DAVANT LA MORT DE L´AMIC, COMPANY I MESTRE JOSEP-ANTONI COMES

 

DAVANT LA MORT DE L’AMIC, COMPANY I MESTRE JOSEP-ANTONI COMES

Julio Ciges Marín és membre del Grup Cristià del dissabte.

La notícia de la mort de Josep-Antoni, tot i que esperada, m’ha sorprès i m’ha impactat. He sentit la seua pèrdua amb una pena pregona i, alhora, amb admiració i agraïment a la seua persona. Vaig rebre la notícia quan estava per la Serrania de Cuenca, a gairebé 300 kms. de València, on em refeia durant el període de descans de la quimio. I, per suposat, vaig decidir, sense dubtar-ho, interrompre aquest descans per tal de fer-me present en el soterrar del tan estimadíssim amic Josep-Antoni. Ell es mereixia aquest esforç i la manifestació del meu agraïment. Continuar llegint “DAVANT LA MORT DE L´AMIC, COMPANY I MESTRE JOSEP-ANTONI COMES”

MOSSÉN JOSEP ANTONI COMES

Josep Miquel Bausset és monjo de Montserrat.

Mossèn Josep Antoni Comes

Aquest 3 d’agost ens ha deixat als 92 anys, Josep Antoni Comes, periodista i prevere valencià i primer director de la revista Saó.

El juliol de l’any passat, la revista valenciana Saó va complir 45 anys de vida, tot un rècord, o millor dit, gairebé un miracle per a una publicació en la nostra llengua. I Saó és el que és en l’actualitat, gràcies a Josep Antoni Comes, el seu fundador. Nascut a Pedreguer el 1930, i prevere durant molts anys a la parròquia de la Mare de Déu de l’Olivar, a Alaquàs, mossèn Josep Antoni Comes va acollir amb entusiasme la proposta de Josep Mª Soriano, que anà a Madrid a parlar amb Comes, per fundar una revista d’Església i en valencià. Un doble miracle si tenim en compte que ens trobàvem a l’etapa final del franquisme. Continuar llegint “MOSSÉN JOSEP ANTONI COMES”

AFRICA

AFRICA

Aquest manifest l’ha fet públic la Fundació Terrra de Acogida, a la qual pertanyen membres de la web del dissabte.

De nou, Àfrica crida amb veus estremides per sofriments evitables, per persones mortes injustament, i per famílies que ploren pels seus fills. Moren a les mans d’un sistema econòmic que l’ha convertit en el jaciment de recursos que necessitem per a mantindre el nostre confort; moren a les mans d’un sistema polític que és inmisericorde amb aquells que només busquen treball, sostre i terra; moren a les mans d’un sistema cultural que protegeix els seus i expulsa als de fora; moren a les mans dels qui sembren l’odi l’estranger i el menyspreu als diferents amb la finalitat d’impedir que arriben a cel europeu; moren per buscar oportunitats de vida, treball i sostre per a ells i les seues famílies. Tots aquests processos s’han disparat per la conjunció de la crisi humanitària, la desatenció d’Occident després dels dos anys de pandèmia i el desproveïment de béns essencials per la guerra d’Ucraïna. L’últim acte terrorífic ha tingut lloc el divendres a Melilla en morir violentament persones que fugien de la mort. Continuar llegint “AFRICA”

ASESINOS

Deme Orte és membre del Grup Cristià del Dissabte.

Asesinos. ( 26-6-22)  (Ante la masacre en Melilla 24-6-22: más de 30 muertes y cientos de heridos)

No son muertes. Son asesinatos.

Son personas humanas expoliadas de sus derechos,

y muchas, demasiadas, del derecho a la vida.

Africanos subsaharianos, hermanos

de países ricos explotados de sus riquezas.

Riquezas robadas que producen pobres.

Los países del sur no fabrican armamento pero lo sufren.

Sufren la pobreza, el hambre, las guerras que producen los ricos del norte.

Europa está vieja, vive del pasado y tiene miedo al futuro.

Tiene miedo a otro mundo posible. Por eso se cierra.

