Per increïble que semble, avui encara hem d´estar plantejant el tema de la llengua valenciana a la litúrgia, ací a la nostra diòcesi de València.
Vicent Ruix ha presentat a la comissió corresponent per al sínode, que actualment està en curs a la diòcesi, un article molt extens on fa història de les peticions per a la incorporació del valencià a la litúrgia i de les negatives que, per part de la jerarquia, es reben des de fa molt de temps.
Avui continuem dient: per a quan els textos litúrgics en valencià? per a quan la nostra llengua als seminaris, a la formació i a la normalització als nostres escrits i comunicacions?
Ja no hi ha cap excusa; sols cal acceptar l´ús normalitzat de la Generalitat, les normes de l´Acadèmia i l´esforç de normalització que ja la societat està realitzant a l´escola i a les administracions. L´Església, quan pensa entrar en eixa normalització sense jugar a no banyar-se, sense estar deixant passar el temps a vore vindre?
Voldríem que el sínode ja es comprometera en aquesta tasca.
ÚS I NORMALITZACIÓ DE LA LLENGUA EN LA LITURGIA
Preàmbul:
Trobe un tant vergonyós el que s’haja de tractar a hores d’ara aquest tema en aquest moment perquè aquest tema hauria d´estar fa temps assumit i normalitzat en l’Església. És, no tenim més remei que dir-ho, una assignatura pendent que arrossega l’Església valenciana, si més no un pecat històric del qual haurà de donar compte en algun moment.
……………….
Si obrírem LES CONSTITUCIONS SINODALS de 1987, en el llibre tercer, llibre dedicat a La Litúrgia, Font i culmen de l’evangelització, concretament en el nº 447 trobem “Dado que las acciones litúrgicas tienen también en sí mismas un sentido pedagógico, deben poder celebrarse, según la oportunidad en las lenguas propias de nuestra comunidad, y el Sínodo expresa su deseo de que nuestra Iglesia disponga pronto de libros litúrgicos en valenciano aprobados por la Santa Sede”.
………………………………
Açò es digué allà; i a hores d’ara, per molt que s’ha insistit en cartes personals adreçades a la Jerarquia i en cartes acompanyades de abundoses signatures, ni hi ha hagut resposta, ni atenció alguna per part de la mateixa jerarquia. SILENCI. No estaria bé que aquest Sínode diocesà donara per definitiva la realització del que allà s’encomanà fa ja 33 anys?
…………………………………
A aquell temps fan referència les raons que venen a continuació:
RAONS SOCIOCULTURALS:
+ Una família que viu en valencià, PER QUÈ DINS L’ESGLÉSIA HA DE DIRIGIR-SE A DÉU EN UNA ALTRA LLENGUA?
+ Un prevere que, en baixar del presbiteri, usa la llengua del poble amb la gent, PER QUÈ, QUAN OFICIA DAVANT ELS FELIGRESOS I DES DEL PRESBITERI, HO HA DE FER EN UNA LLENGUA ALIENA?
…………………..
RAONS PASTORALS:
* BÍBLIQUES: 1Cor 9,22: “M’HE DE FER TOT PER TOTS”
* DEL MAGISTERI: Es podria fer un llistat de documents del Magisteri a favor de l’ús de la llengua del poble: com a botó de mostra, les paraules pronunciades per sant Joan Pau II a Tòquio el 24 de febrer de 1981:
“la cultura de cada nació s’expressa entre altres coses més que en cap altra, en la llengua. La llengua és la forma que donem als nostres pensaments. La llengua inclou els trets d’identitat particulars d’un poble i d’una nació. I en cert sentit el cor d’aquesta nació, perquè en la llengua, en la llengua pròpia, troba expressió allò de què viu l’ànima humana en la comunitat de la família, de la nació, de la història”.
+ si açò és vàlid a Tòquio, i per als zulús, per què no ha de ser-ho per a la nostra llengua posseïdora d’una història i portadora d’una cultura d’una profunditat envejable?
………………….
RAONS DE JUSTÍCIA:
* Un Arquebisbe, per decret i per mandat, manà que en endavant en els llibres parroquials es desterrara la nostra llengua, motivat per raons foranes a l’evangeli (Arzob. Mayoral),
* per què ara que la societat valenciana es normalitza en tots els seus àmbits, a l’Església li costa tant?
* Avui LA CONSTITUCIO ESPANYOLA DE 1978, L’ESTATUT D’AUTONOMIA (1-VIII-1982), i LA LLEI D’ÚS I ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ (23-XI-1983) delimiten el marc de la vida del nostre poble; per què la Jerarquia valenciana continua actuant com una rèmora dins del seu propi àmbit?
* El dret i la necessitat d’encarnació de l’Església dins el poble va més enllà de la situació colonial de substitució que durant tants anys hem patit de part dels que han volgut imposar el castellà.
* l’Església seguirà d’esquena al seu propi poble?
………………………
FA FALTA UNA NORMALITZACIÓ EN TOTS ELS ÀMBITS DE LA VIDA ECLESIAL -TAMBÉ EN EL LITÚRGIC-, I A MÉS A MÉS UN GEST SOLEMNE I SERIÓS. JA ES DEMANÀ EN LES CONSTITUCIONS SINODALS DE 1987 (canon 447)
+ Així l’Església de València recobraria el seu prestigi moral tan deteriorat i caigut, i passaria a ser més autènticament Església valenciana. Caldrà afegir més raons a les ja citades? Doncs diguem-ne:
DE LLENGÜES I DE LA NOSTRA LLENGUA (publicat –’08)
(CLAUS PER A UN PANY ROVELLAT)
Tots tenim l’experiència d’haver intentat obrir un pany d’una porta exterior, i haver trobat que la clau no entrava o, si entrava, no rodava. La raó era molt clara: el pany estava rovellat; la manca d’ús havia fet inútil tota acció en ell.
Permeteu-me aquesta imatge d’introducció a tota una sèrie de situacions que es donen en la nostra vida quotidiana, la nostra, la dels valencians, aplicada sobre tot a la llengua, vehicle de la nostra comunicació, però especialment pensant en el camp eclesial. (en els altres camps de la vida quotidiana, tots sabem el que hem patit i encara seguim patint, però es van donant passos positius; tanmateix en el camp de la nostra relació amb Déu, ací el pany està més que rovellat)
És per això que caldrà tirar-li oli, gastar “tres en uno”, i amb una mica de paciència fer possible la fluïdesa i la normalitat.
De normalitzar es tracta. Perquè, si una família o la gent al carrer viu en valencià, per què dins l’església ha de dirigir-se a Déu en una altra llengua?; si un prevere parla en valencià en el seu tracte quotidià al carrer, per què quan xafa el presbiteri, quan oficia davant els feligresos ho fa en una llengua aliena? Més, si la Constitució Espanyola de 1978, l’Estatut d’Autonomia de 1982, i la Llei d’Ús i Ensenyament del València de 1983 delimiten el marc de la vida del nostre poble, per què eixa rèmora en l’actuació dins l’església des de la Jerarquia (i principalment ella) fins a l’últim fidel?
