JORNADA MUNDIAL DELS POBRES. 1

JORNADA MUNDIAL DELS POBRES.1

Autor: Pepe Carmona

El passat diumenge, dia 13 de novembre, vam celebrar els catòlics la Jornada Mundial dels Pobres, que ja va per la seua sisena edició.

Aquesta Jornada va ser instituïda pel Papa Francesc en clausurar el novembre de 2016 el conegut com a Jubileu de la Misericòrdia i amb la intenció, segons les seues paraules en aquell moment, de «estimular als creients perquè reaccionen davant la cultura del “descarte” i del malbaratament» i aconseguir que «les comunitats cristianes es convertisquen cada vegada més i millor en signe concret de l’amor de Crist pels últims».

En el missatge convocant la Jornada del passat dia 13, el Papa ens diu que “La Jornada mundial dels pobres es presenta també enguany com una sana provocació per a ajudar-nos a reflexionar sobre el nostre estil de vida i sobre tantes pobreses del món present”. Voldria quedar-me amb tan suggeridora afirmació: La Jornada es presenta com “una sana provocació”. És provocador hui en dia parlar de pobres i de pobresa?

Sembla que sí, i molt. Quasi coincidint en el temps amb el missatge de Francesc convocant la Jornada d’enguany, dues persones de ressonància pública al nostre país, i a les quals des dels nostres pressupostos antropològics hem de considerar, mentre no es demostre el contrari, com a persones de bé, s’han manifestat en contra de què es parle de pobres i de pobresa. Davant tals manifestacions, és fàcil entendre que les paraules del Papa, escrites desconeixent les manifestacions d’aquestes persones, siguen considerades per molts com una provocació.

A principis d’octubre passat, i sense proves que demostren prèviament una deliberada coincidència, una d’aqueixes persones, el senyor Garamendi, líder de la patronal CEOE, demanava “no parlar de pobres” i “no parlar del Govern de la gent”, perquè això, en la seua opinió “radicalitza a la societat”.

Per les mateixes dates, el senyor Feijóo, líder del principal partit de l’oposició, el Partit Popular, deia que “és molt antic tornar a parlar de rics i pobres”.

No és objecte d’aquesta reflexió entrar al fons de les propostes del Sr. Garamendi, ni tampoc debatre sobre una cosa efectivament molt antiga, com és el de la divisió del món entre rics i pobres. Gent més preparada que nosaltres i coneixedora de les dades amb major rigor, ja ha contestat a tots dos personatges públics posant l’accent que possiblement allò que crispa la societat no és parlar de pobres sinó la bretxa social existent al nostre país, que a més s’ha vist incrementada a conseqüència de la pandèmia.

Per aquells dies, els posteriors a les declaracions dels senyors Garamendi i Feijoó, recorde que, al fil d’una d’aqueixes coses que circulen per Facebook i que se’m va ocórrer reproduir en el meu mur, un amic dels que ajuden a pensar em deia el següent “De veritat que “parlar” de pobres i rics, sense oferir cap mena de proposta assenyada sinó un catàleg de diferències condueix a alguna cosa?

Quan vaig llegir aqueixes paraules del meu amic, immediatament em va vindre a la memòria una cita que treballe molt en la meua condició d’estudiós de la Doctrina Social de l’Església, i també com a difusor seu: “A l’exercici d’aquest ministeri d’evangelització en el camp social, que és un aspecte de la funció profètica de l’Església, pertany també la denúncia dels mals i de les injustícies. Però convé aclarir que l’anunci és sempre més important que la denúncia, i que aquesta no pot prescindir d’aquell…”. La cita correspon a l’últim paràgraf del punt 41 de l’encíclica de Joan Pau II “Sollicitudo rei socialis” (La preocupació per la qüestió social).

A la vista d’aquesta cita crec que el meu amic tenia raó en part, només en part. Perquè és inqüestionable que les propostes en positiu són sempre més importants que la denúncia. Ara bé, això no lleva ni gota a l’obligació moral de donar a conéixer que la pobresa continua sent el major assot de la humanitat. Assot en l’erradicació del qual crec coincidim tots, partint del fet inqüestionable que vivim en un món que té recursos suficients per a fer que tots puguen participar en el banquet de la vida –això sí, fent-ne un ús racional. Encara que això, com diu Francesc, “sone a provocació”. Almenys, vist des del nostre costat.

Perquè des de l’altre costat, el dels pobres, el major perill, o la “provocació”, consisteix, amb tota seguretat en esborrar-los del mapa i descartar-los, per tal de “no radicalitzar la societat” o “no ser antics”. Qüestió que preocupa prou el papa Francesc.

En el seu primer document com a papa, aquell que els bisbes de Roma aprofiten per a indicar els eixos principals pels quals desitgen que transcórrega el seu pontificat, el conegut com “Evangelii gaudium” (L’alegria de l’Evangeli), en el seu punt 53, que titula “No a una economia de l’exclusió”, diu el següent: “Ja no es tracta simplement del fenomen de l’explotació i de l’opressió, sinó d’una cosa nova: amb l’exclusió queda afectada en la seua mateixa arrel la pertinença a la societat en la qual es viu, perquè ja no s’està en ella a baix, en la perifèria, o sense poder, sinó que s’està fora. Els exclosos no són “explotats” sinó desfets, “sobrants”.

Si per no radicalitzar la societat o per por de ser antics no parlem de pobres, si els ignorem, si els excloem del centre de les polítiques socials, els estem negant els seus drets de ciutadania. En l’antiga Grècia, un dels signes pels quals es reconeixia la ciutadania era el de la “pertinença” a una determinada comunitat.

No parlar de pobres és condemnar-los al “descarte”, a la no existència, a la no pertinença a la nostra societat. Entre tranquil·litzar la nostra consciència ignorant-los o ser provocadors posant-los en el primer pla de la vida política i social, preferim mil vegades això últim encara a risc de ser criticats com radicalitzadorss socials o antics.

Encara que, com diu el meu amic, i deia Joan Pau II, també calga oferir solucions. Ho veurem en una reflexió posterior.

Però hui he sentit la necessitat de ser “provocador” i posar als pobres en primer lloc malgrat les molèsties que això implica, també a les nostres consciències.

Perquè no vull oblidar que Francesc en el seu missatge per a la Jornada d’enguany parlava de “sana provocació” no sols per parlar de les pobreses existents, sinó també i sobretot “per a ajudar-nos a reflexionar sobre el nostre estil de vida”. Que efectivament no es pot separar de l’existència de les pobreses de hui en dia.

Pepe Carmona                                                                                                                       Guardamar del Segura