LA LOTERIA ECLESIÀSTICA

 

Vicent F. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Al nostre poble, la loteria de Nadal és una tradició molt arrelada en la qual la majoria de nosaltres, poc o molt, solem participar-hi i, ja a l´estiu, van corrent pels llocs on estiuegem dècims de loteria. Forma part dels nostres costums i tal vegada dels nostres sentiments familiars.

Ara bé, el que sí ens resulta molt estrany és la loteria que ens ofereix el món eclesiàstic per als seus nomenaments, ja siga de rectors com de bisbes.

Hui, dijous, dia 22 de setembre, es reuneix a Roma el consell pontifici i sobre la taula van a entrar en el “bombo de la loteria” un grapat de diòcesis espanyoles que esperen, per a les seues seus, quina sort depara el sorteig.

Segurament podem dir que dintre “el bombo” ni són tots els que estan ni estan tots els que són. Un grapat de bisbes espanyols han complit l´edat reglamentada per a presentar la seua jubilació, però cal esperar, perquè encara que la llei diu el que diu, això no hi és suficient, perquè eixa petició ha de ser acceptada per Roma.

Les diòcesis de Madrid, Barcelona i València, entre altres, compten amb bisbes que ja han hagut de presentar la sol·licitud per a la seua jubilació; però, sembla que aquestes diòcesis són paraula major i els seus bisbes titulars, a més de bisbes, són cardenals i ells estan en un altre apartat.

Hui per hui, sembla que Omella i Osoro són intocables (president i vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola) per al Papa Francesc mirant els “reserves” que hi ha al “banquet de suplents”. Però, què hi ha de Cañizares?

No deixa de ser un escàndol, per a la persona de bona voluntat que vol viure la fe, la política que hi ha en els nomenaments dins de l´Església. Les comunitats queden totalment marginades, les deliberacions són a porta tancada i el interessos ideològics mostren “múscul” per a doblegar la situació als seus interessos.

Són moltes les diòcesis que viuen sense titular, en situació de tindre els seus titulars jubilats o a l´espera que s´accepte el nomenament d´algun substitut.

I les comunitats, marginades, sense ser consultades ni advertides de la situació de quin destí la “loteria eclesiàstica” els té a bé donar-los.

No és eclesial per cap motiu aquesta situació i no és evangèlic estar funcionant des d´arguments de poder i d’ideologies de poder el que és el destí i futur de les comunitats.

La situació mostra que les classes socials també són vigents a dintre de l’Església i que hi ha moviments maquiavèl·lics d´anar preparant “jugades” a uns anys vista. La partida que es juga no sols és  mirant el present sinó també preparant un demà proper.

Les comunitats, ¿no tenim res a dir? ¿Estem cridats a ser obedients i creure que és l´Esperit Sant qui ens envia un pastor?

Per a molts creients s´ha acabat eixa fe i eixa creença a la vista de tots els moviments mediàtics en què es col·loquen noms en els “bombos” de la “loteria eclesiàstica” per al sorteig de la titularitat d´una diòcesi.

La diòcesi de València, si està en eixe “bombo”, caldrà que vaja alçat la veu i fer vore que som vius, que ens sentim persones i no volem ser ramat sense seny ni veu. No és just allò que si calles et belluguen com volen i si no parles sols et queda empassar-t´ho i realitzar un acte de fe: Déu vol que així siga.

Si el nostre arquebisbe ja ha presentat la petició de jubilació, avant siga eixa petició amb naturalitat i alegria d´haver arribat a eixa edat i tots plegats a mostrar el que necessitem perquè la diòcesi no quede paral·litzada ni morta.

És molt notori que de vegades, molt descaradament, a uns bisbes se´ls accepta ràpidament la petició de jubilació i a altres se´ls procura allargar el termini. Quan això passa, com que donen a entendre que uns sobren ja i a altres se´ls vol conservar.

Si la diòcesi de València està en temps de canvi, acceptem la situació treballant tots per llaurar un futur de forma planificada, pensada i de forma comunitària i demanen que tant el Nunci com la Conferència Episcopal i el Vaticà estimen i consideren a aquesta diòcesi i no ens tracten com a infants sense objetius, seny ni capacitat de decisió.