IV Diumenge del Temps Ordinari. Les Benaurances. Mª Dolores Simarro és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Reflexionem amb una catequesi del papa Francesc.
L’Evangeli ens diu que Jesús, en veure a la gentada que el seguia, va pujar a la muntanya, es va asseure i dirigint-se als seus deixebles, va proclamar les Benaurances. El missatge estava dirigit als seus deixebles, però també a la gent; és a dir, als altres, a tota la humanitat. Amb les benaurances Jesús ens dona els “nous manaments”, que no són normes, sinó que assenyalen el camí de la felicitat que Ell ens proposa.
Les Benaurances il·luminen les accions de la vida cristiana i revelen que la presència de Déu en nosaltres ens fa veritablement felices. A vegades, Déu tria camins difícils d’entendre, per exemple, el dels nostres propis límits i el de les nostres derrotes, però és allí on manifesta la força de la seua salvació i ens concedeix la veritable alegria.
El cristià està cridat a viure l’esperit de les benaurances i que tota la seua vida faça agradar als altres el bon sabor de Crist i de l’Evangeli
Benaurats els pobres d’esperit.
Un camí sorprenent, i un estrany objecte de benaurança, la pobresa. Hem de preguntar-nos: Què s’entén per “pobres”? en l’Evangeli de Mateu es parla de «pobres d’esperit». Què vol dir? L’esperit, segons la Bíblia, és l’alè de la vida que Déu va comunicar a Adán; és la nostra dimensió més íntima, aquella que ens fa persones humanes, el nucli profund del nostre ésser. Llavors els “pobres d’esperit” són aquells que són o se senten pobres, mendicants, en la profunditat del seu ser. Jesús els proclama Benaurats, perquè a ells els pertany el Regne dels cels.
Reina veritablement qui sap estimar el veritable bé més que a si mateix. I aquest és el poder de Déu.
Benaurats els que ploren
Ploren, però per dins. És una actitud que s’ha convertit en el centre de l’espiritualitat cristiana i que els pares del desert, els primers monjos de la història, van cridar “penthos”, és a dir, un dolor interior que obre una relació amb el Senyor i amb el proïsme, una relació renovada amb el Senyor i amb el proïsme, es tracta d’estimar a l’altre de tal manera que puguem unir-nos a ell o ella fins a compartir el seu dolor.
Però també estan els que ploren pel mal fet, pel bé omès o per la traïció a la relació amb Déu. Aquest és el plor per no haver estimat, que brolla perquè la vida dels altres importa. Es plora perquè no es correspon al Senyor que ens estima tant, i ens entristeix el pensament del bé no fet; aquest és el significat del pecat.
Pensem en el plor de Sant Pere, que el portarà a un amor nou i molt més veritable: és un plor que purifica, que renova. Pere va mirar Jesús i va plorar: el seu cor es va renovar. Entendre el pecat és un regal de Déu, és una obra de l’Esperit Sant. Nosaltres sols, no podem entendre el pecat. És una gràcia que hem de demanar: “Senyor, fes-me entendre quin mal he fet”. És un do molt gran i després d’haver-lo entés, ve el plor del penediment.
Benaurats els mansos de cor.
La mansuetud conquesta els cors, salva les amistats, fa possible que se sanen i reconstruïsquen els llaços que ens uneixen als altres. El contrari és el pecat de la ira. En un moment de còlera, d’ira, es pot destruir tot el que s’ha construït amb molt de treball; quan es perd el control, s’oblida el realment important, i això pot arruïnar la relació amb un germà, moltes vegades sense remei.
Benaurats els que tenen fam i set de justícia.
Què significa tenir fam i set de justícia? Certament no estem parlant dels que volen venjança, al contrari, en la benaurança anterior parlàvem de mansuetud. Veritablement les injustícies fereixen la humanitat; la societat humana té una necessitat urgent d’equitat, veritat i justícia social; recordem que el mal que sofreixen les dones i els homes del món arriba al cor de Déu Pare.
Jesús diu: «No jutgeu i no sereu jutjats; no condemneu i no sereu condemnats; perdoneu i sereu perdonats». Sempre la mateixa reciprocitat.
Però és en el Parenostre on demanem: «Perdona les nostres ofenses com nosaltres perdonem als que ens ofenen», i aquesta petició és l’única que es recull al final: «Perquè si vosaltres perdoneu als altres les seues ofenses, us perdonarà també a vosaltres el vostre Pare celestial.
Benaurats els misericordiosos.
Jesús ens va dir: «Sigueu misericordiosos, com el vostre Pare és misericordiós» Com més s’accepta l’amor del Pare, més s’estima. La misericòrdia no és una dimensió entre altres, sinó el centre de la vida cristiana: no hi ha cristianisme sense misericòrdia. Si tot el nostre cristianisme no ens porta a la misericòrdia, ens hem equivocat de camí, perquè la misericòrdia és l’única meta veritable de tot camí espiritual. És un dels fruits més bells de la caritat.
En paraules del papa Francesc: “La misericòrdia de Déu és el nostre alliberament i la nostra felicitat. Vivim de misericòrdia i no podem permetre’ns estar sense misericòrdia: és com l’aire que respirem. Som massa pobres per a posar les condicions, necessitem perdonar, perquè necessitem ser perdonats.”
La misericòrdia és el cor mateix de Déu!