Vicent Fc Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Apropant-nos a l’Evangeli, observem que Jesús es posa de part dels pobres (“Benaurats els pobres, vostre és el Regne del cel”. (Lc.6,20). Jesús viu enfrontaments molt forts amb els religiosos, hi manté diferències molt fortes, fins al punt de ser condemnat pels del Temple, acusant-lo de blasfem i perillós per a la fe.
Caldria prendre-li el pes a aquesta realitat manifestada a l’Evangeli, perquè són molt necessàries que avui seguisquen ressonant les paraules de Jesús: “Feu i observeu tot allò que vos diguen (els sacerdots), però no actuen com ells, perquè diuen i no fan” (Mt.23,3).
Corria la dècada dels anys seixanta del segle passat (1962-1965) quan el Papa Joan XXIII convocà el Concili Vaticà II perquè l’Església es plantejara renovar-se, isquera del tancament religiós en què estava instal·lada amb l’esperança d’un “aggiornamento”, “d’obrir portes i finestres” i deixar entrar-hi aire més pur i, així, deixara l’Església de mirar-se “el melic” i parlar i sintonitzar amb el món per poder descobrir el missatge que l’Evangeli vol compartir amb el món d’avui.
Sabem que l’Església espanyola fou molt rebeca, però no la llatinoamericana, la qual mamprengué la tasca de dur el missatge conciliar a la realitat de la vida del Continent, i aparegué la Teologia de l’alliberament, amb Gustavo Gutiérrez (Perú) al capdavant, per posar en pràctica els acords de la reunió de l’Església llatinoamerica (CELAM) realitzada a Medellín (Colòmbia-1968), mirant, com Jesús feia al seu temps, la situació d’explotació i d’abús que els poderosos exercien sobre les persones pobres i prendre l’opció clara i compromesa en favor d’elles.
Per aquell temps aparegué una cançó (Guantanamera) de Julián Orbón, que aprofitant un poema de José Martí, cantava:
Con los pobres de la tierra quiero yo mi suerte echar; el arroyo de la sierra me complace más que el mar.
Al seguidor de Jesús se li suposa ser un convençut defensor dels pobres, desvalguts, explotats, desnonats i marginats, perquè eixa fou la vida de Jesús. D’ahí la decepció i l’escàndol quan troben una Església enrolada en postures de poder i no formada, essencialment, per persones pobres.
En un temps de massa crueltat, on les guerres abunden i el comportament inhumanitari és descarat, veure que aquestes persones pobres no són les protagonistes en el quefer de l’Església sinó les clientes, que fan les cues per rebre una almoina, sense estar en l’estructura d’ella, no pot deixar-nos gens tranquils ni satisfets. I eixa reflexió, és la que es feu la teologia de l’alliberament, condemnada que Joan Pau II, en no acceptar-la com teologia catòlica, encara que era esperança dels pobres a Llatinoamèrica, formant comunitats cristianes, comunitats de base i populars com a testimonis dels preferits de Déu i creients del Crist alliberador.
Cal reconéixer l’esforç que l’Església ha realitzat, al llarg del temps, per alfabetitzar, donar menjar, vetlar per la salut i crear esperança. És de justícia reconéixer la llavor de tants missioners missioneres i de la preocupació de l’Església per pregar perquè els desvalguts troben defensa i empar, però ha arribat el moment de plantejar-nos algunes preguntes: Per què maten missioners i missioneres?, ¿per donar menjar, per pregar i per construir escoles? Els puc dir que no, sinó per fer denúncia pública de les estructures que creen fam, desnonament i injustícia. Ahí els poderosos se senten acusats i senten en perill el seu prestigi. Això és ser Església profètica. ¿Estaríem dispostos, a més de pregar, treballar per evitar les causes de la pobresa i criticar la submissió?
És moment, doncs, de menys discursos, sermons i bones paraules i mostrar més compromís; de posar-se al costat dels pobres i de denunciar les accions que denigren i marginen. Està molt bé parlar de l’existència de les persones pobres, procurar fer-les visibles, però urgeix lluitar contra les estructures que a aquestes persones les fan pobres i més pobres.