Potser en aquest punt algú podrà imaginar respostes que podrien excusar una pràctica quotidiana. Si prestem atenció a aquestes excuses, trobarem sentit al subtítol d’aquestes lletres. Hi ha un pany rovellat que cal posar en marxa. Hi ha un pany rovellat al qual caldrà posar-li oli.
Si em segueixes, raonarem sobre temes que cal que els fem aflorar, sense cap tipus de por, nomenant-los pel seu nom, i aportant ingredients que ajuden a polir-los a fi d’aconseguir una millor entesa, particular i col·lectiva.
EL MOMENT DEL CONCILI
Estic rellegint en estos dies el llibre de Josep Enric Estrela publicat en l’editorial SAÓ que tracta de l’obra i vida de mossén Vicent Sorribes (1903-1986), del traspàs del qual s’acompleixen ara vint anys redons, i en el qual veig la grandiositat de la persona i de l’obra del prevere més conscienciat del moment, pel que fa a la importància de la llengua vernacla per a la Litúrgia. I he visitat en estos dies la Biblioteca de Sant Miquel dels Reis per tindre a les mans l’EUCOLOGI, obra màxima de D.Vicent, fruit de l’esforç d’una persona convençuda del que porta entre mans, ingent obra mampresa potser a partir del moment en què socorregué allà al poble de Serra, la primera destinació pastoral seua, un home en les últimes a qui parlava en castellà per mandat de la Jerarquia, supose, i que no li responia, però que obrí els ulls i reviscolà quan ell, que li parlava, començà a parlar-li en valencià.
Obra extraordinària, l’EUCOLOGI, fruit d’un treball i d’un immens sacrifici, de la col·laboració impagable també de tots els que en eixe moment es llançaren a reviscolar la llengua nostra i han passat a la història com a patricis, reverenciables i reverenciats, i sempre ben recordats. Aparegué en la impremta en 1951.
Però el que vull remarcar, i per això hi faig menció, és que aquesta obra veu la llum el 1951, l’obra va ser prologada esplèndidament pel Sr. Arquebisbe D.Marcelino Olaechea, (onze anys abans de la convocatòria del Concili) ¡Onze anys! i (també prologà El catecisme de la Doctrina Cristiana, del mateix Sorribes)
I ara, quan ve el moment en què el Concili obri les portes reconeixent la utilitat per al poble de l’ús de la pròpia llengua, tant en la Santa Missa com en l’administració dels Sagraments, i donant-hi cabuda en les lectures i monicions, en les oracions i en els càntics, ara, tota eixa labor ja feta, ¿no es té en compte?, ¿no se n´aprofita?.
Qui podrà respondre d’aquests fets? Qui pot dir encara hui i explicar hui als qui no hi érem, per joves, el que hi va passar? Per què l’arquebisbe Olaechea, que havia prologat l’obra de mossén Sorribes amb entusiasme, s’inclinà per la llengua vernacla “oficial” inhibint-se de tota la demanda popular que venia treballant amb esforços i dificultats ja molts anys abans del Concili? Per què el clergat pròxim al prelat es declinà favorable a l’ús del castellà?. Aquest fou un moment clau. Faltà valentia. Potser sobrà submissió. El fet és que els mals que avui seguim patint tenen sens dubte el seu fonament i origen en aquest moment tan important per a la vida de l’església a València.
I ací toquem amb un pany rovellat. Perquè quan les coses no es fan bé en el seu moment, sempre es ronsegen, i a la fi la mandra i la comoditat, per no parlar d’enveges i afanys de protagonismes, deixa en orri allò que, o es fa en el seu moment o ja no es fa mai.
MARE CARNAL-MARE ADOPTIVA
De mares sols n’hi ha una, sol dir-se. Però en la vida es donen moltes circumstàncies. Quants xiquets i xiquetes són trets i tretes de la mare carnal, i donades en adopció a una mare adoptiva! Tots i totes viuen, ja de majors, el trauma de descobrir el que ha passat en la seua vida i han de saber assumir el fet, i madurar-lo.
En aquesta situació voldria que vos posàreu els que llegiu estes lletres, per tal d’entendre millor el que vull dir ací. Perquè molt bé es podria dir que el poble valencià, en un moment de la seua història -–i la història s’ha realitzat en cadascun dels valencianoparlants–, fou segrestat de la seua mare carnal i fou posat en braços d’una altra “mare” que l’ha criat, li ha donat una formació, l´ha proveït d’una cultura -caldrà dir extraordinària-, però adoptiva… Aquella, la castellana, li ha ensenyat a llegir i escriure, però des del castellà. Aquesta, la valenciana, ha estat reclosa a casa, al carrer,… i repudiada per als llocs públics i actes solemnes.
I ara…
Doncs, seguim en l’exemple: suposem que al fill o a la filla, persona ja adulta, se li dóna la possibilitat –el món pega moltes voltes- de conéixer la seua mare carnal. Què hi farà? Si és un bon fill, anirà al seu encontre, l’abraçarà, l’omplirà de besos. Potser la trobe arrugada, vella, empolsegada, pobra… però no s’ho pensarà massa: és sa mare. I supose que, sense repudiar la que tenia per mare (no deuria, a no ser que s’haja fet odiosa), es llançarà a promocionar i alçar la “seua” mare. No li farà fàstic, la mimarà, i farà els possibles per facilitar-li tot el que puga de vida.
I des de la claredat d’este exemple, tornem ara a la realitat de la nostra vida, a les dues llengües que ens acompanyen als valencianoparlants. Som fills carnals del valencià, però hem estat educats, formats, culturalitzats en el castellà. I ara, quan prenem consciència dels fets, què fem nosaltres, els valencianoparlants, davant la nostra mare-llengua? Dissimulem? Fem ganyotes i carasses? Expressem sense vergonya el nostre fàstic davant ella? L’arraconem en l’andana, o no la deixem eixir de casa per vergonya? Preferim l’altra per més rica, per ser més acabalada? Precisament açò és el que feu l’església valenciana en el moment clau en què el Vaticà II obrí les portes a les llengües vernacles. Els qui tenien la responsabilitat en aquell moment preferiren la comoditat, la “riquesa” de la llengua adoptiva, i menystingueren la menyspreada, l’abandonada, l’empolsegada, però no menys digna. Fou un pecat històric que ja venia covant-se de temps enrere, però que ara, en aquest moment, eclosiona en el repudi i abandó de la “mare carnal”. Mal exemple, en definitiva.
