Ximo Garcia Roca, membre del Grup cristià del Dissabte, sociòleg i teòleg.
El dissabte 23 d’octubre, en les Jornades de la Comissió Episcopal per als Laics, Família i Vida, s’han escenificat les llums i les ombres del Sínode mundial 2021-2023 convocat per Francesc.
Les llums les va posar el subsecretari del Sínode, Luis Marín, un agustí espanyol, expert en el pensament de Joan XXIII, que en una excel·lent ponència va subratllar tres elements substantius. Va mostrar, en primer lloc, el significat estructural, constituent, radical i renovador de la proposta sinodal enfront de tots els intents per reduir-lo a una consulta romana. El sinodal no qualifica només el quefer, sinó en viure, sentir, actuar, celebrar i anunciar davant de tots els intents per reduir-lo a una tasca més a afegir a les ja existents. No és una consulta preparatòria de l’esdeveniment del Sínode de Bisbes a celebrar en 2023, sinó un procés constituent de les famílies, les parròquies, els grups, les escoles, els moviments eclesials, les diòcesis; de manera que l’esdeveniment de l’any 2023 tampoc serà el final de l’itinerari sinodal sinó que caminar junts serà un procés permanent i inacabat, ja que la sinodalitat és un esdeviment de l´Esperit, la manera de ser església en el nostre temps. I en tercer lloc va accentuar que la “sinodalitat” -caminar junts- no es redueix als que estan dins de l’Església, sinó que incorpora els de dins i els de fora, creients i descreguts, adeptes i exclosos, amb especial atenció als que no són escoltats. Qualsevol intent, doncs, de reduir-lo a un instrument, a una consulta o assumpte intern de creients desvirtua radicalment la convocatòria.
Aquestes ombres s’han escenificat en la mateixa Jornada. En la presentació, es va dir que el Sínode és un “parón” (sic) en la programació de Congressos i Jornades de laics. Va suggerir el Delegat que els laics seguiran amb el seu programa una vegada superada la pandèmia. Tan sols que als temes fixats per l’últim Congrés – família i joves- cal afegir un tercer sobre el Sínode. “Tenim ara una nova tasca”, va dir. “Pel mateix que vam fer un Congrés de laiques ara farem un Sínode”. “No canvia res en els nostres reptes laics que va marcar el nostre Congrés”.
El Delegat va concloure amb un ampli somriure irònic: “es pot dir que el papa ens va robar la idea”. La ironia no resulta innocent ja que destrueix la novetat de la sinodalitat en reduir-la a alguna cosa que ja es feia abans de declarar a l’Església en estat de Sínode, a una simple tasca consultiva, un adjectiu a afegir a l’Església constituïda, a un despatx més que s’obri al costat d’altres despatxos. No em sorprén l’estratègia de negar la novetat, reduir el fet de caminar junts a una consulta i limitar-lo als de dins, ja que ve succeint en els més variats contextos. És el cas de la diòcesi de València que col·loca en el mateix pla el recent Sínode diocesà, el final de l’Any jubilar del Sant Calze, i el final del Congrés diocesà del Laicat. No existeix, es llig en la convocatòria diocesana, “col·lisió entre el nostre Sínode diocesà i l’Universal” ja que només es tracta d’una consulta a nivell mundial. “L’un i l’altre es plantegen què cal fer perquè els no creients, creguen”.
Va ser la mateixa estratègia que va bloquejar el significat del Concili Vaticà II; mentre Joan XXIII proposava que tots els concilis anteriors havien de rellegir-se a la llum del Vaticà II, els opositors a la novetat conciliar el van reduir a ser un concili més que havia de ser interpretat a la llum dels anteriors. Si triomfa aquesta segona actitud, de res serveix que el Papa advertisca: “Preparen-se per a les sorpreses del Sínode”