Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
És ben sabut que els documents de l’Església són enrevessats, pesats i bastant inintel·ligibles per al comú de mortals. Fa la sensació que els bisbes s’esforcen perquè cap persona puga entendre’ls.
És un fet que són poc llegits i, per descomptat, tenen poca ressonància per al dia a dia de les persones. I no perquè molts d’ells no siguen interessants, sinó per l’estil i el llenguatge empleat.
Els nostres bisbes solen escriure molt sovint, aprofitant fulls diocesans o diversos mitjans de comunicació, però mantenen gramaticalment i teològicament una línia una mica arcaica, d’altres temps i bastant estranya en el seu contingut per a la mentalitat i realitat social actual. Solen ser llargs, plagats de cites i prou atemporals. Com que diuen el que volen dir, però sense considerar l’auditori, sense parlar habitualment d’allò que preocupa i fa sagnar els possibles lectors. Aleshores, generalment, no il·lusionen ni estimulen.
M´ha agradat trobar honroses excepcions que voldria assenyalar. El CELAM (Consell Episcopal Llatinoamericà i Carib), ha fet un esforç per recollir i adaptar documents de l’Església al llenguatge i a la realitat del poble llatinoamericà. En concret, destaque la lectura adaptada que ha fet de la “Rerum novarum” (Lleó XIII-s.XIX) que tractava sobre la qüestió obrera i la justícia social i la revolució industrial, on criticava el liberalisme capitalista en recolzament a la classe obrera aplicant-la i unint-la a “l’Exhortació Dilexi te” (Lleó XIV).
En aquest treball els bisbes llatinoamericans volen deixar-se entendre i mirant la realitat actual dels treballadors, amb un llenguatge senzill i molt didàctic han oferit la doctrina social de l’Església de forma que puga ser entesa i viscuda sense cap secret ni dificultat intel·lectual (https://bit.ly/3N1Epl), en un format, on descriuen la realitat social del segle XIX i la realitat actual, on presenten el que deia l’Església sobre eixa realitat i el que diu hui l’Església respecte a la realitat actual, deixant una espècie de qüestionari perquè puga ser treballat en parròquies, comunitats o grups familiars.
Quan els bisbes volen dirigir-se a la comunitat eclesial haurien de deixar esquemes tradicionals i atemporals per explicar, amb llenguatge del carrer i de forma aplicada l’Evangeli de Jesús, de forma que el poble puga rebre la reflexió respecte a la realitat del moment a la llum de l’Evangeli.
És clar que aquesta manera de parlar i escriure suposa compromís i presa de postura respecte a la situació del moment. Requereix prendre partit i “mullar-se”. No admet “nadar i guardar la roba”. Aquest compromís hauríem de veure’l de manera clara en la Conferència Episcopal Espanyola i en cadascú dels bisbes a les seues diòcesis, perquè de vegades donen la impressió de voler donar doctrina sense Compromís i volen mantenir postures asèptiques, fet que fa perdre força a les seues paraules i deixen de ser estimulants.
Aquests dies també hem vist la postura valenta i clara de l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, eixint al pas de les paraules pronunciades pel president de la Conferència Episcopal Espanyola, Luis Argüello, sobre la situació política del país, rebatent-les i defensant que “l’Església ha d’acceptar que estem en un país democràtic i que no ha d’interferir políticament” i alça la veu per rebatre VOX sobre la postura bel·ligerant contra els immigrants. Són paraules compromeses amb un llenguatge intel·ligible no dogmàtic sinó profètic, incisiu i clar.
Un altre exemple de llenguatge clar i senzill per part d’algun bisbe l’hem pogut trobar en el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, fra Xavier Gómez al full diocesà, celebrant l’Epifania. Escriu una carta als Reis en un estil senzill i intel·ligible i no menys clar, exigent i connectat amb la realitat social. Articula reflexions sobre les necessitats del nostre temps (accés a l’habitatge, treball digne, precarietat, la cura de la creació…) i tot mostrant coratge eclesial.
Necessitem pastors encoratjadors, profetes i creients, que confien tant en Déu que no busquen diplomàcies sinó que s’òbriguen en canal per fer vida l’Evangeli.
Els nostres bisbes més que fer sermons retòrics i buscant ser plenament ortodoxos, haurien de ser profetes que parlen de la realitat crua i dura que viu el poble oferint la llum de l’Evangeli que anima a alçar la veu contra tot el dolor i sofriment que polítiques interessades produeixen en tantes persones.
Són molts els màrtirs de la causa dels pobres i més que retòrica necessita l’esperança de l’Evangeli capaç de transformar la desesperança en vida en posar veu i rostre en favor de qui ja no té veu ni és reconegut.