Què fer en aquest moment? Hem de prendre consciència i reaccionar. Hem de reaccionar amb maduresa. És un trauma el que duguem, al qual hem de fer front. Des de la normalitat de la vida quotidiana caldrà assumir el que ens ha passat. No es tracta de repudiar la rica, l’acabalada. Tot al contrari, agraint-li tot el que ha fet, caldrà facilitar la convivència mútua, i sumar les dues cultures, les dues vides, les dues riqueses. Però donem-li el lloc que li pertoca al valencià. Perquè si des del punt de vista humà tota persona posseeix una dignitat, -i cap d´elles és més que una altra, ni per raons de religió, cultura, sexe…-, tota llengua és igualment digna i portadora d’una cultura, tan rica com una altra. I el valencià és la nostra.
Però ací toquem “el pany rovellat” perquè ens han posat en el cap que el castellà és més culte, més ric, el parla més gent; i en contraposició el valencià és “un dialecte”, “de poble”,… I hi ha hagut qui s’ho ha cregut. I damunt ens ha fet creure que és de mala educació parlar-li en valencià a qui ens parla en castellà.
LLENGUA CULTA-LLENGUA VULGAR
Totes les llengües del món es desenvolupen en dos nivells clarament observables: un nivell dit “vulgar”, el del carrer o el d’anar per casa, i un altre nivell dit “culte”, el de l’escola, el normatiu, el que s’ensenya.
Totes les llengües, totes. Si mirem el llatí, serà una bona mostra per al que volem exposar. Tots coneixem l’existència del llatí “culte”, el de Ciceró i els clàssics, ben format i polit, gramaticalment ben construït, que ha donat grans obres mestres. Ara bé, del que ens falta notícia és del llatí “vulgar”. Aquest sols s’anomena, a penes s’estudia, gramaticalment mal construït (clar, si el comparem amb el clàssic). Ara bé, subratllem que es donaven al mateix temps. Al carrer, caldria reconéixer, era el vulgar el més corrent; al culte calia aspirar. Tots sabem que sant Jeroni traslladà tota la Bíblia al llatí, i sabem que és coneguda pel nom de “Vulgata”. En una paraula, “llatí culte” i “llatí vulgar” convivien. El que s’ensenyava és el culte, el que es parlava era el vulgar; i tant un com l’altre són llatí.
Si ara mirem “el castellà”, veurem que aquells que l’usen, el parlen com poden, moltes voltes de manera diferent a com s’ensenya a l’escola. Ens faria bé, per entendre-ho, traslladar-nos a un poblet de Cuenca, Algarra per dir-ne un, o a un poblet d’Andalusia. Hi sentiríem expressions, com jo he sentit, “he ido a mi piazo” (he ido a mi pedazo de tierra) o “Ozú, si fuera aceite” (Jesús, si fuera aceite). I així moltes. No cal dir que resulta més simpàtic i pròxim el parlar del carrer que no el de l’escola. Però quede clar este doble nivell per a poder-lo aplicar a la nostra situació respecte al valencià i poder així entendre la “incongruència” que es dona.
Traslladem-nos ara al nostre valencià. Amb tota la lògica, “el valencià” ha de tindre els dos nivells: el “vulgar”, fresc i quotidià, i el “normatiu”, gramatical i estàndard. Si ho veiem en totes les llengües, així ha de ser també en la nostra. Però, què ens ocorre a nosaltres els valencianoparlants? Ací voldria explicar-me millor i que m’entenguéreu. Què ens passa?
Primer: del “valencià”, la gent en general, sols coneixem el “vulgar”. Fins l’altre dia, diguem, no teníem notícia ni que poguera escriure’s ni ens l’ensenyaven. Ens havien inculcat que sols era per a parlar.
Segon: Del “castellà”, en canvi” no coneixem sinó el “culte”, que l’apreníem a l’escola. Difícilment teníem contacte amb el “vulgar”.
Conseqüència: De resultes d’açò, el “castellà” era el culte i el “valencià” el vulgar. El que calia aprendre era el “castellà”, i en canvi el “valencià” calia deixar-lo per a la conversa familiar i per a situacions d’humor. I esta idea és la que se’ns inculcava, i inclús molts ens l’havíem creguda.
Ara bé, arriba el moment en què el “valencià” entra en l’escola, comença a ensenyar-se (es comença a ensenyar “el normatiu” i culte); i aleshores, des de l’esquema assenyalat anteriorment hi ha qui no tarda a dir “als xiquets els estan ensenyant “el català”. Mai més ben dit, però no caient en el compte que és el valencià culte, el normatiu el que s’ensenya a l’escola. Ací s’encunyaren les frases cèlebres “jo vull que al meu fill a l’escola li ensenyen el valencià que jo parle en casa”. Ridícul si ho posàrem en boca d’un pare d’un xiquet del poble de Conca que hem mencionat abans o del d’Andalusia també.
Concloem per no fer-nos llargs: mentre no sapiem fer aquesta distinció entre “vulgar” i “culte” posarem la clau en el pany i no rodarà.
EL MEXICÀ PARLA ESPANYOL, PERÒ ELL SAP QUE ÉS MEXICÀ
No té cap problema el mexicà en dir que parla “espanyol”. Ell sap que no queda afectada la seua integritat sociològica nacional en dir que parla espanyol. Ell és mexicà. Ell parla espanyol. i així com ell ho tenen clar tots els pertanyents a les nacions llatinoamericanes que parlen espanyol. És veritat que en temps ja llunyans hi hagué l’intent de dir allà que el que parlaven era “argentí” o “hispanoamericà”, però lògicament açò no quallà. Aquest cas passa en tots els llocs del món en què les fronteres nacionals no coincideixen amb les fronteres lingüístiques, que no són pocs els casos.
Moltes voltes les guerres, els pactes de pau, els polítics del moment i els que governen, tallen per on poden. Per exemple: fa 350 anys, conseqüència de la guerra entre Espanya i França, la pau que s´hi firmà, dita “dels Pirineus”, la frontera entre els dos estats en guerra l’establiren en el Pirineu, una ratlla molt clara, però partiren un poble que viu acamallat sobre els Pirineus i a l’ombra del Canigó. A partir d’eixe moment Perpinyà començà a tindre una altra nacionalitat, encara que lògicament seguia parlant la mateixa llengua. Una volta més la frontera nacional començà a no coincidir amb la frontera lingüística.
També aquesta reflexió caldria tindre-la en compte per a una millor comprensió de la nostra problemàtica respecte a les nostres fronteres nacionals i lingüístiques; hauríem de fer ús d’aquesta clau; així podríem aclarir-nos tant a nivell d’una entesa personal com per a una millor convivència entre els valencians.
Cal saber delimitar i distingir el nivell sociològic (nacional o autonòmic, per a entendre’ns) i el que diem nivell cultural (lingüístic, per entendre’ns també), que molt bé en uns pobles pot coincidir, però no sempre en tots.
