Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Hi ha una mena de preocupació en l’Església de València per la manca de professors de religió, de persones que se senten cridades a viure i donar a conéixer l’Evangeli, especialment a les escoles i els instituts. Estan quedant “sede vacante” i la perspectiva no és il·lusionant ni esperançadora; i si mirem a les parròquies…
La realitat diària mostra en les parròquies un ambient on els temples estan tancats tot el dia, les celebracions són rutinàries amb manca d’espurna a la litúrgia, sermons anodins, sense cap compromís i molt allunyats de la realitat i de les preocupacions de les mateixes persones que formen part de la comunitat en una societat plural, diversa i també individualista, que busca com sobreviure i que necessita claredat i serenitat per discernir tot el que necessita per no perdre l’horitzó i poder construir-se des d’una escala de valors que espente a construir vida, alleujar sofriments i compartir estima.
Tampoc la imatge que emana dels bisbes i dels preveres és molt falaguera perquè són vistos com situats fora del món, en una parcel·la separada de la realitat que viuen les persones que acudeixen als temples.
Aquesta situació està conduint a ignorar la institució eclesiàstica, deixant d’acudir a ritus i on ja se sap què es dirà als sermons.
El Papa Francesc mostra la seua preocupació per aquesta situació eclesiàstica i per eixe motiu aquestes setmanes passades es realitzava a Roma un Congrés Internacional sobre formació permanent dels sacerdots, advertint que el sacerdot és el servidor del poble, això és, cal que el sacerdot visca prop de les persones i es faça càrrec, com anunciava el Concili Vaticà II, en la Constitució Gaudium et Spes, de les angoixes i les penes, alegries i esperances de les persones, fent-les seues.
L’Església no pot ser un món privilegiat on la casta sacerdotal gaudisca de privilegis, segregant a la resta de conciutadans. El Papa Francesc insisteix: “La vida de fe no és una disfressa religiosa sinó una manera de viure”.
Últimament, pareix que les noves generacions de preveres tinguen a gala diferenciar-se de la resta del món, creant distància, presentant-se al marge, allunyant-se de la vida diària i refugiant-se en cerimònies i ritus lluny del món del treball i d’acompanyar a les víctimes de la injustícia, deixant de manifestar-se al seu costat i de comprometre’s en la lluita.
Pareix que l’alegria de l’Evangeli no està sent motor en la vida del clergat, a entendre el testimoni de vida fora del fet de comprometre’s en cadascuna de les causes de la lluita social. El consell del Papa Francesc és que els sacerdots busquen ser testimonis abans que mestres (E.N. 41).
Necessitem reaccionar i comprendre que no pot haver-hi sacerdot si abans no hi ha persona, i això requereix, en un primer moment, oferir una formació humana arrelada des de l’Evangeli en la vida real, insertada en la vida i en les necessitats del poble, connectada en les circumstàncies i les urgències que es viuen, compromesa en la vida i la llengua del poble.
El testimoni on fixar-se és el del lavatori de peus de Jesús als apòstols, deixant de mirar-se el melic i posant al centre de tot quefer a l’altre, a les persones a qui es vol servir.
La impressió que es viu al carrer és que l’Església es manté en el seu món i passe el que passe al carrer, segueix a la seua, fent que les celebracions siguen estranyes i atemporals.
Hauríem d’adonar-nos que per a servir cal estar al costat i pendent de la persona a qui cal atendre, procurant entrar a respirar l’atmosfera que la persona respira i així poder compadir-se, deixant de parlar de memòria donant receptes i protocols fets.
Si a la persona que busca ajuda li ofereixen receptes i fórmules fetes, no se sent escoltada ni acompanyada i en eixa situació, Església, a qui interesses?