El Misteri d’Elx, la festa major del nostre poble
Cada 14 i cada 15 d’agost de cada any un poble recupera la paraula i el cant. Elx canta cada estiu per tots els qui parlem les paraules perdurables del seu Misteri. La Festa d’Elx, única peça del teatre religiós medieval representada, ininterrompudament, des del segle XV, a l’interior d’un temple, reactualitza molts dels trets del què hem estat, una part del què som i algun dels símbols del què volem ser. Cada 14 i 15 d’agost, a la ciutat d’Elx, es reviscuda una pàgina de la nostra història, sempre dinàmica, i de la nostra cultura, sempre renovada.
Per Alfons Llorenç
Publicat el 15 d’agost de 2022
Però, el Misteri d’Elx no és sols una dramatització. És allò que es representa, celebra, es fa i es viu a la Basílica de Santa Maria elxana els dies 14 i 15 d’agost de tots els anys. El 14 és “la Vespra”, la primera jornada, que escenifica la fi de la vida i la mort de la Marededéu, envoltada pels Apòstols. El dia 15, segona jornada dels drama, “la Festa”, l’argument de la qual és l’enterrament, l’assumpció i coronació de la Verge. El mateix 15, a les 10 del matí, el Misteri surt al carrer amb la processó del soterrar de Maria, amb la participació dels cantors i el cant de psalms continguts en la Consueta del Misteri.
Prèviament, hi ha hagut tota una sèrie d’accions preparatòries, que ens aproximen a les diades jubilars d’agost i al món de la Festa. Així, el 6 d’agost, festa de la Transfiguració, en la Sala del Consell municipal, es fa la “prova de veus”, una selecció dels qui cantaran el Misteri supervisada pel consistori en prova de l’adscripció municipal, i no eclesiàstica, de la Festa elxana. El 10 del mateix mes, festa de sant Llorenç, a les sis de la vesprada, en la basílica major, es realitza la “prova de l’Àngel”, mitjançant la qual s’escullen els infants resistents al vertigen i, per tant, aptes per a pujar i baixar des de la cúpula, cantant, a dintre dels aparells de la tramoia aèria. Els dies 11, 12 i 13 s’efectuen assajos generals, que venen a ser com representacions extraordinàries per tal de facilitar a un públic més nombrós el gaudi de la representació assumpcionista.
I, així, cada any, des fa segles. El Misteri d’Elx ha estat notícia i tornarà a ser-ho. Parlar del Misteri, que a Elx, anomenen, ben apropiadament, “La Festa”, no és raonar sobre erudicions medievalistes, ni de reconstruccions arqueològiques, ni d’investigacions eruditíssimes. El Misteri, amb la seua càrrega d’història, és present i serà futur. És un bé viu. És la festa major d’una ciutat i la Festa Major d’un poble, del nostre poble. És poble i és vida.
El mateix 15 d’agost ha sigut i és una festa cívica de primera categoria. La Marededéu d’Agost és una marca clara de la nostra nació i de la seua configuració, de l’origen. El rei Jaume I, conqueridor, fundador de dos regnes independents i el seu repoblador i colonitzador, feia beneir les mesquites mahometanes com a esglésies cristianes dedicades a “Sancta Maria”, i la seua “Sancta Maria” no podia ser altra que la de la Dormició, ja que l’església medieval commemorava la festa mariana per excel·lència el dia del seu traspàs, el seu naixement al cel, com en el cas dels demés sants i donat que el segle XIII va portar a Europa una floració “dormicionista” notòria. Era una corrent europea, unida a la gènesi de la ciutat, i al nostre rei li agradava profunditzar en arrels i sincronitzar amb contemporaneïtats. Amador d’amar dames, amb la Dama celestial, amb “nostra dona Sancta Maria”, engendrava els regnes de Mallorques i València, assenyalant el seu començ, d’ingrés en la Història i en l’Europa que, amb el temps, ajudaríem a dissenyar i construir com a poble entre els pobles. Jaume I en ho escriu en la “Crònica “ dels seus fets: “En totes les viles que grans fossen, que Déu nos havia donades guanyar de sarraïns, havíem edificada església de Sancta Maria”.
No serà necessari recordar que en aquell temps, la religió era la civilització i cristiandat sinònim d’Humanitat. Per això, aquestes ares consagrades a la Marededéu, reflecteixen la presència en terres que foren del Xarq-al-Andalus, d’un nou sistema cultural, vingut del Nord, seguint els camins de la Tramuntana, d’una nova llengua –la del Misteri d’Elx-, d’una nova gent –els pares del valencians actuals- i d’una nova concepció del món, tan antiga com les més antigues de la Mediterrània mar.
La Festa d’Elx troba el seu germen en aquesta innovació, en la fonamentació del poble valencià i en la llengua que, segons el cronista Ramon Muntaner va arribar a l’Elx del segle XIII, “e parlen del més bell catalanesc del món”. En aquest definitiu esdeveniment històrico-cultural, en els sincretismes de mites i ritus cuits segle rere segle i en el propi dramatisme de la litúrgia cristiana, que ja havia inspirat rudiments teatrals com les “Epístoles Farcides” o el “Cant de la Sibil·la”, compartit per València, Mallorca, l’Alguer, Elna o Urgell, o en els misteris del Corpus o en els drames assumpcionistes de Santa Maria de l’Estany, La Selva i València, troba les seues fonts la Festa d’Elx.
L’Església, al principi, anatemitzà el teatre per les seues evidents connexions paganes. Dels segles III i IV són el principals pamflets contra els espectacles. Tertulià assevera: “Els dimonis han inspirat als homes l’afecció per les representacions… el teatre representa només accions criminals, de furor a la tragèdia, de llibertinatge a la comèdia”. Cebrià de Cartago pontificà que “s’aprèn l’adulteri veient-lo representar”. Joan Crisòstom assegurà: “El teatre és la pesta de les ciutats… incita a la fornicació, la impudícia i tota mena d’incontinències”. Però, el cristianisme acabà adoptant les dramatitzacions a fi de difondre millor les zones obscures dels seus dogmes i per a impressionar els sentits dels seus fidels, catequitzant-los al mateix temps que tractava d’allunyar-los dels divertiments pagans o, simplement, profans.
Les peces de teatre religiós s’ompliren de nivells de significació i de jocs equívocs. Misteris com el d’Elx, pel fet d’escenificar un dogma, faciliten l’apropiació popular i arriben a ser “anti-dogmàtics”; aquell principi de fe passa a un món pròxim d’irrealitat, de ficció, d’imaginació i convida a les interpretacions, sempre lliures de les gents. El poble passa, de devot i fidel, a espectador i partícip. El temple deixa de ser lloc d’iniciats per tal de convertir-se en espai d’encontre ciutadà: l’església és carrer; la nau, pati; el presbiteri, escenari; l’altar, dormitori; res separa el drama de la funció litúrgica; l’aplaudiment és plegaria i el crit, invocació.