Aplicant açò a la nostra situació, ens pot ajudar a aclarir-nos: en l’àmbit català, les fronteres dels pobles no coincideixen (no tenen obligatòriament que coincidir) amb les fronteres lingüístiques. La història i els que han manat tindrien molt a dir a este respecte.
Si aquest punt no ens esforcem per tindre’l clar, sembrarem la confusió i l’autoodi: un valencià no perd res de la seua identitat com a poble, ni deixa de ser valencià, si sap i diu que el que parla pertany a l’àrea lingüística comuna del que viu a les Illes Balears o a la Catalunya nord, Sardenya, Andorra o a la Catalunya estricta. Ja seria desitjable que els polítics tots ho tingueren clar. Açò no sols és desitjable, sinó necessari. Formem part d’un mateix tronc, no cap dubte. Però la història ha seguit el seu curs, els esdeveniments i els dirigents han unit i separat per on han volgut o pogut. Que facen el que puguen, però que no ens maregen!
Si no se sap distingir, es confon.
JUGANT AMB LA IGNORÀNCIA
L’any 1951 es publicava L’EUCOLOGI, obra de Mossén Vicent Sorribes (1903-1986), l’aportació a la normalització lingüística concretada als àmbits de la Litúrgia. Eren moments en què els textos, i per tant la participació dels fidels, eren en llengua llatina. I la finalitat que buscava “era eminentment pastoral, çò és, facilitar l’accés als textos litúrgics en una època en la qual el desconeixement del llatí a una gran part de la comunitat cristiana no li facilitava copsar la seua riquesa ni arribar a la profunditat de les celebracions sacramentals” (paraules textuals del mateix Sorribes en “Sobre la litúrgia en la nostra llengua”. GORG nº 4, nov-des. 1969; p. 1-2).
…………………………………………
— T’assabentares tu que passaves pel Seminari en eixos anys de l’existència de tal obra? li preguntava jo al meu germà major, també capellà i per tant seminariste, per eixe temps.
— En el Seminari, ni notícia, em contestava ell. Ni de L’EUCOLOGI (1951), ni de LA MISSA DEL POBLE (1959), ni del CATECISME VALENCIÀ (1955), ni de la SALVE, SANCTA PARENS que obtingué la viola d’or amb premi extraordinari de l’Arquebisbat de València, i que fou prologada per D.Joaquin Mestre.
…………………………………….
Eren temps en què ni del valencià ni del que sonara a valencià tenia entrada al Seminari. La prohibició de parlar en valencià era com una espasa suspesa en l’aire que podia caure al damunt a qualsevol que hi fes menció o el practicara. La persecució era aferrissada. Encara ressona en la meua oïda un crit fort que isqué de la gola de l’il·ltre Sr. Rector del Seminari ¡¡¡en castellanooo!!! a uns que passaren per davant la porta de la rectoral parlant en valencià; i també sense mirament i en públic per part del mateix protagonista adreçant-se a un superior a qui sorprengué parlant en valencià en públic. I qui no ha sentit contar “el joc de la xapa” que consistia que el superior, cada dia i de bon matí, al primer que li sentia parlar una paraula en valencià li passava una xapa, a fi que aquell a qui se li adossava havia de desprendre’s d’ella i passar-la a la seua vegada a qui sentira una paraula en valencià; de manera que a la fi del dia, després de resar completes, aquell, en possessió del qual es trobava la xapa, s’enduia un fort castic? (era una magnífica aplicació del principi pedagògic fet famós pel Comte-Duc d’Olivares aplicat ací a terra nostra “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”; no era el Superior el que es feia odiós, no era ell qui obligava: ”habla castellano!”, era la xapa, com un joc, la que ho recordava).
Així es comprén que tota aquesta tasca duta a terme amb il·lusió, esforç i sacrifici, per amor a Déu i a València, no hi tinguera ni un simple ressò dins d’aquelles parets. Hi havia un bon porter i guardià. I allí, consegüentment, ni notícia. Així s’explica l’escassa conscienciació existent en el clergat que ha passat pel Seminari. Aquesta seria una nova clau per a poder obrir i comprendre la situació perplexa que vivim els valencianoparlants a la nostra casa i dins de la nostra església.
…………………………………………..
“No et sembla que convé demostrar que la nostra llengua serveix per a tot?” -ens deia Sorribes en l’obra citada anteriorment.
……………………………………………
Sí, eren temps difícils. “Eren”, sí, però, ¿i ara? Ara el pany està rovellat. I hem de fer un esforç major. Hem d’il·lusionar-nos més encara. I si no ho fem nosaltres ara, no ho farà ningú per nosaltres. Cada cosa té el seu moment.
I acabe preguntant-te: quin llibre en valencià tens damunt la taula? a quina revista en valencià estàs subscrit?. La nostra oïda ha estat acostumada a escoltar el valencià; la nostra vista, no. La vista necessita més aliment… Ella serà la que obrirà el pany i facilitarà que el pany rode. De l’oïda no sempre manem; de la vista, sempre.
Vicent Ruix.
………………………………
I I
M É S Q U E U N A A N È C D O T A
INTRODUCCIÓ
Perdoneu que comence així, però és que el que ens passa als valencians és de TBO (si ho agarrem a broma), o de jutjat de guàrdia (si ens posem seriosos), per no dir perquè ens recloguen a tots en el psiquiàtric de Bétera. Perquè d’una altra manera caldria entendre que som uns “masoques” monumentals.
Però no us preocupeu, perquè tenim refranys que ens ajudaran a expressar-nos rient-nos de nosaltres mateixos i de la situació que patim (“forasters vindran que de casa ens tiraran”). I acabarem inclús professant la síndrome d’Estocolm, conformant-nos amb el que ens ha tocat. I tan satisfets.
—————–
Són ja molts anys de “perdedors” els que duem a l’esquena per a poder alçar el cap d’orgull. A la fi les enquestes ens fan comprendre que ja no hi ha consciència de poble, que no ens queda més remei que “diluir-nos” en un món encaminat a la unificació europea i en un món orientat cap a la globalització.
Per altra banda comptem amb uns “companys de camí” (els valencians castellanoparlants) que lluny de fer-nos costat i apreciar el que és nostre ens ataca de front, ens encercla com en “la reserva” i ens ofega per tot arreu. Tot junt fa que les nostres forces estiguen posades a prova contínuament, que el nostre pensament cerque raons que fonamenten l’esforç i que el nostre cor, bategant per la fatiga quotidiana, traga forces d’on ja no pareix que en queden.