África es joven y está viva. Tiene esperanza. Y grita.

No podéis matar a África con vuestras armas.

Por muchos africanos que matéis, vendrán más.

Huyen de la muerte y buscan la vida.

Europa, España, Marruecos, no os vale ese  disfraz

de policías y gendarmes de seguridad.

Sois asesinos de personas, de derechos, de esperanzas.

Vuestras políticas con el pueblo saharaui,

con Malí, con Sudán, El Chad, Argelia, Libia, Marruecos…

son injustas e inhumanas.

Sois perros guardianes del capitalismo, de la OTAN, del dinero.

Os vale la mentira y la muerte. Y el cinismo de negar la realidad.

Pero aquí nos tenéis para deciros que no, que así no.

Que los Derechos Humanos son sagrados.

Y el derecho a la vida, el primero.

No son muertes. Son asesinatos.

(Deme Orte, 26-6-22)

IN MEMORIAM PEPE PALAU, UN FORMADOR HUMANISTA

IN MEMORIAM PEPE PALAU, UN FORMADOR HUMANISTA

Parlar del que fora formador en els nostres primers cursos del seminari –anys d’adolescència i de mancança d’afectes d’un internat-, es podria fer, tot i recordant, escenes, anècdotes, etc, dels nostres primers anys, a l’estil del que solen fer les promocions d’estudiants o els “quintos” de la mili en fer present aquelles vivències.

     Però no és aquest el meu propòsit, més aviat, intentaré aprofundir en la personalitat del nostre Pepe Palau per valorar la seua trajectòria com a formador humanista d’adolescents, que aleshores es preparaven per a ser capellans.

     Si haguera d’assenyalar la influència que la seua personalitat tingué en la nostra formació destacaria la seua modernitat, trencadora de molts esquemes i ho feia en una institució que per tradició arrossegava residus d’autoritarisme i de dogmatisme en la formació dels seus seminaris. Davant d’una institució d’aquesta mena, Pepe Palau, ajudat per qualitats naturals de simpatia, representava un tarannà de llibertat, de tolerància en la nostra formació, que possiblement en aquells moments, en l’aspecte pedagògic, conduïa a què el Seminari de València fora considerat com un dels millors. Per descomptat que el mèrit no va ser soles de Palau, ja que comptava amb un equip de formadors que participaven d’aquestes condicions i aptituds, com Sambartolomé, Vèrnia, Ramon Gascó, Andreu López i darrerament José Maria Monzó, Escorihuela i Salvador García.

     La institució ens tenia blocats en el nostre sentit més íntim per por i per infinitat de compromisos i prohibicions. Ens preparaven per a estimar a tots: “queridos hermanos”, però ens incapacitaven per a les relacions afectives, concretes amb el formador, amb amics i per a qualsevol relació de compromís. Pepe ens mostrava amb el seu tarannà un camí de llibertat en la nostra realització personal.

     Aquesta educació humanista posava en evidència una nova manera de formació integral en la nostra vida formativa, una vida amb  actituds i pràctiques esportives – el futbol i el bàsquet-, així com inquietuds intel·lectuals de gran valor. Tots nosaltres agraïm aquesta influència que ha estat motors de moltes i variades trajectòries.

     El més trencador de Pepe Palau era la seua manera de relacionar-se amb els alumnes, la connexió personal amb nosaltres solia ser  individualitzada. El més normal de les institucions que dirigeixen grups nombrosos, com era el nostre cas, era mantenir distàncies asèptiques que protegien tant a la institució com als mateixos educadors com a funcionaris. D’aquesta manera distancia el fet d’empatitzar amb els alumnes i relacionar-se des d’un clima d’afecte i estima. Es té por a plasmar l’afectivitat amb els alumnes, que el mateix alumne se senta estimat pel seu formador o fins i tot estimat pels seus amics. Des d’aquesta connexió amistosa era habitual que Pepe Palau visitara alguns dels seus alumnes en els pobles i es relacionara amb les famílies. Això ha facilitat que mantingué al llarg de la seua vida una relació cordial, tant en companys capellans com secularitzats i exseminaristes.

