d’expressió, perquè la llei d’expressió no ens dona carta blanca per a ferir-nos, però sobretot, per a no ser covards i mentidors. La intenció de burla, ofensa i descrèdit escapa a la llibertat d’expressió perquè entra en allò que Nacions Unides denomina: “incitació a l’odi”.
No judicialitzem les paraules; els tribunals no jutgen intencions sinó fets; i que en els tribunals no se’ns considere delinqüents no significa que no puguem estar ofenent-nos amb intencionalitat o per inconsciència.