——————-
- “VENIM D’UN SILENCI ANTIC I MOLT LLARG …”
Així ho cantava RAIMON. Silenci és la primera paraula en la nostra identitat. Personalment he de dir que fins als 30 anys no hi vaig prendre consciència lingüística, i conseqüentment consciència de poble. És veritat que sempre he parlat valencià; que he tingut uns pares que m’han parlat sempre aquesta dolça llengua; que he crescut enmig d’un poble que, pertanyent al Camp del Túria, ha parlat i viscut en valencià. Però també he de dir que aquesta llengua no hi era present a l’escola en què em van ensenyar les primeres lletres; els mestres que hi vaig tindre no em parlaren mai en valencià. I també en l’Església, si bé ací passava que col·loquialment tot era en valencià, però en el moment de la solemnitat s’usava el castellà (sense cap qüestionament). El silenci era el component essencial. No mai, en cap moment, ni per part de ningú, no se’m donà opció a caure en el compte de la situació anòmala en la que vaig créixer. De TBO, com déiem en començar. “Hi érem dins una dictadura” (diria algú); “veníem d’una confrontació fratricida” (diria algun altre); “convenia callar i no fer-se d’assenyalar” (diria en veu baixa el més conscient). Érem, parle, pels 1950 o 1960.
Aquesta situació és la que es respirava al SEMINARI DE MONTCADA: mil aspirants al sacerdoci, provinents de tots els racons de la diòcesi, dels diversos pobles, parlants tots de la mateixa llengua, però, deixant-la a un costat: calia usar el castellà. Era “norma”. Una norma que regia i que donava pas al càstig si s’infringia. Açò no era novetat. Empalmava amb la disposició escolar:
“el valenciano és un dialecto”,”el castellano es más culto”, “es de mala educación hablar en público en valenciano”, “hablar valenciano es de pueblo”…expressions que manifestaven tota una mentalitat informativa que anava calant, i com per altra banda ningú no mai no t’ajudava a qüestionar-t’ho, a la fi era normal, passava a ser “normal” allò que era a totes totes “anormal”. Clar que s’havia fet tot un esforç per tal que calara sense emprenyar.
És famós “el joc de la xapa” que s’havia imposat en el Seminari, que consistia en què el Superior, al començament del dia, al primer a qui hi sentia una paraula en valencià, li passava una xapa, que, com a cosa importuna per a qui la rebia, havia de desfer-se’n passant-la pel seu compte al primer que hi sentia una paraula en valencià, perquè, en acabar la jornada, a l’hora del silenci de la nit, qui es trobara en possessió de la fatídica xapa, rebia un càstig.
Hi podreu veure de quina manera més refinada convertia una norma impositiva, per tant antipàtica, en joc i entreteniment, i fins i tot divertiment. Un exemple molt concret i eficient del consell donat per part del Comte Duc d’Olivares expressat així: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Moltes anècdotes tatxonarien aquells anys de Seminari. Protagonitzades pel Rector, pels mateixos Superiors, i entre els mateixos seminaristes.
Un dia assistírem sense esperar-ho a l’aparició del Rector des de la rectoral que es trobava situada al començament d’aquells grans corredors que hi havia al Seminari, i amb veu histèrica cridar ¡¡¡”EN CASTELLANO”!!! adreçant-se a un superior que, sense adonar-se que tan preclara autoritat eixia del “sancta sanctorum” (la rectoral), s’havia adreçat en valencià a alguns subordinats.
Em ve també al pensament una anècdota d’un condeixeble un poc més major en edat que hi havia en el meu curs, i que com a més responsable li havien manat que s’encarregara d’apuntar als que trencaven algun vidre de les finestres, siga per reclamar-li el cost, siga per a escamar-lo públicament, i que un dia, en donar-se el cas del trencament per part d’algú d’un vidre en una classe, s’alça i molt solemnement solta: “Yo apunto a los que los trencan”.
En aquest ambient i sense cap referent, a no ser el de casa i poble quan hi tornàvem per vacances, però on també es respirava sense cap conscienciació, és lògic que EL SILENCI, i la inconsciència fóra normal.
————————
- CONTACTE AMB LA REALITAT
Ordenat prevere per mans de l’Arquebisbe D. José Mª Garcia Lahiguera, bellíssima persona, però madrileny, de fora per tant com generalment ens toca als cristians valencians, el primer contacte amb la realitat el vaig tindre en quatre poblets de les valls de Pego: La Vall d’Alcalà (Alcalà de la Jovada), Margarida, Beniaia i Benisili. “No queria que los misacantanos pisaran asfalto” (em digueren com a raó del meu nomenament). No puc sinó agrair a la Providència aquest primer nomenament perquè em feu contactar amb la realitat per la part més senzilla. Un contacte directe, pla, normal. Ho dic precisament per això: als tres mesos, quan ja comencí a conéixer la gent, i quasi espontàniament em vaig dir: “si a la porta de l’església, fumant-me un cigarret, i formant rotgle, parlem en valencià, per què dins l’església, i adreçant-me als mateixos, els he de parlar en una altra llengua?”.
I vaig prendre la determinació de parlar en la nostra llengua des de l’altar. Espontàniament, sense pensar-m’ho massa, tan normal, doní el salt. Ningú de la gent no s’escarotà. Supose que perquè els paregué tan normal també. Fou un primer pas, ja dic, innocent i sense consultar amb ningú, amb la consciència tranquil·la d’estar fent el que pertocava.
He de dir que sols fiu el canvi en la predicació i els avisos. El propi de la missa, les lectures i la pregària eucarística ho vaig seguir fent en castellà amb la mateixa espontaneïtat.
I els dos anys primers de capellà en què vaig executar el meu càrrec per aquells indrets van transcórrer d’aquesta manera. I els conte ací com anecdòtic, i al mateix temps per la importància que sense adonar-me’n, tingué per a la meua vida.
I així als dos anys, vingué una nova destinació: ara a Alginet. I en descàrrec a la meua consciència he de confessar davant la nova situació que ací es donà, una postura negativa per part meua, però important al mateix temps per allò que havia de venir.
Ací em trobí una missa, tota ella, en valencià. En dissabte se’n feien dues misses, una en valencià i una altra en castellà. I per la situació concreta de què hi érem dos, rector i vicari, per torn alternatiu ens responsabilitzàvem de les misses. I ací, per a vergonya meua, he de confessar i dir que en trobar-me que havia de llegir (text escrit, el de la missa), i per tant hi havia de fer un esforç en la lectura, (és veritat que mai no m’havia topetat amb el valencià escrit que no fóra el de les falles) i com mai tampoc ningú no m’havia posat en antecedents, per a vergonya meua dic, li vaig demanar al company rector que s’encarregara ell de la missa en valencià, si no tenia cap inconvenient. Mea culpa.
——————–
- DE LA COMODITAT A LA MILITÀNCIA.