     Per descomptat que aquesta manera d’actuar, en ocasions, comportava inconvenients. No és fàcil mantenir en igualtat aquesta habitud en tots els alumnes.  Conseqüentment hom podia dir: “ Pepe no tingué amb mi molta relació personal”, en comparació amb altres; era el risc a què s’exposava.

     Aquest esquema d’educació personalitzada la pogué portar endavant, quan a partir de 1961 fou enviat a Viena a estudiar psicologia i en regressar li oferiren fundar i dirigir un col·legi de xiquetes i xiquets amb diversitat funcional a Rocafort. Eren uns xalets menuts on vivien les xiquetes i xiquets de 7 a 14 anys. Una experiència capdavantera d’atenció a aquests grups, amb la possibilitat, ara sí, d’atenció personalitzada. Tot un avanç del que foren les polítiques progressistes dels primers governs socialistes d’atenció a grups reduïts, desmantellant els macrocentres massius: el Col·legi San Francisco Javier, el Psiquiàtric de Bétera, famílies acollidores, totes aquestes experiències innovadores i progressistes en les dècades del 80 i 90 que tingué com a impulsor Ximo García Roca.

     Pepe ens mostrà en la seua vida que els camins nous que emprenia no eren fets de rebel·lia, sinó un exercici de lleialtat a la seua pròpia consciència, atès que la ruta de la vida no és unívoca, si fora així només mereixeria un camí portat per la inèrcia. Es pot se cristià servint els éssers humans com a testimoni de bondat i de generositat com fou la seua vida.

     Ah, i per cert! L’últim gest d’amor i generositat de la seua vida ha estat entregar el seu cos a la ciència. Hi ha gestos que honren la vida d’una persona.

 

 

 

 

PARAULES

José Mª Jordán Galduf és excatedràtic d´Economia de la Universitat de València.

PARAULES

El Dia del Llibre és una festivitat celebrada a tot el món cada 23 d’abril amb l’objectiu de fomentar la lectura. Té el seu origen en la Diada de Sant Jordi celebrada a Catalunya on hi ha la coneguda tradició d’intercanviar regals de llibres i roses entre els amics. La celebració d’aquesta festivitat és promoguda fins i tot per la UNESCO des dels anys noranta. Per a mi és una bonica festivitat de l’estima i la paraula. Continuar llegint “PARAULES”

RECORDAR-NOS QUINS SO,

Joan B. Almela i Hijalva és membre del Grup Cristià del Dissabte

RECORDANT-NOS QUINS  SOM.

Mai podem saber prou. Cada cosa que esbrinem, que escatim,  té tantes facetes, tantes interioritats i complexitats, que podríem estar reflexionant-la, analitzant-la i profunditzant-la tota la vida… però no tenim tant de temps, perquè la supervivència, el presurós  transcórrer del mateix temps i les urgències de la societat no deixen dedicar-se a una sola activitat. Continuar llegint “RECORDAR-NOS QUINS SO,”

EN LLUÍS ESPÍ UN CAPELLÀ QUE VA CREURE EL CONCILI

 

IN MEMORIAM

D.LLUÍS ESPÍ, UN CAPELLA QUE VA CREURE EL CONCILI

   Una vida per la justícia social i un món més humà

Va descansar en la Pau del Senyor el dia 6 d’abril, als 89 anys.

Vull recordar unes converses amb Lluis a la fi dels anys seixanta, a propòsit del seu compromís amb el moviment especialitzat de la JOC a Ontinyent del qual ell era consiliari comarcal. Per a entendre i valorar millor aquest compromís soci-polític-religiós en els anys 60-70 a Ontinyent, tot i ser un poble industrial amb una classe obrera important, es vivia una religiositat tradicional molt arrelada: el Crist de Santa Ana, la Puríssima, una presència de la comunitat de frares franciscans, que es feia notar més en les esferes mig-altes del poble –amb excepció destacada del pare Arbona que dirigia el Patronat de la Joventut Obrera. Continuar llegint “EN LLUÍS ESPÍ UN CAPELLÀ QUE VA CREURE EL CONCILI”