SÍNODE: SUMAR O ACCELERAR EL PAS?

Javier Almela és membre del Grup Cristià del Dissabte.

En diàleg amb Jacqueline Straub –teòloga alemanya autora de Jove, catòlica i dona. Per què vull ser sacerdot–, el teòleg moralista Marciano Vidal “convidà els presents a sumar i no accelerar les passes del procés sinodal obert”, escriu J. Beltran en Vida Nueva. De sobra sabem que en Vidal no és gens sospitós d’immobilisme ni d’oposició a la línia del papa actual. De fet, ell recolza clarament la posició de Straub, com també la dels qui demanen preveres casats o que els fidels participen en l’elecció dels càrrecs eclesiàstics.

Açò em fa pensar en les aportacions al Sínode que hauran d´estar enllestides el proper mes d’agost. Sumar remet a prudència, a posar-s’hi d’acord, a rebaixar les expectatives personals. Accelerar parla de gosadia, d’anar per davant, de no voler conformar-se amb menys.

En són dues posicions que sorgeixen inevitablement en tot procés que cerque un canvi; canvi que acaba a voltes en una revolució.

Perquè, sota l’aparença d’una convocatòria més, el Sínode pot tindre un abast molt més ample del que han tingut assemblees anteriors. Recordem quina és, segons el Document Preparatori, la pregunta fonamental que guia aquesta consulta al Poble de Déu”:

  • En una Església sinodal, que anuncia l’Evangeli, tots “caminen junts”: com es realitza hui aquest “caminar junts” en la pròpia Església particular? Quins passos ens convida a donar l’Esperit per a créixer en el nostre “caminar junts”?

Es tracta, per tant, de revisar el grau d’implicació dels membres de l’Església en tot allò que toca al motiu de la seua existència, és a dir, a l’evangelització.

No oblidem, però, que se’ns crida a pensar en com caminem i com podríem caminar millor “en la pròpia església particular”. Perquè és en el “ací” de cascú on hem  d’evangelitzar. El Document ens adverteix de “la varietat de condicions en les quals viuen les comunitats cristianes en les diverses regions del món”. No parlem per elles si no en tenim experiència.

També podria ser que persones desencisades per llargs anys d’involució eclesial en la seua església particular preferiren gastar raons en lloc de concentrar-se en la comunitat diocesana, vertadera església en què vivim la fe i practiquem les obres.

En tot cas, tornant a la recomanació de Marciano Vidal, podem fer-nos dues  preguntes:

  1. ¿És acceptable exercir una mena d’autocensura per tal de sumar, cosa que equival a ajornar sine die la solució de problemes que s’arrosseguen massa temps ja?

Per exemple: vàries de les polèmiques conclusions de la recent Assemblea General d’Alemanya estan també en la ment dels catòlics de molts altres països. ¿Passaran eixes conclusions els filtres de les respectives Conferències Episcopals i de la posterior fase continental?

  1. Per tal de no accelerar les passes del procés sinodal, ¿caldrà aparcar les demandes més controvertides fins que acabe el Sínode dels Bisbes en 2023, es publique el Document final i, potser en 2024, se sàpia si el papa accepta alguns dels suggeriments continguts en elles, cosa que no va succeir arran del sínode de la Amazonia?

Si hi ha qui diu que uns quants anys no són res per una institució dues voltes mil·lenària, més val que pense en el gran retard acumulat i que el món d’ara canvia a velocitat infinitament major que abans.

Podem imaginar quines seran les aportacions de qui no vullga canviar res perquè, de fet, troba innecessari parlar de la sinodalitat. Pel que fa a nosaltres, els qui recolzem sense embuts l’estrenu esforç del papa Francesc per canviar el rumb d’una Església esclerotitzada per una organització i uns modes de decisió que no entén la gent a qui es vol adreçar, hem de parar esment en què, segurament per un llarg termini, no hi haurà més oportunitats de dotar a l’Església d’una estructura adient a l’home i la dona de hui.