Volgué la Providència, doncs mèrit d’ella és i no crec meu, que topara en Alginet amb un professor ja aleshores de la Facultat de Filologia que donava un curset senzill sobre llengua, i no per la seua aproximació a l’església sinó més prompte per altres companys parroquians em tornà el cuc de l’interés.
Però fou la polèmica que s’armà per eixos moments i que es reflectí en LAS PROVINCIAS, diari que jo comprava els diumenges, i que tingué com protagonista al seu director d’aleshores D.José Ombuena Ontiñolo, el qual, havent-se publicat per quatre dies consecutius un article d’investigació del Dr.Sanchis Guarner sobre la problemàtica del parlar dels mossàrabs i la seua situació respecte al valencià, hi contestà d’una manera altiva, seria poc dir-ho així, i per sis dies consecutius volgué rebatre les tesis exposades pel professor Sanchis Guarner. Tot açò motivà les adhesions de les distintes Facultats a la persona i tesi de Sanchis Guarner, amb text i signatures, cosa que afavorí que el Sr.Director s’espolsara contestacions a cada un dels manifestos que s’hi feren. Foren dies intensos periodísticament parlant. Guarde encara zelosament tot el que, quant a lletra escrita, motivà la dita polèmica.
Ací, dic, es donà la meua conversió. I si abans entonava el mea culpa avergonyit, ara no puc dir sense orgull que vaig nàixer de nou com a persona i amb la consciència de formar part d’un poble. Vaig començar a obrir-me a la realitat del poble. De resultes de tot açò, sempre ho he d’atribuir a la Providència, començava la marxa “els cursets de Carles Salvador”, els quals a Alginet s’iniciaren, potser per la influència del professor que abans esmentí i que no diguí el seu nom: Vicent Simbor. No hi vaig perdre l’ocasió. Passant del nivell elemental, m’enrolí en el mitjà, i després en el progressiu. Aquest últim haguí de fer-lo per correspondència.
Per eixos dies vaig conéixer Pere Riutort, que anava despenjant-se poble a poble, i visitant els preveres en la seua guerra particular. I quan, havent deixat Alginet, m’encomanaren les parròquies de Borbotó i Poble Nou, ací hi fiu “la memòria” corresponent per a obtenir el títol adient, i per a vanaglòria meua he de dir que vaig aconseguir superar la prova amb notable i el títol porta el nº 2 diacrònicament parlant. És un orgull.
He d’afegir que no hi acabà la cosa sinó que al poc de temps, i tenint ocasió de matricular-me en la Universitat, vaig aconseguir traure la Llicenciatura en Filologia Hispànica-Lingüística valenciana, un títol a tot color que ben emmarcat el mostre molt orgullosament.
Ara sí que podríem dir estava dins la causa. A partir d’aquest moment, i ho puc dir sense vergonya, la meua llengua materna ha passat al primer lloc.
Sempre he contat com a il·lustració que als valencians ens ha passat com a aquella criatura que, al nàixer, la separaren de sa mare; i havent crescut en les comoditats d’una família rica, arribat el moment de descobrir la seua mare natural, aleshores es troba amb la disjuntiva de, havent-la trobat vella, arrugada, empolsegada i sense massa atractius, sentir-ne vergonya i dissimular, o acollir-la amb amor, dedicar-s’hi sense miraments de cap tipus, estimar-la i reviscolar-la.
Potser ací, i per açò mateix, comença el drama.
————————-
QUÈ HI FER? –ací ve el problema-
Et trobes cridat per l’església per a dedicar-te a un poble, i constates que la Jerarquia a qui deus obediència et deixa sol en el terreny de la llengua. Ni fa ni deixa fer. I a més tot són excuses.
Per una altra banda constates l’existència d’un poble que, essent valencià a totes totes, ha d’adreçar-se a Déu en una altra llengua que no és la pròpia. I tu, enmig. Què hi fer?.
Et trobes una església que ha optat pel castellà enmig d’un poble que, malgrat tot l’abandonament patit, segueix pensant, parlant i vivint en la seua llengua, encara que a l’hora de pregar, tant en particular com en comunitat, no se li ofereix altra ajuda que en castellà.
Sense voler fer una cronologia històrica dels caps jeràrquics de l’església a València, sí que caldria subratllar que els arquebisbes que he conegut han estat tots forans, si bé generalment els bisbes auxiliars que els han acompanyat han estat de la terra. (1)
I açò indubtablement és part important en el problema, perquè per a ells, des de fora, el problema de la llengua és una simple anècdota. Açò no pot ser passat per alt en aquests anys tan importants de l’aplicació del Vaticà II, en què l’església s’ha acostat tant al poble, ha començat a parlar i viure i pregar en la seua llengua. Importantíssim perquè sense voler jutjar llur dedicació a altres camps de la pastoral, en aquest, i emprant la imatge evangèlica, han actuat més com assalariats que com a pastors. I cal dir-ho clar. Perquè hi han quedat reflectides les seues postures acompanyades per les seues paraules. Mai no s’han volgut mullar. Sempre han contemplat els bous des de la barrera: “la lengua vernácula de los valencianos es el castellano” (D. Marcelino Olaechea) (2) “Yo seria mártir por la fe, nunca lo seré por la lengua” (D. Miguel Roca) (3) “Cuando los políticos se aclaren, ya actuaremos” (D. Agustín García-Gasco). (4) “Cuando haya una gramática y un vocabulario” (D. Agustín Garcia-Gasco) “Cuando haya paz social” (D. Agustín Garcia-Gasco)
Si bé en descàrrec seu cal dir que han tingut sempre al seu costat un equip de govern, que és el que els ha marcat el camí, que han destacat més per “la prudència pastoral” que per “la pastoral intel·ligent”, i que des de la seua ignorància culpable han frenat sempre la labor testimonial -que sempre la hi ha haguda-, i des de la seua postura ràcana han ofegat totes les iniciatives -que sempre les hi ha hagudes, i moltes-, entre el clergat més pròxim a la respiració del poble.
Per què se li ha negat al poble valencià la possibilitat d’adreçar-se a Déu en la seua llengua?; per què eixa grolleria en negar-li la igualtat amb l’altra llengua? per què tanta excusa?
Mai sabrem, encara que cal pensar-ho, i dir-ho, la influència negativa que ha tingut en el sentiment religiós del poble valencià el fet d’haver d’adreçar-se a Déu en una llengua aliena a ell.
Vicent Ruix i Contelles, Rector primerament d’Alcalà de la Jovada, Margarida, Beniaia i Benisili, Vicari, després, d’Alginet, Rector més tard de Borbotó i Poble Nou (a València), I rector ara d’Almàssera.
