Renda mínima

Paco Gramage,  ens ofereix un article d´opinió respecte a la resposta que el secretari de la Conferència Episcopal Espanyola, Mons. Luis Argüello,  ha realitzat en ser consultat sobre la postura dels bisbes respecte a la renda mínima vital que el govern està tramitant, on manifesta que no estarien d´acord en el fet que fora permanent perquè podria desmotivar la recerca de treball. 

 

LA CONFERÈNCIA ESPISCOPAL I LA RENDA MÍNIMA

Les recents declaracions de la Conferència Episcopal sobre l´ingrés vital mínim i les clares reticències exhibides pels bisbes, són una mostra de la deriva reaccionària que fa temps prengué la Jerarquia.

L´argument central esgrimit pel president de la Conferència Episcopal, Luis Argüello, sosté que el susdit ingrés ha de ser, com a molt, temporal i excepcional. Segons el seu parer, si romanguera en el temps, convidaria a ampliar capes de pobresa a viure “de forma subsidiada”, a no buscar treball i “exercir-hi les seues capacitats”. Desconeixem el fonament científic de tals hipòtesis, perfectament proferides amb tanta rotunditat. Però el que sí es coneix perfectament són els supòsits ideològics en què es basen:

El primer s´arrela als passatges de les Sagrades Escriptures, en concret aquell que imposa al ser humà el càstig de guanyar-se el pa amb la suor del seu front. La tradició calvinista formulà l´escena i convertí el treball en un deure suprem, en el camí més segur existent per a endevinar si la persona havia sigut elegida per a la salvació.

El segon supòsit no té pèrdua: la seua posició obeeix simplement a combregar amb l´ideari neoliberal més extrem, segons el qual, aquest tipus d´ajudes proposades pel Govern d´Espanya fomenta l´ociositat, la vagància i la irresponsabiliatat. Aquestes són les premises calvinistes relatives al treball sobre les quals descansa el capialisme.

En el recent programa conduït per Jordi Èvole, “Salvados”, a la pregunta de si és el sistema econòmic que domina el món, el capitalisme, el que provoca la pobresa, el Papa Francesc respon: “En general sí, en línies generals, sí. Cada vegada hi ha menys rics amb molts diners i cada vegada hi ha més pobres amb molts pocs diners. També açò (el capitalisme) crea guerres internacionals i nacionals, o la fam per l´explotació”

Allò que està essent nou en l´Església és el posicionament del Papa Francesc sobre la pobresa i l´Església; és que aquest Papa vol anar un pas més enllà, ja que la seua crítica no es limita als excessos, el capitalime, sinó al capitalisme en si mateix. Escriu Francesc: “El manament No matarpas estableix un mandat de respectar la vida humana. El qual diu que aquest “no matar” ha d´aplicar-se a un sistema econòmic basat en la desigualtat i en l´exclusió”. Afegeix Francesc que “eixa economia, mata”. No cal dir que la resposta ha sigut òbviament hostil, fins al punt que la cultura mediàtica dominant, també a Espanya pel que veiem, expressen el seu xoc front a les declaracions de Francesc. “Marx està inspirant el Papa”. Seria un error no ser conscient d´açò en un país on l´Església ha jugat, i està jugant, un paper visible en la defensa de l´orde econòmic establert.

El que no es comprén d´aquestes afirmacions és que s´atrevisquen a manifestar que alguna persona, amb 500 euros mensuals, puga plantejar-se no buscar treball i que no alçaren la veu quan l´Estat rescatà (subsidià) la banca arran de la crisi del 2008. Es parla d´un ingrés mínim, mai millor dit. Res a veure amb una renda bàsica, universal i incondicional, la dotació de la qual siga suficient per a conferir dignitat i autonomia a qualseovol personal pel simple fet de ser-ho.

Les manifestacions dels bisbes suggereixen com a millor solució els compromisos personals cap a les persones necessitades, però allò que s´ha de prioritzar és la justícia cap a eixes persones; i aquesta justícia marca un nivell de mínims.

La perspectiva evangèlica de la caritat i de la compassió, que pot ser de màxims, no hauria d´estar en oposició a aquestes mesures de mínims. Aquests dies s´han vist testimonis heroics de persones creients i no creients, expressió de la vertadera caritat en màxim, que donen mostra d´una donació a l´altura de les necessitats d´aquesta tragèdia: ajudes personals, econòmiques, oferiment d´estances i de residències, etc. En aquesta escalada de compromís i de despreniment heroics, algunes veus lamenten el silencia d´un compromís clar de l´Església a l´altura d´allò que es podria esperar, més enllà de les seues manifestacions i reivindicacions explícites sobre la seua presència en el cult, expressades en el mateix manifest.

Paco Gramage