In memoriam Alfons Llorens
1.- De retorn a València, després de complir amb el ritual dels cirerers, que Alfonso celebrava com el sacramental de l’amistat, va plantejar una qüestió que ens va sorprendre a Paco Gramaje i a mi. “Heu observat que l’evangeli té més preguntes que respostes? El cristianisme, va dir, és l’única religió el fundador del qual, desolat davant el drama de la mort, s’acomiada amb una pregunta: Pare. per què m’has abandonat?.” La pregunta fa que l’evangeli siga una realitat oberta i productiva que no cap en un únic pou. L’aigua viva, que identificava al Galileu, es troba en diferents brolladors, no cal empresonar-lo en un únic recipient: necessita de totes les cultures, de totes les llengües, de tots els estils de vida. Esta saviesa cristina que afronta el dubte, la intempèrie i la complexitat té l’estatut de l’amor que s’expressa en múltiples carrils i cultures populars. Era tan dur acceptar les preguntes que no tenen resposta que ja en els orígens Lluc completa a Mateu i tanca la vida de Jesús amb una resposta “A les teues mans pose el meu esperit”. Les Esglésies s’han preocupat més de tindre respostes que de plantejar preguntes; fins i tot ensenyar i evangelitzar era oferir veritats. I així van nàixer el Catecisme universal de l’Església, el Codi de dret canònic i la Doctrina Social disposats a substituir la saviesa cristiana per un receptari de respostes que estableix límits entre el dins i el fora i es mostra excloent. Recuperar l’Evangeli com el llibre de les preguntes sobre la vida i la mort, sobre el mal i el sofriment, sobre la fraternitat i la injustícia, sobre la pau i la guerra, serà la tasca de la nova generació que tenen totes les respostes a mà en el mercat digital. La saviesa no es tracta d’aplicar una doctrina, sinó d’explorar la realitat i descobrir l’aigua viva que no està canalitzada.
De tot això parlem en aquell viatge. I ahir, en el comiat, el bisbe i amic Pepe Vilaplana em comentava que en la seua sobtada i irracional mort vivim alhora la pregunta per l’abandó i la realitat de l’abraç de Déu que és misteri d’amor i tendresa.
- “Quan el nostre poble pregunta “a quin sant?”, comentava Alfons en el seu llibre, El sant del dia (2011) està preguntant pel motiu o causa última d´una cosa, tot posant en dubte els motius o les causes en qüestió”. Deia que “l’amor al poble i la seua cultura forma part de l´amor al proïsme” El propi i singular d’Alfons consistia en cercar les respostes en els nostres orígens, l’estructura bàsica de l’humà que es desplega històricament i culturalment. Suposava, amb encert, que els sistemes de creences arrelaven en la nostra història a través de múltiples i diverses expressions, i costums ancestrals o més recents. Així escrivia en El Temps amb Vicent Artur articles memorables. Allí es podia llegir: “L’unicorn era un avatar de Jesucrist, humil i ferotge alhora, que es calmava quan veia una verge…, sa mare que era l’Església universal posterior” El descobriment dels antecedents de la fe en cultures, sistemes, ritus, símbols i pràctiques primitives i originàries ha portat a molts a negar la singularitat i la identitat de la fe; a Alfons, els antecedents històrics precristians, el confirmaven en una catolicitat oberta, tolerant i respectuosa. En cada veritat cristiana profunditzava en arrels i sincronitzava amb contemporaneïtats. Intentava trobar punts de contacte amb altres fes, li bastava mostrar les seues arrels antropològiques. Era la seua manera de ser catòlic. I així es va omplir de raons per a batallar per una litúrgica en la llengua del poble, no com una concessió instrumental o simplement pastoral, sinó com a exigència de justícia i dret natural. Tenim, deia “llengua i cultura, poble i pàtria”. Som, ha escrit, l’únic poble que no prega a Déu en la llengua que parla i molts escriuen i estudien. Un absurd des del punt de vista evangèlic.”
3.- Alfons va ser constructor del seu poble i del seu país amb la seua “bonomia” com va dir amb paraules apropiades Pepe Vidal en nom del tots els amics. Va lluitar amb la seua intel·ligència i amb els seus budells contra fractures que afecten la identitat cultural, contra les desigualtats locals i globals, contra la fractura de l’ésser humà amb la naturalesa. I ho ha fet des de la gramàtica bàsica de l’humà, que segons proposa Francesc s’aconsegueix “afonant les arrels fins al fons en la seua pàtria” (Ft, n. 145). Parlant del Misteri d’Elx escrivia en esta mateixa Web :“És Poble i és vida”. El poble passa, de devot i fidel, a espectador i partícip. El temple deixa de ser lloc d´iniciats per tal de convertir-se en encontre ciutadà: l´església és carrer; la nau, pati; el presbiteri, escenari: l´altar , dormitori; res separa el drama de la funció litúrgica; l´aplaudiment és plegària i el crit, invocació. Toda una eclesiologia conciliar i sinodal. Va entendre que l’amor polític és el “mode més alt de la caritat”. I el repte major de la política hui és com ser poble i construir poble capaç de pensar segons les seues pròpies categories, de decidir segons la seua pròpia voluntat, d’obrir camins a partir de la seua cultura popular. L’amor polític promou drets, afavorix l’organització social i desenvolupa la musculatura moral de cada persona.
Mai va abandonar la idea d’establir ponts entre el Consell de la Generalitat i el Palau arquebisbal, a pesar que, com reconeixia ahir l’exconseller Vicent Soler, “algun cardenal li ho va posar molt difícil” .