I I I
APROXIMACIÓ A LA SITUACIÓ LINGÜÍSTICA EN L’ESGLÉSIA
(llegit en Primeres jornades de CRESOL: 13-09-10)
0. PREÀMBUL
- a) des del marc legal:
Aquesta llengua que parlem ha conegut èpoques d’esplendor i èpoques de decadència, ha estat idioma d’ús oficial a les Cancelleries, i llengua proscrita. Però el Poble ha seguit usant-la sempre amb més o menys amor: és la seua llengua.
Avui en dia, amb LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA DE 1978, l’aprovació de L’ESTATUT D’AUTONOMIA (1-07-1982), LA LLEI D’ÚS I ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ (23-11-1983), i la implantació amb acord majoritari de L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (1998), el marc legislatiu que regula el procés de normalització lingüística del Poble Valencià ha quedat ben delimitat.
Després d’un temps de bandejament i de menyspreu, hui podem dir que el valencià torna a ser llengua oficial i el seu ús en la nostra societat ha entrat en via de normalització.
- b) des del marc eclesial:
SI PRESTEM OIT a documents emanats del Concili Vaticà II i a textos també del Magisteri de l’Església, i no de manera exhaustiva, ens trobem:
–“Des del començament de la seua història, l’Església va aprendre a expressar el missatge de Crist servint-se dels conceptes i de la llengua de cada poble, i va procurar a més d’il.lustrar-lo amb la saviesa dels filòsofs…. No hi ha dubte que esta adaptació de la Paraula revelada s’ha de mantenir com a llei de tota evangelització. Perquè així es desperta en qualsevol país la possibilitat d’expressar el missatge de Crist segons l’estil que més se li adiu, al mateix temps es fonamenta un intercanvi viu entre l’Església i les diverses cultures ” (G. et S. nº 44)
–“Per la inculturació, l’Església encarna l’evangeli en les diverses cultures i, al mateix temps, introdueix els pobles amb les seues cultures a la seua pròpia comunitat” (Redemptoris missio, 52)
–“La cultura de cada nació s’expressa entre altres coses més que en cap altra, en la llengua. La llengua és la forma que donem als nostres pensaments. La llengua inclou els trets d’identitat particulars d’un poble i d’una nació. I en cert sentit el cor d’aquesta nació, perquè en la llengua, en la llengua pròpia, troba expressió allò de què viu l’ànima humana en la comunitat d’una família, de la nació, de la història.” (Joan Pau II, a Tóquio 24-02-1981)
–“L’Església no elimina a cap poble cap bé temporal, tot al contrari, totes les facultats, riqueses i costums que revelen la idiosincràsia de cada poble, en allò que tenen de debò, les afavoreix i assumeix; i en acollir-les les purifica, les enforteix i les enlaira”. (Lumen Gentium, 13)
–“La primera mesura d’inculturació i la més notable és la traducció dels textos litúrgics a la llengua del poble”. (Veritatis legítimam, 53: gener de 1994)
Essent tan clara la situació legal, i havent parlat tan clar el Magisteri de l’Església, no podem deixar de reconèixer que EL VALENCIÀ, la nostra llengua, pateix a hores d’ara una situació d’inferioritat i de marginació en la seua pròpia casa, fruit d’un pecat històric al que la nostra Església ha contribuït al llarg dels últims anys, junt amb altres estaments; però, arribat aquest moment, no hauríem d’esquivar la pròpia part de responsabilitat, sinó tot al contrari, hauríem d’aconseguir la normalitat dins la nostra casa
………………..
1. ANÀLISI DE LA SITUACIÓ
Si analitzem ELS FACTORS que mantenen el valencià en una situació d’inferioritat i fins i tot en una situació conflictiva, sense ser tampoc massa exhaustius, trobaríem:
* és una llengua sense un govern al darrere: és una posició que es perd després del Compromís de Casp. A partir d’aquest moment sempre ha estat postergada;
No tingué “un Nebrija” com va tindre el castellà poc abans del seu segle d’or: no ha tingut qui el normativitzara fins a principis del segle XX (Pompeu Fabra, Carles Salvador, Sanchis Guarner,…)
* El Decret de Nova Planta de Felip V marca de manera oficial una situació de prohibició que segueix a una situació de marginació que ja durava dos segles, i dóna pas a una persecució sistemàtica que ha portat el valencià a un bandejament en l’ús oficial tant en el camp civil com en el religiós.
* Les classes socials ascendents, la burgesia, els nous rics que es posen a viure en la capital, fonamentalment en el segle XIX i principis del XX, s’identifiquen amb les maneres i usos lingüístics de la llengua dominant, i conseqüentment marquen una pauta a seguir;
* El gran moviment immigratori que s’ha donat últimament. Els qui venien de fora, lluny de ser absorbits pels autòctons, s’han sentit com en sa casa, i han estat els de dins els qui s’han acoblat: és fort i ha calat molt en l’interior de la gent el pensament que s’expressa amb aquesta frase: “és una falta d’educació parlar-li en valencià a qui ve parlant-te en castellà”;
* L’origen de la nostra llengua a l’igual que la nostra història ens ha estat amagada i és generalment desconeguda: per exemple, qui ha sentit parlar en l’escola, fins fa vint o trenta anys, dels reis de la Corona d’Aragó: el rei En Jaume, Pere II, Pere III, el Magnànim o Martí l’Humà?,… però en canvi tots hem sentit parlar, i potser hem après de memòria la llista de Los Reyes Godos,…
* Els interessos extra-culturals i extra-lingüístics dels partits en la transició a la democràcia, i també després, han portat a manipulacions ideologitzants de les dades de la Història, cosa que no ha afavorit la pròpia estima i valoració; ací una pregunta “inocent”: ¿per què tots els anys quan arriba la Festa del 9 d’Octubre, o bé en el mateix dia o en els dies anteriors i posteriors, passen en Canal 9 el film de EL CID CAMPEADOR de Charlton Heston i Sofia Loren?, per què?, què tindrà que vore el Cid amb l’efemèrides que se celebra?
* I per últim, la co-oficialitat del castellà i del valencià establida en la Constitució i en l’Estatut d’Autonomia condueix en la pràctica, tal com es troba formulada, a una preeminència del castellà: tothom té obligació i el dret a conèixer i a parlar el castellà, i en canvi respecte al valencià sols existeix el dret a parlar-lo. (La conseqüència és que no hi ha una igualtat; u pot trobar-se i viure al País Valencià sense interessar-se mai per la llengua pròpia del país; per altra banda, u que vulga comunicar-se o entaular conversa amb aquell ha d’abandonar la seua llengua en favor d’eixa comunicació)
…………………
Malgrat tot, cal reconèixer que el valencià és d’ús habitual en les comarques, fora de les capitals, i és el parlar quotidià en els carrers i places dels nostres pobles i també en llurs llars. I el valencià està més viu que mai; i hi haurà que reconèixer que en major part açò es deu hui especialment a l’escola.
………………….
