Les eleccions del proper diumenge 9 de juny tanquen tot un cicle electoral des de les locals i autonòmiques (28M), les generals (23J) i ara al Parlament Europeu.
El contrast entre les diferents i reiterades convocatòries i la realitat social i política que sembla no canviar provoca la temptació de desentendre’s, fins i tot d’allunyar-se d’una política institucional que no provoca il·lusió ni esperança.
Però no, els cristians i les cristianes no podem caure en eixa temptació, ni en el parany fàcil d’una crítica sense rigor ni propòsit. Ans al contrari, estem cridats al servei, a participar en la realització d’un món millor i una societat inclusiva i solidària, assumint el compromís com una forma de “caritat Política (Fratelli tutti).
No abandonem, per tant, el compromís cap a una transformació social real al servei de les persones. Volem construir un futur millor basat en la igualtat i la solidaritat, en moments com aquests, quan eixos valors semblen desdibuixar-se. També superant el desencís i el rebuig, per la devaluació de la política en les nostres societats.
L’escenari europeu, en aquest cas, es mostra especialment complex, marcat per amenaces globals ben pròximes: les pandèmies, les guerres i tensions geopolítiques, el canvi climàtic, el creixent poder d’actors globals (financers, energètics, tecnològics, comunicacionals…) en el món, les pressions sobre la vida (inflació, habitatge, cures…).
Ni les amenaces globals són idèntiques, ni tampoc les possibles respostes institucionals. La qual cosa significa que sempre hi ha una escletxa i una oportunitat per a poder actuar els sectors sensibles de la societat, el moviments socials, per a fer presents els objectius, millorar els instruments i aportar les nostres visions.
La participació en les eleccions al Parlament Europeu són importants, per la incertesa del moment i perquè hi ha diferents respostes, com les hi ha hagut, davant de les crisis globals a les que hem fet esment. Basta comparar les respostes a la crisi financera (2010) i a la crisi sanitària (2020), per posar-ne un exemple cridaner i recent.
Per això és cert que estem en una cruïlla: o hi ha una Europa social, amb tot el que això significa, o no hi haurà una Europa política de debò. El futur s’ha dit és un problema polític i nosaltres, ciutadanes i ciutadans hi estem concernits. El llegat social d’aquesta etapa podria ser pitjor, però hauria de ser millor.
La magnitud dels desafiaments obliguen a la UE a deixar la seua “introversió” i pesar en l’escena internacional, recuperant el seu impuls més social i deixant de banda els corrents individualistes, ultraliberals, xenòfobs…, eliminant el seu eurocentrisme narcisista, neocolonial, supremacista i patriarcal. En positiu: cal tornar a l’esperit dels fundadors “d’avançar en realitzacions concretes que creen una solidaritat de fet” (Declaració Schuman 19/5/1950).
Però tornem a dir: les crisis, la profunditat de les transformacions en marxa, el canvis geopolítics…, obliguen a atendre aquests amb la manera de mirar de les grans majories socials o dels descartats per la globalització de la indiferència.
Les nostres societats tenen profundes bretxes i fractures i això fa perdre la confiança en un futur compartit de fraternitat. Per això, sense deixar-se dur pel desencís o el tancament sobre nosaltres mateixos, buscant una seguretat impossible i fàcil, hem de propiciar que s’atenguen les necessitats de les persones més vulnerables, que donen la mida de la injustícia i de la solidaritat necessària. Cal combatre les desigualtats creixents, reforçant el “Pilar Europeu de Drets Socials”, fent-los efectius per atendre les prioritats més peremptòries de la gent.
El contrast de respostes a les crisis manifesta, tot i que siguen diferències o reorientacions temporals i d’emergència, que no existeix un únic camí (TINA), el de les retallades antisocials de l’austericidi, sinó una diversitat d’opcions i que de nosaltres depèn que se n’adopten unes o d’altres.
Calen canvis en la visió, en les doctrines, per a retornar a la primacia dels drets socials sobre les llibertats econòmiques o les disciplines monetàries, que s’avance en un nou model social europeu basat en drets efectius, que situe al centre de la construcció europea la dignitat de totes les persones.
L’exercici de democràcia representativa que suposa anar a votar és del tot insuficient sense el compromís d’exercir la democràcia participativa, amb la crítica i el desplegament creatiu d’iniciatives i accions organitzades; és a dir, sense la participació voluntària i popular.
Europa des dels orígens esmentats és un projecte més que una realitat. Un projecte de “realitzacions concretes”, a discernir i reorientar. Un projecte a defendre d’un pensament ultraliberal que mai no hauria recolzat cap Unió Europea i que, per això mateix, posa en dubte els valors sobre els que s’assenta la nostra, moltes vegades esquifida, convivència i les nostres llibertats, la igualtat, la tolerància i els magres avanços social.Un projecte en suma que ens hauria d’interessar i que hem de defensar, conscients de la força de “l’odi pacient”, que deia Bernanos, i els efectes descoratjadors de la tèrbola “vigilància dels mediocres”, siguen institucions o representants indignes.
Diu J. Habermas: “Hi ha una grotesca desproporció entre la influència profunda que la política europea té sobre les nostres vides i l’escassa atenció que se li presta en cada país”.
Importa decidir i importa no cedir. Hem de ser bel·ligerants en la nostra opció de servei, començant per assumir una epistemologia popular, sensible a les persones que viuen en situació de vulnerabilitat, “compassiva”. Cal que en eixe sentit ens mantinguem alertes respecte de les bretxes i fractures esmentades, afectant a les persones pobres i en risc de pobresa, les persones trepitjades en els seus drets, les que han d’assumir sobrecàrregues i estan discriminades i no són reconegudes en la seua contribució fonamental a la cohesió social, al desenvolupament i al benestar…
Fa molt pocs dies el Consell Europeu ha aprovat el Pacte Europeu de Migració i Asil. (PEMA). Ens ha de preocupar enormement la situació de les persones immigrants o demandants d’asil, a les que va a afectar aquesta nova ordenació.
La Unió Europea des de 1985 al Tractat de Schengen ha desenvolupat unes polítiques migratòries en contra del dret a migrar, reconegut en la Declaració Universal de DDHH (art. 13). En 1999, en Tempere, s’aprovà anar a una política migratòria comunitària integral, amb alguns avanços, però un quart de segle després s’aprova el PEMA que fa de la lluita contra la immigració irregular i l’obstaculització dels procediments d’asil el seu objectiu. A més, canvia la tradicional relació amb països tercers, als que converteix en col·laboradors en el control de fronteres (externalització); elimina la possibilitat d’una política comuna d’asil, remetent a cada estat responsable l’examen de sol·licituds de protecció internacional i asil; enforteix l’instrument Frontex, afavorint el rebuig i retorn immediat en frontera; en fi, prima l’enfocament “securitari” i de control, que surt reforçat com a orientació dominant. A més, converteix l’obligació d’acollir en una càrrega “monetaritzable” per als estats membres que no volen assumir l’acollida,
Aquesta no és la UE a què aspirem. Ens oposarem activament a l’aprofundiment de la injustícia que aixeca barreres i impedeix, en nom d’una comunitat d’interessos elitista i injusta, les relacions de solidaritat que obren pas a una ciutadania fraterna i cosmopolita.
Exercirem la nostra capacitat de decisió, però amb la mateixa força ens oposarem al sofriment injustificable dels altres, que són els nostres germans i germanes, els nostres iguals; i de la naturalesa de la qual formem part i que és garantia de vida.