Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Llegia aquests dies, en VILAWEB una entrevista realitzada al bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, menorquí d’origen, en la qual deia que per a ell cobra força la necessitat de la inculturització als pobles. I una de les necessitats urgents al nostre poble és el no perdre la identitat cultural, històrica i social.
El Concili Vaticà II ens parlà de la necessitat d’oferir la Paraula de Déu en la llengua vernacla, però, diu Sebastià Taltavull que l’hem entés com traduir-la al castellà i no a la llengua del poble. És un fet trist per als pobles valencians perquè des d’eixa interpretació, la llengua del poble queda denigrada, ignorada i marginada.
L’Església valenciana no ha posat ni està posant massa interés per ajudar a dirigir-se a Déu i a escoltar Déu sense la necessitat de traductor, sense haver de despullar-se de la pròpia identitat per revestir-se d´una altra, que per segles havia sigut el llatí, i davant l’oportunitat de fer accessible la Paraula al poble, hem obligat a dependre a resar, una vegada més, en una llengua importada, parlant a casa la llengua pròpia i als temples, el castellà. El poble s’ha quedat com abans, sense poder dirigir-se a Déu en la llengua de casa.
Fins ara, podríem mantenir l’excusa de ser un fenomen social que obligava a l’escola dependre el castellà, havent de deixar la llengua de casa, la llengua pròpia del poble, a l’entrada de l’escola, fent creure que així et feien més culte i molt més sabut. I l’Església, en eixe temps, arrimada al poder fàctic, assumí el castellà, encara que no es respectara la idiosincràsia del poble. Però avui no té cap explicació quan a l’escola, a poc a poc, ha anat introduint-se la cultura i la llengua vernacla, la llengua del poble valencià, posant recursos i esforços per introduir les persones que formem el poble, i a aquelles que arriben a viure amb nosaltres, en la cultura, vida i història nostra. Així i tot l’Església encara manté el castellà i no se sent obligada a respectar la nostra cultura. En aquest moment, a la diòcesi de València, no sols es manté el castellà com a llengua vehicular sinó que, a més, està enviant sacerdots castellanoparlants a pobles valencianoparlants, sense introduir-los en la nostra llengua i obligant que siga el poble qui faça l’esforç de deixar-se entendre davant d’ells, perquè no se´ls diu que són els sacerdots qui han de fer l’esforç de deixar-se entendre en la llengua del poble i animar-los a assumir la cultura del poble valencià.
Quan s´acabà el Concili Vaticà II, a totes les parròquies es feren fullets, amb textos litúrgics, per a dependre a resar en la llengua vernacla i, així a València, l’Església entengué que la llengua vernacla era el castellà i no el valencià. En eixe moment es feu un gran esforç per a dependre els textos de la missa i de les diverses pregàries en castellà i ara no deixa de ser cridaner que l’excusa per a no utilitzar la llengua valenciana a la litúrgia siga que les persones que venen a missa no saben participar ni llegir en valencià. Segurament tenen raó respecte a les persones majors que hem acostumant al castellà després de tants anys i esforços per inculcar a les nostres celebracions el castellà, però no es pot mantenir respecte a generacions no massa majors ni als jóvens, perquè ja han passat per l’escola on se´ls ha introduït en la llengua valenciana. Però eixes persones majors, hui s’han adaptat al mòbil o la tableta, s’han adaptat a la vestimenta del moment, es tinten el cabell, van a ballar i viatgen, és a dir, eixes mateixes persones majors que acudeixen als temples s’han adaptat socialment, sols caldria que els facilitàrem eines per a acostumar-s’hi; de fet, quan abans de les celebracions estem a la porta, ens relacionem i parlem en valencià i és a dintre on tot canvia i passem al castellà.
És molt trist que ara mateix puga continuar imposant-se el castellà al valencià en terres valencianes on les autoritats religioses, i ara també civils, no sols no promouen la llengua sinó que estan menyspreant-la per no utilitzar-la com a vehicle habitual als seus actes. Avui no estic segur que puguem escoltar al president de la Generalitat en valencià, sobretot si es pensa que no fa cap falta perquè en castellà ens entenem i, per a l’Església valenciana és deplorable que també un nombrós grup de rectors de les nostres diòcesis pensen així. ¿Per a quan reconéixer a la nostra Església la responsabilitat que tenim perquè el valencià no perda força en la vida del nostre poble?