2. POSTURA DE LA JERARQUIA
Des d’aquesta perspectiva, l’Església, si bé podria dir que ella va en una nau en la que naveguen tots, i desentendre’s, no pot sentir-se aliena a esta responsabilitat.
A partir del Decret de Nova Planta, si ja no abans, per causes foranes a ella o per pròpia responsabilitat, es va castellanitzar, i va afavorir el procés de castellanització dels fidels valencians. I encara que el clergat dels pobles hi va conviure col·loquialment en valencià, tot allò oficial i fonamentalment els arxius se’n passen al castellà: ahí estan, com a botó de mostra, les disposicions de l’arquebisbe Urbina i el mandat de l’Arquebisbe Mayoral en les seues Visites Pastorals.
Però si no volem anar-nos-en tan lluny, i volem arrancar del punt més important per a l’Església actual, el Vaticà II, hem de reconèixer:
– l’Església valentina, amb el seu Arzobispo Olaechea al cap, li serví com una bona excusa el que els catalans, avançant-se inclús als castellans, presentaren uns rituals catalans per tal d’evitar que el Dictador interpretara la paraula vernàcula com a oficial; i així, acompanyat i aconsellat pels arxiprests d’aquell moment interpretaren “que aquí la lengua vernàcula, la que todos conocen, és el castellano”. No s’acaba de comprendre com l’Arquebisbe, que prologà entusiastament les obres principals de Mossèn Sorribes (l’Eucologi, per exemple), ara no tinga en compte per a res el treball fet per este. És un punt negre que és clau per a entendre tot el que ha vingut després.
– Després, ja amb l’Arzobispo Garcia La Higuera, quan este crea una Comissió interdiocesana per adaptar la traducció catalana a les peculiaritats pròpies i que donà com a fruit EL LLIBRE DEL POBLE DE DÉU, i quan en ella afloren les primeres dificultats d’entesa i els primers conats de secessió, li faltà autoritat i força suficient per a sostenir el timó i cridar al consens; i
– no mai hi ha hagut en la Jerarquia una paraula d’estima i valoració envers la llengua que parla el poble valencià; tot al contrari sempre s’ha manifestat un menyspreu i un silenci no sols en els llocs de formació (Seminaris), sinó també en tota programació i últimament en tots els llocs diocesans de formació superior.
I no li han faltat excuses a l’hora de declinar la seua responsabilitat retrocedint cap a la reraguarda i donant llargues a mesura que les excuses anaven quedant-se sense fonament: “cuando los políticos se pongan de acuerdo” -digué l’arquebisbe aleshores i hui cardenal Garcia-Gasco.
I es creà l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb el consens majoritari dels partits polítics, i aleshores vingué l’altra: “cuando haya una gramàtica i un diccionario” Lògicament açò s’aconseguí prompte, però més promte se li va ocórrer dir: “cuando haya paz social”
Amb el canvi següent d’Arquebisbe, en boca de Mn. Osoro, hem conegut l’última excusa: “Yo no soy sólo, està Alicante y Castellon”
…………………..
- PUNTS D’APORTACIÓ
Em veig amb la necessitat de formular uns punts d’aportació:
- L’Església valora profundament la llengua, vehicle de comunicació entre les persones. No pot ser d’altra manera, més si pensem que ella duu entre mans un Missatge i ella mateixa se sent Servidora de la Paraula. És degut a això tota la seua estima a les cultures i el respecte a totes les llengües perquè és el camí necessari d’accés a aquelles i a aquells a qui vol arribar per portar el missatge de Salvació.
- L’Església, però, no disposa de raons en l’Evangeli o en la Tradició eclesial per a dirimir qüestions de tipus filològic. El ministeri essencial de l’Església és la predicació de la Paraula de Déu a tots els pobles. I les llengües no se les inventà l’Església, i per tant, tampoc no té cap tutoria sobre elles, encomanada per l’Esperit.
- És coherent tanmateix, amb l’esperit evangèlic i amb l’humanisme cristià, el respecte a l’autonomia de la investigació filològica, i el respecte a autogovernar-se d’un poble. I estos són els principis, i no altres, que ens haurien de fonamentar i enfortir en una presa de posició més clara i adient.
- No obstant, l’Església no pot rentar-se les mans i sentir-se indiferent davant un tema tan important per a un poble, com és el tema de la llengua, sobre tot quan s’agreuja la bona convivència, i per això es deu sentir amb la responsabilitat d’escoltar la pròpia consciència, donant els passos que a ella li pertoquen, com és en primer terme, el de reconèixer l’autoritat lingüística, és a dir l’AVL, per a seguidament aplicar el que a ella sí que li pertoca, i que és seguir l’itinerari que marca la Liturgiam autenticam; i en segon terme, el de cridar a la conciència de tots: polítics, rectors i poble en general, impel·lint a tots i a cadascú a la seua responsabilitat i compromís en la resolució d’aquest problema: – a les autoritats en primer lloc que ens governen, a que, respectant l’autonomia acadèmica, deixen de banda interessos partidistes i de conveniència, i donen passos efectius de cara a la normativa lingüística, una normativa acollida i assumida per tots com un primer pas d’entesa. Sense eixe requisit, difícilment podem les altres Institucions assumir la nostra part de responsabilitat; – als rectors, a que estimen la llengua, i facen els possibles per aproximar la Paraula de Déu al poble al que serveixen; que intenten superar enfrontaments i dignificar la comunicació dins l’assemblea cristiana; i – al poble cristià en general, a un canvi d’actitud davant la pròpia llengua que el duga a valorar-la, estimar-la i usar-la sense cap tipus d’objecció dins l’Església.
…………………..
Després d’anys i més anys d’un procés de substitució en la qual l’Església valenciana ha tingut un paper negatiu molt important, és un deure de consciència de l’Església mateixa sentir-se responsable de la restitució al poble d’allò que se li ha negat, siga per conveniències històriques a voltes, siga per interessos aliens en altres ocasions. Som conscients de les dificultats que tot açò suposa, però fa més el que vol que el que pot. És difícil, ho sabem, però el que no podem és ajornar-ho més: allò que és normal al carrer ha d’entrar com a normal dins l’església.
………………………………….
No sé si amb tot el que duc dit ha estat suficientment persuassiu i ha arribat a un convenciment per algú, però el que sí que vull dir abans d’acabar és que últimament m’embarga un sentiment que és comparable a allò que li passà a Moisès en el Monte Nebo: contemplà la Terra promesa des de lluny; havia caminat durant quaranta anys pel desert conduint el poble, i ara contemplava aquella des de lluny i sense poder entrar en ella: Trenta-nou anys duc també al servici del Poble de Déu (a hores d’ara ja quaranta-vuit) i encara no he pogut amb tota tranquil·litat adreçar-me als fidels des del presbiteri amb uns llibres oficials, un leccionari, un ritual i un missal en valencià.