Mossèn Joan Baptista Almela i Hijalva, és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Hi ha mantres que es repetixen una i altra vegada fins que entren en la mentalitat social, de manera que es constituïxen en paradigmes. Un d’ells, que està prenent molta força, és el que l’Estat ens furta perquè cobra massa impostos. La gent sol unir aquest mot, impost, a coses que no són tal, per exemple la seguretat social (on entra, com diu el seu nom, allò que assegurarà la meua existència en les malalties i la vellesa); perquè impostos, realment com a tals, sols són els que es paguen per la renda o pel patrimoni o pel consum, i estan destinats a la defensa tant personal com patrimonial o nacional (justícia, policia, exèrcit, salut pública…), als serveis públics de tot tipus (vies públiques, ports, natura, cultura…), a mantindre les administracions de l’estat (nacional, autonòmiques i locals ) i a preparar el futur de la societat (educació, investigació, plantejament econòmic, higiene pública, contactes internacionals…).
Una senzilla comparació de la història europea prou recent ens indica l’enorme diferència entre l’actualitat (amb tota la càrrega de pressió fiscal) i les organitzacions polítiques anteriors.
La Revolució francesa, 1789, fou el principi de la trencadura amb el règim antic que va aconseguir que s’oïra la veu del poble famolenc i frustrat, abolint la monarquia absolutista i creant la primera república europea; però no va canviar els sistema fiscal que va continuar fins al segle XX. Fins a la fi de la primera guerra mundial els nobles terratinents i grans comerciants mantenien la seua exquisida i pomposa manera de viure, mentre la gent del poble continuava mísera i els que volien prosperar havien d’emigrar. A usades, Europa, la imperial i noble Europa, sàvia, investigadora, descobridora i colonitzadora, era un continent d’emigració; la gent emigrava als altres continents, generalment a les colònies del seu estat d’origen o al que ho havia sigut, moguts per la qüestió lingüística.
Europa no tenia immigració. Per què? Doncs bé, és clar!, perquè en ella no vivien bé més que els rics, les classes poderoses que tenien tots el privilegis amb el suport d’unes administracions que les protegien i que elles manipulaven al ritme del seus interessos. Alguns països, Noruega, Andorra, per exemple, anaven quedant-se sense població. Tal situació de misèria va fer nàixer en Europa la segona teoria revolucionària, la de Marx, que no era un canvi respecte als drets civils, cosa que ja havia fet la Revolució francesa, sinó que ara es tractava dels drets laborals i econòmics.
En acabar la segona guerra mundial, en els països nòrdics arribaren al poder els socialdemòcrates que començaren a gravar els patrimonis, les rendes del poderosos i a organitzar a poc a poc un sistema fiscal distributiu que donara benestar a les classes més humils. Lentament, però sense pausa, la resta d’Estats anaren copiant tal sistema fiscal i, al terminar la segona guerra mundial, quasi tots els països europeus, poc o molt, copiaren els nòrdics, creant-se així la Europa del benestar.
Llavors, oh miracle! l’Europa d’emigrants es va convertir en l’Europa d’immigració, el continent que anava buidant-se aturava la seua sangria poblacional i començava a rebre gent de fora, que, a més, li era necessària. Com i per què? ¿No era ja més rica abans de les guerres, no tenia colònies, no tenia indústria, no tenia universitats i investigació? Sí, cert, tenia tot això, però li mancava un sistema fiscal redistributiu que creara un matalàs on pogueren reposar les classes menys afavorides.
Ara que, gràcies als sistemes fiscals, ho hem assolit (per més que no completament) se’ns ha oblidat quant patiren els nostre avis i besavis i creiem que la càrrega fiscal és massa, àdhuc que ens roba, seguint les consignes de grups interessats que no són capaços de comprendre que si ells continuen sent poderosos és gràcies també a l’estat de benestar que fa que el consum intern equilibri les tensions del capitalisme i sostinga la pau social necessària per al comerç i la producció.
Pensar a soles en un mateix ni tan sols és realista. L’Europa d’immigració té un preu que cal pagar i eixe preu són els impostos, un bon sistema fiscal redistributiu que, per cert, encara no ha aconseguit una redistribució justa del tot, i per això, en lloc de retallar-la, hem de progressar en ella.