ADVENT: en este temps d’advent; temps de reflexió i conversió m’agradaria centrar-me en quatre paraules i reflexionar amb elles. Mª Dolores Simarro és membre del Grup Cristià del Dissabte.
ESPERANÇA, CONFIANÇA, VIGILÀNCIA, TROBADA
ESPERANÇA
L’Advent ens retorna al camí, com el poble de Déu pelegrí, després d’una esperança que ens guia, alimenta i sosté: la de l’Emmanuel, el Déu amb nosaltres. El nounat s’oferix alhora com a signe de vulnerabilitat i de salvació, de l’acció del Totpoderós en el nostre desempar radical. L’esperança brolla com un plançó lluminós en una freda nit a Betlem, que s’encén hui en els nostres cors enmig de la temptació del derrotisme, la tristesa i el desànim. En este temps podem renovar, a la calor de les promeses del Déu fidel, la nostra esperança en un món nou, en un ésser humà nou, a imatge del Déu que té rostre d’un “xiquet pobre palestí”.
Jesús va ser un creador incansable d’esperança. Tota la seua existència va consistir a contagiar als altres l’esperança que ell mateix vivia des del més profund del seu ser. La fe és la que sosté l’esperança.
CONFIANÇA
Maria expressa la seua impotència per a parir : “No temes Maria que no és assumpte teu, deixa que les teues entranyes es configuren compassivament”. Nosaltres, tots el batejats i batejades, experimentem també que sols i soles no podem parir res que valga la pena per a la gent. Llavors ens podem identificar amb Ella. No temem i deixem que les nostres entranyes es configuren des del Compassiu. Se’ns ha donat el seu Esperit que ve sempre en el nostre auxili.
Hem de revifar la nostra confiança, alçar l’ànim i despertar l’esperança. Un dia els poders financers s’afonaran. La insensatesa dels poderosos s’acabarà. Les víctimes de tantes guerres, crims i genocidis coneixeran la vida. Els nostres esforços per un món més humà no es perdran per sempre.
VIGILÀNCIA
Jesús s’esforça per sacsejar les consciències dels seus seguidors. «Aneu amb compte: que no se us entorpisca la ment». No us deixeu arrossegar per la frivolitat i els excessos. Mantingueu viva la indignació. «Estigueu sempre desperts». No us relaxeu. Viviu amb lucidesa i responsabilitat. No us canseu. Mantingueu sempre la tensió. Els cristians hem d’encoratjar la indignació i l’esperança. I només hi ha un camí: estar al costat dels que s’estan quedant sense res, afonats en la desesperança, la ràbia i la humiliació.
Estar vigilants en este temps d’Advent suposa viure’l des d’unes disposicions del cor determinades per la Bona Notícia. Estar vigilants és viure cada dia com a regal i com a do. L’acció de gràcies ens fa créixer en llibertat i compassió. Donar gràcies és, donar gràcies. No es tracta de grans consideracions, ni de grans introspeccions, “la gent senzilla m’entén, Pare”. Es tracta d’una cosa tan senzilla com agrair que la nostra vida és un do.
Estar vigilants és estar amb els ulls ben oberts, però per a tindre els ulls oberts hem de tindre un cor esponjat i no encollit. Segons la disposició del cor a la pregunta “Què veus en la nit, dis-nos, sentinella?” donarem una resposta o en donarem una altra.
TROBADA
Què és el que m’impedix la trobada?
- l’autocentrament en les seues diverses formes i intensitats. L’orgull i la supèrbia de pensar que ningú té res a dir-me ni ensenyar-me; pensar que només jo, o els que pensen i senten com jo, tenim la veritat; arribar a creure que només importen els meus projectes, els meus interessos, les meues activitats… D’alguna manera això és el que retrau Joan als fariseus: dieu “som els fills d’Abraham… Déu pot d’estes pedres suscitar fills d’Abraham”. Si estic tan autosatisfet que crec que no hi ha res a canviar en mi, per a què necessite un Salvador?
- la superficialitat. Si no hi ha cap moment ni temps per a cuidar la reflexió, la interioritat, com de difícil és percebre al Senyor que arriba sempre sense fer soroll, d’una manera humil, discreta, senzilla. El Senyor truca a la porta de la meua vida (Apocalipsi 3, 20), però jo o no soc a casa o tinc el soroll interior tan alt que no m’assabente de la crida.
- la indiferència davant els pobres i els que patixen m’incapacita per a trobar-me amb el Senyor que va nàixer com un pobre, en un pessebre perquè no hi havia lloc per a ell en la posada.