XXVIIIé Diumenge del Temps Ordinari. Festivitat de la Verge del Pilar. Xavier Serra és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La bonica festa de la Mare de Déu del Pilar ens proporciona una bona oportunitat per parlar de la mitologia cristiana.
Tothom, almenys tothom europeu, ha sentit parlar de la mitologia grega i de la mitologia romana, encara que també de la mitologia nòrdica o de l’egípcia: Zeus, Minerva, Odín o Isis pertanyen al nostre cabal cultural.
Però potser no gosem, encara, parlar de la mitologia cristiana.
Perquè, sovint, s’entén per mite una cosa així com una faula, una invenció, una llegenda, un conte per a nens o ments infantils.
En realitat, un mite és un conjunt d’imatges i narracions situades fora del temps històric, que ajudaven a comprendre què és l’home/dona, com s’ha originat el món, perquè i per a què vivim.
En general els mites cristians s’han d’entendre no com a falsedats, sinó com a relats simbòlics que transmeten valors, esperança i saviesa.
El Gènesi i la narració de la creació és una meravellosa i poderosa metàfora en què se’ns convida a pensar i reconèixer que la vida mateixa és un procés, i que fins i tot Déu descansa. No és una mala idea per a un món, l’actual, que viu obsessionat per la productivitat, pel rendiment o l’increment, sobretot econòmic.
Els nostres mites són símbols, i així cal entendre’ls.
El mateix Jesús també té components mítics: Jesús encarna el més profund de la compassió, enderroca els murs de l’exclusió i de la societat marginada, i la seua mort i resurrecció són, també, l’expressió del fet que l’amor no pot ser destruït, que sempre hi ha vida després del patiment i que l’esperança ressuscita fins i tot en les nits més fosques. La mateixa creu, tantes vegades interpretada com a símbol de culpa o de càstig, podem resignificar-la: ens recorda tot patiment injust que hui continua existint, des dels emigrants a les fronteres fins a les víctimes de la desigualtat, i la promesa que l’última paraula mai no serà la violència, sinó la vida.
Els mites de la Mare de Déu ens parlen d´una dona digna, d´un ésser que no es rendeix davant el mal i que representa la possibilitat d´una humanitat alliberada de l´opressió. Un “no temes” de l’àngel és un contrafort davant de la incertesa, una “assumpció” proclama que la dignitat humana no acaba amb la mort. La Mare de Déu dels Desemparats, la Moreneta de Montserrat o la Verge del Pilar de Saragossa ens mostren la imatge de Maria en rostre proper, en
protectora dels qui no tenen poder, en mare morena –però jo diria negra–, en robustesa davant de les adversitats.
Jo he vist a l’Índia estàtues de déus o deesses als troncs dels arbres a les cruïlles dels camins. I en pobles hispànics controlats i dominats pels antics romans no era estrany col·locar en aquests encreuaments la imatge d’un déu o deessa sobre una pedra mil·liar (un mil·liari era una columna o pilar de pedra o de marbre col·locada al llarg de les calçades romanes per proporcionar als viatgers informació i distàncies entre pobles i ciutats).
Els nostres mites, ben entesos, ens enriqueixen perquè ens permeten comprendre millor la cultura i el pensament de les societats antigues i de les actuals.