Meditació de l’Advent. Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La tornada periòdica de l’Advent, com la de la Pasqua, és important per evitar que el record de Jesús, el Fill de Déu, és fossilitze i acabe convertit en mite. És per açò que l’Església antiga des del primer moment volgué precisar que Jesús havia nascut d’una dona i que fou crucificat, molt i sepultat.
Advent, adveniment. Esperar. Només espera qui està mancat d’alguna cosa.
L’Advent és l’esperança en un futur que no és racionalment probable ni possible. Però sense la ruptura d’eixa lògica que és el fruit de segles d’experiència i saviesa humanes, la Humanitat restaria tancada per sempre en allò que existeix, encara que no li agrade.
Què esperem, doncs?
Jo crec que el que esperem és el futur en dos sentits:
- -allò que vindrà: el Regne de Déu.
- – allò que serem: Jesús, el nostre demà, si no defallim en el seu seguiment.
En el primer sentit és una crida a la feina i ens convida a l’acció. Ocupem-nos del Regne i de la seua justícia, però sabent que no són les nostres forces les que la implantaran en aquest món destrellatat.
En el segon sentit és un regal i ens convida a la contemplació, la qual ha d’alimentar i sostindre la nostra acció si no volem conformar-nos en millorar la nostra curta estada ací en la terra, estada que de tota manera acabarà en el fracàs de la mort.
La precarietat material de la vida humana en el temps antic espentava a desitjar una vida millor, “l’altra vida.” Ara, en el nostre entorn de fe, burgés, acomodat i ple d’entreteniments, és fàcil oblidar eixa aspiració i negligir l’immens regal que és Jesús, el nostre futur.
Sense eixe regal, se’ns fa pesat de veure l’empobriment accelerat de les relacions humanes a quasi tots els nivells, la immoralitat i la amoralitat en molts dels àmbits de decisió política, la insolència dels poderosos. Aleshores, clamem a Déu: “Com és possible que això estiga passant? No penses fer-ne res?” En altre temps de dificultats Déu respongué a Habacuc: “No és encara el moment que es complisca, però vola cap al terme i no fallarà. Espera-ho, si és que tarda; segur que vindrà sense retard.”
Perquè la realitat és que en Crist atenyem una autèntica relació personal amb Déu (“Ja no vos dic servents, vos dic amics”), una relació sense la qual no és possible fer-li preguntes ni, per descomptat, esperar-ne respostes. Més increïblement encara: en Crist passem de ser tan sols criatures – per tant, radicalment distintes de qui ens ha creat–, a identificar-nos amb Déu mateix. Això és el que l’adveniment de Jesús fa possible.
Com diu sant Agustí en parlar de les dues ciutats: “Ambdues gaudeixen en la terra juntament dels béns temporals, o pateixen juntament els mals, amb diferent fe, amb diferent esperança, amb diferent amor”. Eixes diferents fe, esperança i amor són les que cal recordar i renovar en l’Advent. Són les virtuts que omplen de sentit la nostra vida perquè ens preserven del desànim davant de tant de desgavell com ens envolta.