En la filosofia clàssica vàrem aprendre la frase: “primum vivere deinde philosophare” donant-li sentit des d’Aristòtil i atribuint-la a Thomas Hobbes (s.XVI), considerat el pare de la filosofia moderna.
Hui aquesta frase, què ens pot fer pensar?
En nom d’un bé, considerat suprem, com és la democràcia, es mantenen parlaments oberts, és a dir, conjunt de persones que es consideren que són triades per la ciutadania, però que, en la pràctica, són posades en unes llistes pels partits polítics, i la ciutadania es veu obligada a acatar-les, se li nega el dret de triar el parlamentari i s´ha de conformar a triar el partit que és qui imposa la llista a la ciutadania, suposant-los, a ells, el seny de ser els responsables directes de procurar “donar de menjar al famolenc, donar de beure a l’assedegat, donar posada al sense sostre, vestir el nu…” Potser, com això sona a religió (obres de misericòrdia) no es veja que és de justícia i el parlament estiga eludint aquesta responsabilitat, deixant això, que és de justícia, que es resolga des de la caritat. Si és així, on està atendre el poble? on queda ser servidor del poble?
Quan el dia a dia se’ns posa costa amunt no valen discursos, novenes, promeses ni bones paraules sinó que cal espentar amb força perquè no arribe el defalliment ni s’arribe a la paralització pel pànic o la decepció.
En aquests moments sembla que s´està donant totalment l’esquena als estaments que haurien de ser pilars en la reacció per a la recuperació i estímul per a mantindre’ns amb il·lusió i creixent en les nostres forces per no ser creïbles, per no poder esperar que siguen les institucions de l’Estat els qui ens traguen de la paralització.
Quina és la credibilitat que hui concedim al parlament? Quina confiança mostra tenir la societat en la religió?
Segurament caldria dir tant als parlamentaris com a la Conferència episcopal que més important que seguir els dictàmens de partit amb les seues lluites internes o que seguir adoctrinaments, és de justícia eixir al pas de la pobresa in crescendo que està patint el nostre poble.
Amb els estómacs buits ni es pot parlamentar ni es pot resar i el que és més probable és que es produïsquen al·lucinacions pel desmai, quan no, una reacció violenta per voler sobreviure o un desfalliment tal que ja es deixe de lluitar.
No vull pensar que un poc d’això estiguen pretenent els nostres parlamentaris ni el nostre món religiós per a així tindre “gent” que no discuteix, que és submisa i que continue “religiosament” la inèrcia de continuar acceptant les llistes de partits per a ser votats i poder fer i desfer o per a acatar sense més les doctrines que se’ls ofereixen per a la seua salvació.
És moment de reaccionar i de donar prioritat a l’enfortiment de les persones perquè no perden la capacitat de pensar i de decidir, d’opinar i d’actuar.
Possiblement per les reaccions que es van descobrint, estem essent una societat bastant debilitada, que de nou, sembla que s’incapacita per a pensar i que està molt prop de vendre’s al millor postor.
Davant aquests parlaments i davant les receptes religioses, ¿ no hi haurà vacunes per a combatre el virus atordidor que produeix somnolència i ens relega a la letargia?