Benvolguda lectora, benvolgut lector, permeteu-me que primerament em presente:
El meu nom ès Albert, un laic de 38 anys, veí de la Plana Baixa.
Vos compartisc una confidència: sóc el mateix que fa un temps, i de forma anònima, va escriure una nota
de premsa sobre la transcripció a braille de tota la litùrgia en valencià que hi ha disponible al lloc web de
l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en avant AVL.
Sobre esta qüestió, he de dir que tot i no haver fet pùblic el meu nom, atès que volia prioritzar-ne el
contingut, vull fer-vos sabedores i sabedors de la mateixa resposta obtinguda per part dels nostres bisbats:
SILENCI.
Mentre estava cercant material de cara al curs que encetem, vaig voler esbrinar si hi han himnaris
religiosos actuals dedicats als patrons del nostre territori. La meua “sorpresa” ha estat trobar lletres
d’himnes com el dedicat a sant Vicent Ferrer en el seu 600 aniversari de la seua mort, el qual ha estat
encomanat a gent procedent de la Real Academia de Cultura Valenciana i associacions del seu entorn,
com Lo Rat Penat i similars. Esta lletra i d’altres com la de Valencians vingau (himne de l’ofrena fallera
dedicat a la mare de Déu) empren la normativa lingüística del Puig, la qual resta al marge de l’AVL.
Per a mi este fet es resumix de la manera següent: una clamorosa manca de lleialtat i greuge institucional
en vers a un òrgan normatiu que com societat ens hem donat encertadament des de finals dels noranta,
fruit del consens i de no poques renùncies i cessions, les quals busquen acabar amb un conflicte estèril i
estùpid i amb ell, posar punt i final a una de les diverses divisions fraticides que patim com a poble. A
mès, ès una grandìssima manca de consideració cap a les persones treballadores de l’AVL en general, i
sobretot, a les encarregades de la comisió de textos religiosos en particular. Conec de ben a prop el seu
treball i l’esforç que hi dediquen, per tal que les persones fidels, cadascuna des del seu àmbit, pugam
disposar dels textos en la nostra llengua.
Altrament, resulta molt decebedor observar que a diferència d’altres territoris de dins i fora de l’Estat, el
País Valencià no compte amb un espai espiritual, eclesial i simbòlic cristià supra-diocesà propi on el poble
es veja involucrat. Cadascuna de les diferens diòcesis viu d’esquenes una de l’altra, tret quan es posen
d’acord alhora de mostrar la seua contundència en vers algunes lleis, ja siguen autonómiques o estatals.
Res de visibilitzar activitats com la d’organitzar pelegrinacions els dies dels nostres patrons o cultivar-ne
la seua devoció (quanta gent sap que a mès de les misses, compten amb oficis propis?), sinò que al remat,
tot es simplifica en les celebracions a la ciutat de València, sense projectar una visió identitària pròpia
posant en valor les nostres comarques i pobles. Ahores d’ara sols ens podem contentar (de moment) amb
la missa d’À Punt els diumenges i la celebració eucarística a poquìssimes parròquies.
Recorde quan es demanà que el dia de sant Joan fòra festiu. A banda d’haver llegit articles fora de l’àmbit
eclesial i d’una lìnia clarament desvertebradora, no em sona haver trobat cap nota conjunta dels 4 bisbats
valencians en que li reivindicaren a la Generalitat, amb eixa mateixa contundència, la celebració de sant
Vicent com dia festiu, atès del grandìsim arrelament i devoció que tè el patró arreu del país.
Tot plegat em produix vergonya aliena, tristor, amargor, llàstima… però parafrassejant el tìtol del llibre
d’Agustí Colomer, sempre ha d’haver un bri d’esperança. Esperança en les cristianes i cristians que tiren
endavant iniciatives en valencià al sí de l’esglèsia (blocs, webs, iniciatives parroquials, fulletins…), als
sacerdots que ens porten la paraula en la nostra llengua encara que siga setmanalment i en l’arquebisbe
Benavent, el qual ve donant algunes passes com poder disposar de la versiò en valencià de la seua carta
setmanal o l’ús del valencià en bona part de les seues homilìes.
Finalitze amb esta humil pregària: Senyor, que per intercesió dels nostres patrons sant Vicent i la Mare de
Dèu dels Desemparats, tant de bo pogueu propiciar un canvi a este respecte.
Cordialment.
Albert Miret.