Honori Pasqual i Martí,membre del Grup cristià dels dissabte, ens ofereix una reflexió personal sobre la situació que el coronavirus ens està fent viure.
Aturada en el camí de la vida
Totes i tots el qui hem nascut després de la Guerra Civil espanyola, la immensa majoria, mai no hem pogut imaginar un escenari com el que estem vivint a causa de la pandèmia de virus Covid-19. La pandèmia ens ha confinat a casa i ens han imposat uns límits a la mobilització que ni en el pitjor dels casos haguérem previst. Quan semblava que quasi tocàvem el cel, hem caigut del cavall que trotava veloçment i ens hem quedat bocabadats sense albirar, de moment, eixida plausible. Continuar llegint “Coronavirus”
Moema Miranda es antropóloga del Programa de Posgrado en Antropología Social en el Museo Nacional / UFRJ (PPGAS / UFRJ) es asesora de la Comisión Especial de Ecología Integral y Minería en CNBB, CNBB y la Red Eclesial Pan-Amazónica / REPAM- Brasil secretaria ejecutiva de la Red Latinoamericana de Iglesias y Minería pertenece a la Orden Francisca Secular, miembro del equipo ejecutivo del Servicio Inter-franciscano de Justicia, Paz y Ecología / SINFRAJUPE. Ella participó, como auditor, en el Sínodo del Amazonas.
En tiempos de pandemia, Atreverse a la Esperanza – “Laudato Si”
La esperanza es la actitud que se debe tomar en este momento de pandemia, escribe la antropóloga Moema Miranda, en un artículo desde la perspectiva de la encíclica del papa Francisco “Laudato Si”. Ella escribe que la nueva pandemia de coronavirus es “parte de un proceso más amplio, vinculado a la actitud de los grupos humanos hacia otros humanos y el planeta,… intensificando los riesgos de” caos sistémico “o lo que los ambientalistas han llamado de “tormenta perfecta”. Así que el momento exige “disputar el futuro, expandir la solidaridad y atreverse a imaginar un mundo que no esté gobernado por la máquina de Mammon, el “dios del dinero”.
He aquí el artículo:
Estamos presenciando el nacimiento de un nuevo mundo. En los primeros años del siglo XXI, esta podría haber sido una buena noticia. Cuando los movimientos y organizaciones alter-mundistas crearon el Foro Social Mundial en 2001, declararon: “otro mundo es posible”. Era sin duda un lema apocalíptico esencialmente utópico. Anunció la confianza de que el fin del mundo dominado por la lógica ecocida del Mercado, subordinada a las políticas neoliberales y al servicio de enriquecer a unos pocos, podría abrir el futuro a un mundo de más justicia y equidad. “Un cielo nuevo y una tierra nueva” (Apocalipsis 20.1), como había anunciado y deseado Juan, en Patnos, casi dos milenios antes. Continuar llegint “En tiempos de pandemia, Atreverse a la Esperanza-“Laudato si””
El camí recorregut per les dones
Poema d´Irja Askola, pastora de l´Església Luterana de Finlàndia i Secretària del Deceni Ecumènic pel Consell d´Esglésies d´Europa.
Anaven caminant a l´alba
tristesa a l´ànima
aromes a ses cistelles
enmig de son desconsol
trobaren forces per actuar
mirra i àloe i bàlsam en les seues mans.
Enmig de la paral·litzant realitat
avançaven
a soles en el seu dolor
juntes en el seu caminar. Continuar llegint “El camí recorregut per les dones”
El Grup cristià del dissabte critica l´opinió manifestada pel secretari de la CEE, Luis Argüello, respecte al sou mínim vital que el Govern vol implementar.
