SEGON DIUMENGE DE QUARESMA 2025 Mossèn Joan B. Almela i Hijalva, membre del Grup Cristià del Dissabte.
Estem molt acostumats a les interpretacions fonamentalistes dels passatges bíblics. Tals interpretacions són vestigis del paganisme que sempre portem dins els ésser humans, però cal que ens esforcem en fer una interpretació existencial, una interpretació que duga llum a la nostra manera de viure, si no, la conversió que Crist demana serà impossible.
Avui les lectures poden ser enteses o com accions miraculoses i meravelloses d’un Déu capritxós o d’un Creador Pare que acompanya la nostra real, i per tant, relativa, existència actual. Les formes amb què es conta l’esperança d’Abraham són les formes pròpies de l’època: l’holocaust, la torxa encesa, el terror.. però la llum que ens arriba és l’esperança d’una terra humanitzada i d’una aliança per a assolir-la que només es pot basar en l’aliança amb el Creador i la seua creació. (Gn 15)
Igualment, l’escolta de la lectura de Pau (Fl 3) podia quedar-se en una còmoda mel·lifluïtat que espera que tot vinga del cel “d’on esperem el Salvador”. Però no, del cel el que ens pot arribar, i res més, és la Paraula il·luminadora i l’Esperit per fer-la realitat en la generació que em toca viure. Sols així “serem ciutadans del cel”, és a dir, buscadors i constructors d’una manera de viure que no es conforma amb ser uns mamífers més o en omplir les apetències immediates. Sant Pau veu que els de Filipos han comprés la Bona Nova i els anima.
I tot això es condensa encara més en la visió del Tabor, relat en què el missatge important està al final: “Aquest és el meu fill, escolteu-lo”. Naturalment, la narració va conformada amb els conceptes i símbols culturals del moment: els vestits refulgents, la Llei de Moisés i la Profecia, la núvol, l’espant dels deixebles… però tot això ocorre mentre Jesús està pregant, està escoltant el seu Papà. ¿No serà que sant Lluc posa davant el que va passar darrere, quan els apòstols també escoltaren i comprengueren la seua missió?
I el que dic no és desmitificació, sinó concreció real per a la vida del creient, perquè la veritable religió no és per a la vida eterna sinó per configurar la vida present.