Autor: Pepe Carmona
SEGUINT AMB LA JORNADA MUNDIAL DELS POBRES. 2
En la meua anterior reflexió, realitzada al fil de la VIª Jornada Mundial dels Pobres, celebrada el passat dia 13 d’octubre, que convidava a posar als pobres en el centre, i també de les manifestacions de dues personalitats públiques del món de l’economia i de la política convidant a no parlar de pobres i pobreses, ja apuntàvem que, seguint la recomanació de Joan Pau II en el punt 41 de la seua encíclica Sollicitudo rei socialis (La preocupació per la qüestió social), seguiríem amb la reflexió tractant d’oferir pistes de solució. Res nou si tenim en compte que la Doctrina Social de l’Església en la seua elaboració té per norma, des de Joan XXIII i el Vaticà II, seguir l’esquema conegut com Veure-Jutjar-Actuar. Anirem per passos.
- El primer va ser un crit de denúncia. Convindrà recordar que el que hui coneixem com a Doctrina Social de l’Església tingué els seus orígens en l’encíclica Rerum novarum (De les Noves qüestions), publicada el 15 de maig de 1891 pel papa Lleó XIII.
Per tal de situar en el seu context aquella encíclica, tan significada no sols per la seua temàtica sinó també pel que va suposar per a l’esdevenir posterior dels ensenyaments socials de l’Església, res millor que recórrer a una altra encíclica posterior escrita per Joan Pau II, la coneguda com Centesimus annus (Als cent anys) i que va ser publicada el 1991, com el seu nom indica, per a commemorar els cent anys de la Rerum novarum.
En el punt 4 de Centesimus annus, ens diu Joan Pau II el següent: “A la fi del segle passat, l’Església es va trobar davant un procés històric, present ja des de feia temps, però que arribava llavors al seu punt àlgid. Un conjunt de canvis radicals ocorreguts en el camp polític, econòmic i social, i fins i tot en l’àmbit científic i tècnic varen ser factors determinants del procés, així com l’influx múltiple de les ideologies dominants. Resultat de tots aquests canvis havia sigut, en el camp polític, una nova concepció de la societat, de l’Estat i, com a conseqüència, de l’autoritat… En el camp econòmic, on confluïen els descobriments científics i les seues aplicacions, s’havia arribat progressivament a noves estructures en la producció de béns de consum. Havia aparegut una nova forma de propietat, el capital, i una nova forma de treball, el treball assalariat, caracteritzat per onerosos ritmes de producció, sense la deguda consideració envers el sexe, l’edat o la situació familiar, i determinat únicament per l’eficiència amb vista a l’increment dels beneficis. El treball es convertia d’aquesta manera en mercaderia, que podia comprar-se i vendre’s lliurement en el mercat i el preu del qual era regulat per la llei de l’oferta i la demanda, sense tindre en compte el mínim vital necessari per al manteniment de la persona i de la seua família”. Crec que aquesta llarga cita explica millor del que jo hauria pogut, i amb més autoritat, la situació amb la qual Lleó XIII es va trobar a l’hora d’escriure Rerum novarum. Realment, ell es va trobar amb moltes coses noves de les quals parlar.
Doncs bé, ja en el primer punt d’aquella encíclica, Lleó XIII fa una descripció de les coses noves i entre elles cita “l’acumulació de les riqueses en mans d’uns pocs i la pobresa de la immensa majoria”. Sense eixir d’aquest primer punt, d’ací ve que hàgem titulat aquest apartat “el primer va ser un crit de denúncia”, Lleó XIII exclamaria que “no sols la contractació del treball, sinó també les regles comercials de tota índole, es troben sotmeses al poder d’uns pocs, fins al punt que un nombre summament reduït d’opulents i adinerats ha imposat poc menys que el jou de l’esclavitud a una munió infinita de proletaris”. Com no ressaltar aquest extrem si d’ací, d’aqueix jou imposat, arranca tot?
- Però de seguida ve una proposta en positiu. Seguim sense eixir del punt primer de Rerum novarum, i en el mateix ja s’apunta una tasca: “veiem clarament, cosa en la qual tots convenen, que és urgent proveir de la manera oportuna al bé de les gents de condició humil, perquè és majoria la que es debat indecorosament en una situació miserable i calamitosa…” No cap la indiferència davant aquestes situacions que atempten contra la dignitat humana, ni molt menys ignorar-les.
Per això Lleó XIII deia, i ara fem un salt en l’encíclica i del punt un passem al trenta, que “a ningú els està permés violar impunement la dignitat humana, de la qual Déu mateix disposa amb gran reverència”.