INGRÉS BÀSIC I ACCÉS AL TREBALL
Diumenge de Pasqua, el Papa Francesc, en el missatge a les organitzacions i moviments populars, els felicitava per “posar el seu cos junt als exclosos i descartats, i fer les coses menys difícils i doloroses als qui viuen dia a dia sense cap tipus de garanties legals que els protegisca”. I concloïa: “Tal vegada siga l´hora de pensar en un salari universal capaç de garantir i fer realitat eixa consigna tan humana i tan cristiana: cap treballador sense drets”. No sorprén que les propostes de Francesc no siguen secundades per un sector de l´episcopat espanyol, però resulta penós que el Secretari de la Conferència Episcopal espanyola declare la seua oposició a “una espècie de subsidi permanent”, ja que podria “acabar vivint de manera subsidiada”, sense aspirar al treball; seria prou, segons ell, amb una ajuda cojuntural i provisional per a situacions d´extrema necessitat. Amb absoluta lleugeresa, desqualifica el salari universal proposat per Francesc i denuncia com a “coartada” la proposta de l´actual govern progressista d´un mínim vital permanent com a part estructural de l´Estat social. Continuar llegint “Ingrés bàsic i accés al treball”
Tancat a la cel·la
Moltes vegades, als tribunals i als periòdics, ressona eixe crit: “Crucifica´l, crucifica´l”. És un crit que també escoltí referit a mi: fui condemnat, junt amb mon pare, a la pena de cadena perpètua. La meua crucifixió començà quan era menut. Si hi pense, em veig arrupit en l´autobús que em duia a l´escola, marginat per la meua tratamudesa, sense relacionar-me amb ningú. Comencí a treballar des de xicotet, sense tindre possibilitat d´estudiar. La ignoràcia pugué més que la meua ingenuïtat. Després, l´acaçament furtà llampades d´infantesa a aquell xiquet nascut a la Calàbria dels anys setanta. Em semble més a Barrabàs que a Crist i, tanmateix, la condemna més ferotge continua essen la de la meua pròpia consciència. De nit, òbic els ulls i busque desesperadament una llum que il·lumine la meua història.
Quan estic tancat a la cel·la i rellig les pàgines de la Passió de Crist, comence a plorar. Després de vint-i-nou anys a la presó, encara no he perdut la capacitat de plorar, d´avergonyir-me de la meua història passada, del mal comés. Em sent Barrabàs, Pere i Judes en una única persona. Em fa ois el passat, sabent inclús que és la meua pròpia història. Visquí anys sotmés al règim d´aïllament previst per l´article 41-bis (de la Llei del sistema penitenciari italià) i mon pare morí sota eixes mateixes condicions. Moltes vegades, de nit, el sentia plorar en la cel·la. Ho feia d´amagat, però jo me n´adonava. Ambos estàvem en una obscuritat profunda. Però en eixa no-vida, sempre busquí alguna cosa que fora vida. És estrany de dir, però la presó fou la meua salvació. No m´enutge si soc encara Barrabàs per a algú. Percep en el cor, que eixe Home innocent, condemnat com jo, vingué a buscar-me a la presó per a educar-me a la vida.
Viacrucis Divendres Sant. Roma. 2020
¿Qué estarán tramando el 1% para aprovechar esta crisis como ocasión para hacernos más pobres y hacerse más ricos?
Su patológica avaricia
y su desalmada aporofobia
no quieren más que dinero.
Que se queden solos
en sus paraísos fiscales<
sin nada más.
Que se coman su dinero
y nos dejen en paz.
(Deme Orte. Abril 2020)
Paco Gramage, ens ofereix un article d´opinió respecte a la resposta que el secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, Mons. Luis Argüello, ha realitzat en ser consultat sobre la postura dels bisbes respecte a la renda mínima vital que el govern està tramitant, on manifesta que no estarien d´acord en el fet que fora permanent perquè podria desmotivar la recerca de treball.
LA CONFERÈNCIA ESPISCOPAL I LA RENDA MÍNIMA
Les recents declaracions de la Conferència Episcopal sobre l´ingrés vital mínim i les clares reticències exhibides pels bisbes, són una mostra de la deriva reaccionària que fa temps prengué la Jerarquia.
L´argument central esgrimit pel president de la Conferència Episcopal, Luis Argüello, sosté que el susdit ingrés ha de ser, com a molt, temporal i excepcional. Segons el seu parer, si romanguera en el temps, convidaria a ampliar capes de pobresa a viure “de forma subsidiada”, a no buscar treball i “exercir-hi les seues capacitats”. Desconeixem el fonament científic de tals hipòtesis, perfectament proferides amb tanta rotunditat. Però el que sí es coneix perfectament són els supòsits ideològics en què es basen: Continuar llegint “Renda mínima”
Emma Martínez Ocaña és llicenciada en Història per la Universitat Complutense de Madrid i llicenciada en Teologia per la Universitat Pontifícia de Comillas. És membre de la Institució Teresiana i també és membre de l´Associació de Teòlogues Espanyoles i de Dones i Teologia. És autora de diversos llibres. Busca en aquest temps de la pandèmia del COVID-19 un raig d´esperança sense negar les pors que ara l´envaeixen, no tant per la por al contagi sinó a si aquest temps ens obrirà a creure en la construcció d´un món més humà, més assentat en els valors humans i espirituals, que tant necessitem i que des de la fe creiem possibles.
La crisi del coronavirus ens toca a tots, però més a col·lectius que ells en sí mateix ja són vulnerables: refugiats, CIEs, immigrants… El dilluns, 13 d´abril, El País, en la seua editorial ens oferia una reflexió molt apropiada i a tindre en compte.
