La Congregació vaticana que té encomanada la designació de bisbes no troba els homes adequats per cobrir les moltes seus vacants a Espanya, o aquelles en què el bisbe titular ha presentat la renúncia per haver complit 75 anys.
Cap preguntar-se si el seu criteri de selecció és el correcte per als temps que corren.
Pensant en quines característiques s’haurien de tindre en compte en la pròxima designació d’un nou arquebisbe per a València, volem recordar aquestes tres orientacions del papa Francesc:
- “Sigueu pastors acollidors, en camí amb el vostre poble, amb afecte, amb misericòrdia, amb delicadesa del tracte i fermesa paterna, amb humilitat i discreció, capaços de mirar també les vostres limitacions i de tenir una dosi de bon humor.” (al Congrés dels nou bisbes, 19 set. 2013).
- “La temptació pelagiana ens du també a assumir un estil de control, de duresa, de normativitat. La norma dona al pelagià la seguretat de sentir-se superior, de tenir una orientació precisa. Allà troba la seua dorça, no en la suavitat de l´alè de l´Esperit. Davant els mals i els problemes de l´Església és inútil buscar solucions en conservadurismes i fundamentalismes, en la restauració de conductes i formes superades que ni tan sols culturalment tenen capacitat de ser significatives.”(al V Congrés de l’Església italiana, 10 nov. 2015).
- “És part important del treball de cada Nunci ésser un home de mediació, comunió, diàleg i reconciliació, de romandre imparcial i objectiu, perquè totes les parts troben en ell l´àrbitre adequal que busque sincerament defendre i protegir només la justícia i la pau, sense involucrar-se mai negativament.” (discurs als Nuncis Apostòlics, 1 juny 2019).
Amb tot el respecte per la figura institucional del nostre arquebisbe, ens dol haver de reconèixer que ha sovintejat unes actituds que contrasten fortament amb els suggeriments del Papa respecte a la delicadesa de tracte i el bon humor, el rebuig d’un estil de control i duresa, i la importància de ser home de mediació.
Esperem no haver d´escoltar o llegir mai més coses com les següents:
- A l´endemà del debat d’investidura de l’actual govern d’Espanya, abans de veure les primeres mesures d’un equip ministerial que susbtituïx al d’un govern censurat per la seua corrupció política i econòmica, diu:
- “ “El marxismo-comunismo, que parecía desterrado, renace y seguro que va a gobernar a España.”
- “Una España sin norte, hecha un lío, desconcertada y sin proyecto”.
- “Primar el interés particular marcado por ideologías que siempre dividen y nunca unen.”
- Ha reiterat l’acusació infundada que els governants estan traslladant a Espanya el mateix que s’està fent en Veneçuela.
- Els valencians hem pogut entendre des de la Seu (en text no improvisat, puix que ho anava llegint) que no ha sigut la COVID-19 la responsable del confinament, sinó que ho és el Govern:
- “Nos ha robado la Navidad, no hay Navidad donde se infunde miedo y temor y falta de libertad”
- Si les autoritats gosen prohibir les manifestacions de culte i les processons:
- “El arzobispado pone a disposición de las parroquias, una Oficina de abogados para demandarles ante los jueces”.
- El representants del poble, les Corts espanyoles, no surten tampoc ben parats arran del debat per l’aprovació de la llei de regulació de l’eutanàsia:
- “Les estorban los débiles, los enfermos, los terminales, los que gritan de dolor, y son extremadamente vulnerables.”
- En la darrera missa de Sant Josep, retransmesa per TV, interrompé l’homilia per tornar a insistir a desqualificar els diputats que havien celebrat l’aprovació de la llei:
- “¡”Qué decepción ver a diputados puestos en pie aplaudiendo, una derrota del hombre! España se cubrió ayer de luto y de llanto, los políticos han de estar al servicio del bien común y no de las ideologías.”
- En eixa mateixa ocasió, quan el soroll d’una manifestació al carrer se sentia dins la Seu, interrompé el discurs per dir iradament, amb gest dolgut:
- “Están haciendo el oso. Algo que no se debía de tolerar. Y eso que digo no es intolerancia.”
No ens valdrà ja un altre bisbe que mire les coses només des d’un costat, que es fique contínuament a desqualificar el dret dels representants ciutadans a promoure lleis i normes que regulen la vida social amb els criteris de maduresa i autonomia personal pròpies d’una societat avançada, que s’empare en una religiositat afalagadora de manifestacions respectables però que no s’adiuen gens a la dificultat que té l’Església per dir una paraula significativa al món de hui.
I, per descomptat, no ens valdrà un bisbe que continue menyspreant el dret dels valencians a usar la seua llengua dins del temple i en tot acte litúrgic de l’Església diocesana, un bisbe que ignore l’oportuna invitació del papa Francesc a “construir ciutats i països que, alhora que conserven les seues respectives identitats culturals i religioses, estiguen oberts a les diferències i sàpien com valorar-les en nom de la fraternitat humana”. (Fratelli tutti, 129).