Aquesta proposta, la de vetlar de manera especial per la gent de condició humil, la reforçaria Joan XXIII quan en el punt 56 de la seua encíclica Pacem in terris (Pau a la terra) diria que “raons de justícia i equitat poden exigir, a vegades, que els homes de govern tinguen especial cura dels ciutadans més febles, que poden trobar-se en condicions d’inferioritat, per a defensar els seus propis drets i assegurar els seus legítims interessos”. Com ignorar als pobres, els ciutadans més febles, encara que això siga efectivament una cosa molt antiga i encara que alguns pensen que això radicalitza a la societat? No seran ells, els empobrits, més que causa la conseqüència d’una societat radicalitzada per injusta?
- Passant necessàriament pel Bé Comú. En aqueixa indicació, la de “proveir de la manera oportuna al bé de les gents de condició humil”, comencem a albirar propostes en positiu que van més enllà de la mera, i a vegades necessària, denúncia. I molt més després de la indicació de Joan XXIII qui, per raons de justícia i equitat, apunta, i a més com a exigència, “que els homes de govern tinguen especial cura dels ciutadans més febles”.
És curiós que aquesta cita de Joan XXIII en Pacem in terris la faça en una part de l’encíclica (els punts que van de 53 al 59), que dedica a parlar sobre el Bé Comú. Perquè parlant d’aqueix principi tan fonamental en la vida pública i social, que obliga a ciutadans, governants (fins al punt d’afirmar que “la raó de ser de quants governen radica per complet en el bé comú” (PT, 54)) i del qual es diu que “ha de redundar en profit de tots” (PT, 56), és quan diu que, si a algú s’ha discriminar positivament des de l’acció de govern, és als ciutadans més febles. I, qui més febles que aquells que es vol fer desaparéixer del debat polític per desestabilitzadors o per antics, és a dir els empobrits?
4.- Una adequada política fiscal. Dues cites del CDSI. Llegim en el punt 303 del Compendi sobre la Doctrina Social de l’Església que “El benestar econòmic d’un país no es mesura exclusivament per la quantitat de béns produïts, sinó també tenint en compte la manera en què són produïts i el grau d’equitat en la distribució de la renda, que hauria de permetre a tots disposar del necessari per al desenvolupament i el perfeccionament de la pròpia persona…Un benestar econòmic autèntic s’aconsegueix també per mitjà d’adequades polítiques de redistribució de la renda que, tenint en compte les condicions generals, consideren oportunament els mèrits i les necessitats dels ciutadans”.
I també llegim en el punt 355 que “Els ingressos fiscals i la despesa pública assumeixen una importància econòmica crucial per a la comunitat civil i política: l’objectiu cap al qual s’ha de tendir és aconseguir una finança pública capaç de ser instrument de desenvolupament i de solidaritat. Una Hisenda pública justa, eficient i eficaç, produeix efectes virtuosos en l’economia, perquè aconsegueix afavorir el creixement de l’ocupació, sostindre les activitats empresarials i les iniciatives sense fins de lucre, i contribueix a acréixer la credibilitat de l’Estat com a garant dels sistemes de previsió i de protecció social, destinats en manera particular a protegir els més febles.
La finança pública s’orienta al bé comú quan s’ajusta a alguns principis fonamentals: el pagament d’impostos com a especificació del deure de solidaritat; racionalitat i equitat en la imposició dels tributs; rigor i integritat en l’administració i en el destí dels recursos. En la redistribució dels recursos, les finances públiques han de seguir els principis de la solidaritat, de la igualtat, de la valoració dels talents, i prestar gran atenció al sosteniment de les famílies, destinant a tal fi una adequada quantitat de recursos”.
- Concloent. Davant el fet innegable i escandalós de la pobresa en un món amb recursos suficients perquè tots puguen viure amb dignitat:
- Polítiques de discriminació positiva destinades a protegir els més febles.
- Considerant que el progrés social no sols fa referència a la renda produïda sinó també i sobretot al fet que es tinga en compte la manera en què són produïts (condicions de treball) i el grau d’equitat en la distribució de la renda (justícia distributiva), fan falta polítiques fiscals que possibiliten una despesa pública que no sols garantisca el desenvolupament sinó també i sobretot la solidaritat.
- I, per a assegurar tot això, un Estat garant dels sistemes de previsió i de protecció social, destinats en manera particular a protegir els més febles.
Pepe Carmona, Guardamar del Segura