Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
S’està en democràcia quan la veu del poble és escoltada fins a ser la veu que determina les iniciatives i les accions que cal realitzar. Institucionalment, entre nosaltres, el poble és escoltat quan són convocades eleccions, on són designats els representants del poble. Però la veu d’un poble, més enllà de les urnes, també es fa manifesta a través d’actituds i decisions que va mostrant en el seu dia a dia.
No sempre el poble se sent escoltat pels seus representants i, per això, es manifesta i crea opinió per a fer arribar la seua veu als qui han pogut anar abandonant la missió encomanada, procurant fer vore la necessitat de correcció en les polítiques i decisions que es prenen.
L’organigrama de l’Estat estableix un temps als qui són elegits com a representants, però l’opinió i els ànims de les persones poden anar canviant i, per això, les enquestes aniran indicant-nos si els representants del poble actuen tenint-lo en compte o si estan en polítiques que no són acceptades pel mateix poble. No són deliberatives, però van indicant l’acceptació o el malestar de les persones qui viuen les conseqüències de les accions que es porten a terme.
Actualment, les enquestes oficials (CIS) no tenen massa bona premsa, perquè es consideren manipulades, però, de vegades, no es té altra alternativa i és el cas respecte a la veu del poble pel que fa a fiar-se de l’Església catòlica.
El CIS ens diu que actualment a Espanya el 57% de les persones es declaren catòliques, un 15% atees, un 13% gnòstiques, un 10% indiferents i un 5% professen altres religions. Sols el 20% es mostren catòliques practicants, baixant a l’11% les persones que van a missa cada diumenge.
Demogràficament, l’Església catòlica ha deixat de ser la institució de referència a l’hora de mirar-se en ella per a discernir la construcció de la consciència i del quefer en la vida. No és la institució a la qual s’acudeix per assessorar-se ni per a construir pensament, perquè ha deixat de ser creïble i companya de viatge per a la majoria de les persones de la nostra societat, encara que això no signifique perdre la fe en Déu. I, no obstant això, a l’hora de plantejar-se la societat de quina institució fiar-se per a ajudes socials i per al desenvolupament de la seua presència en la societat, no s’està deixant de marcar la X en la casella en l’IRPF. Cert que aquest últim any, en relació amb l’anterior, ha baixat, però tan sols tres dècimes. (cinc milions de persones són qui van a missa, però la casella és marcada per 7 milions i mig de persones).
Aquestes dades mostren un repte seriós, perquè l’Església catòlica hauria de revisar els seus codis doctrinals i la seua fidelitat a l’Evangeli si vol mostrar-se seguidora de Jesús i portadora del seu missatge d’acompanyament i defensa de l’ésser humà en la situació concreta de la seua vida, si vol ser samaritana que cura i auxilia sense judici, condemna ni exclusió. No pot quedar cegada per la resposta de confiança que encara les persones estan mostrant en la seua acció social, ni pels diners que rep per eixe concepte (20% del seu manteniment) oblidant que la seua missió està en ajudar-nos a descobrir un Déu Amor, Pare-Mare que acull sense condicions i salvant l’ésser humà per damunt de normes i codis.
El poble està indicant a l’Església catòlica que canvie de postura, que s’adapte als temps actuals per a servir i acompanyar les persones d’avui, li reconeix la seua llavor social, però que si no canvia el discurs d’ahir, assentat en la mentalitat d´una altra societat, no pot ser reconeguda amb autoritat moral ni servir d’acompanyament per al discerniment que avui es necessita a l’hora de trobar respostes als reptes que es presenten.
El poble parla a l’Església d’aquesta manera demanant-li que siga samaritana, capaç de deixar de costat el compliment per a mostrar que el que és sagrat és l’ésser humà. Li demana que siga samaritana i no clerical ni leguleia.