José Mª Jordán Galduf és excatedràtic d´Economia de la Universitat de València.
ENTRADA A JERUSALEM
Amb la commemoració de l’arribada de Jesús a Jerusalem s’inicia la celebració de la Setmana Santa cristiana. La lectura d’un breu text de Pablo d’Ors em fa considerar tot això d’una manera diferent. Pense que és una bona reflexió, oberta tant per a creients com a no creients. La faig meua d’alguna manera tal com la mostre a continuació.
Jesús puja a Jerusalem, junt amb els seus deixebles, perquè per a ell ja hi ha arribat l’hora de la veritat: el moment de l’entrega definitiva. La vida és per a tots un camí que ens porta a cadascú cap al nostre Gòlgota particular. Sempre estem pujant a Jerusalem i ens adrecem allí per a fer entrega d’allò que som veritablement. Estem optant permanentment entre avançar o retrocedir. Quina vida mereix la pena? La vida d’una plena humanitat feta d’amor i entrega als altres.
Dintre de cadascú de nosaltres hi ha una Jerusalem que es prepara per a rebre’ns amb aires de festa. La festa del retorn a la casa pròpia. Potser ens hem desviat massa vegades del nostre centre autèntic. En tornar cap a eixa llar, la consciència reconeix que hem arribat a les portes de nosaltres mateixos. Ens ho diu el nostre interior si l’escoltem amb atenció: per fi ets tu mateixa, has aplegat a la teua meta en decidir entrar al regne de la vida desplegant la teua humanitat essencial. Igual com Jesús, el caminant espiritual mor per a nàixer al vertader jo.
Jesús va ser acusat i condemnat per blasfèmia en declarar-se Fill de Déu. Al llarg de la seua vida va mostrar la relació especial i íntima que l’unia a Déu. Un Déu que ell va revelar com a Pare misericordiós de tots. Humanitat i divinitat són realment les dues cares de la mateixa moneda. L’estima i la germanor formen part d’una manera d’actuar que està en sintonia amb el Pare.
Quan ens sentim atribolats per tants problemes personals i col·lectius, com ara la Guerra d’Ucraïna i altres conflictes i actuacions que causen tant de dolor i infelicitat a nombroses persones, em ve a la memòria aquesta frase que pronuncia un personatge de la novel·la de Paloma Sánchez-Garnica Últimos días en Berlín: “Nunca olvides que el amor y la esperanza son infinitamente más poderosos que el odio y la furia”.
És un dia esplendorós de primavera i puge el meu camí particular a Jerusalem, tal com ho fem constantment cadascú de nosaltres. Mentrestant, sent el murmuri d’una veu (la d’Elie Wiesel) que diu: “Maestro del Universo, vamos a reconciliar-nos. Es hora. ¿Cuánto tiempo más podemos seguir peleados?”. Bona Setmana Santa i Pasqua de Resurrecció.