Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La nostra societat, per més democràtica que es considere, allò del poder en mans del poble li queda bastant lluny i li és una vestimenta mot gran. Ens estem construint una societat jeràrquica i, si quan analitzem l’Església estem d’acord que eixa estructura jeràrquica és imperialista, la jerarquització a la nostra societat democràtica, què és?
Els fets són tossuts i descobreixen l’error de la nostra expressió democràtica, perquè a tot arreu, en qualsevol organització i estructura social apareix el “mascle alfa”. Ens estructurem, no sols per poder funcionar, sinó que anem més enllà classificant-nos en una estructura jeràrquica: capitostos i súbdits. Tenim molts consells, consellers, assessors…, però és una persona qui “talla el bacallà”. Ahí pot estar l’explicació de les bufetades per eixir a la “foto” que ens dona poder, ser capitost, manar. No importa que a la vegada siga súbdit d’altres capitostos, si en aquesta carrera escaladora afegisc interessos econòmics. La discòrdia, així, està servida i pot aparéixer el despotisme i, segurament, la injustícia.
Tenim una societat dividida en classes, malgrat l’esforç i les lluites de tants grups que busquen desfer un sistema que manté les classes socials i, a més, quan a les persones més desvalgudes els deixen en l’anomenada classe baixa, estigmatitzada i essent formada per persones maltractades pel sistema i constituint mà d’obra barata. S’entén per què eixes persones volen eixir d´eixe sector i viuen constantment mirant cap a les altres classes considerades exitoses i influents. Aquesta realitat manifesta a les clares la injustícia institucionalitzada on no es compleixen els drets humans, però no ens atrevim a desmuntar aquest sistema per construir un altre més digne, just i humà. Diem que pensar això és creure en les utopies, però no deixa de ser creure en les possibilitats de desenvolupar els drets humans a la vida social.
A la nostra societat abunden les ONGs preocupades pel sector més abandonat del nostre món i busquen com fer possible que totes les persones tinguen menjar cada dia i açò és lloable, però no deixa de ser un treball en el qual es tapen les deficiències del sistema. Aquest treball no inquieta al sistema ni es veu avergonyit per estar creant tantes persones necessitades. Acceptem que un sector gran de la societat ha de viure de les sobralles d’uns altres.
Un exemple d’aquesta manera de treball a les ONGs el tenim a les nostres Càrites on ens conformem en repartir bosses de menjar o procurar-los, en el millor dels casos, alguns diners perquè puguen organitzar-se i, a la vegada, ens escandalitzem si els veiem fer-se una cervesa o negocien amb allò que els hem donat. Volem ajudar, però volem ser nosaltres qui hem de dir-los com viure, com si el fet d’ haver-los proporcionat una bossa de menjar o unes monedes ens donara el dret de governar-los o poguérem marcar l’ús d’allò que els hem proporcionat. Però més greu és creure que ahí ha acabat el nostre treball, perquè eixa ajuda no provoca trencar el sistema, i la veritat és que pensem que ajudem, però deixem les coses igual, no conduïm el nostre treball a protestar contra el sistema que crea eixes cues de persones necessitades. Les diverses ONGs i les Càrites són necessàries en aquesta situació d’injustícia social, però caldria no perdre de vista que el treball cal encaminar-lo a trencar les estructures abusives, per a, de debò, considerar les necessitats de les persones que diem atendre.
Els poders fàctics són molt poderosos, tant que condicionen governs i marquen interessos, però no deixa de ser una necessitat preguntar-nos si mantenir les coses com estan no ens fa còmplices d’un sistema que mata. La inquietud per buscar la transformació no pot perdre’s, així que no podem sentir-nos satisfets del que hem fet fins ara i caldrà manifestar que no es pot mantenir la injustícia comesa amb les persones que per nàixer en un país o un altre, en una família o una altra, els pertoca viure des d’uns drets o uns altres.
El crit a la nostra societat perquè no volem beneficència sinó justícia, ens és vàlid i urgent?