A PROPÒSIT DEL PREMI VICENT VENTURA 2022
Josep Mª Jordán Galduf
He tingut l’honor de rebre la XXIII edició del Premi Vicent Ventura que atorga cada any la Universitat de València (junt amb la Universitat Jaume I de Castelló i altres institucions). El lliurament del Premi va tindre lloc en dos actes (celebrats els dies 1 i 2 de desembre): un a la seu històrica de la pròpia Universitat (presidit per la Vicerectora de Cultura Ester Alba), i l’altre a l’Ajuntament de Llíria (presidit per l’Alcalde Joanma de Miguel). En tots dos actes va estar present un representant de la família de Vicent Ventura (la seua neboda Anna Aguilar), va pronunciar unes paraules molt afectuoses sobre mi l’escriptor Alfons Cervera, i vaig sentir-me molt ben acompanyat per un grapat de gent que m’estima i estime.
Aquest és un Premi que s’atorga en virtut d’una trajectòria cívica, democràtica i de compromís amb el País. I jo vull assenyalar, d’entrada, que la meua trajectòria personal no l’he feta en solitari, sinó sempre junt amb moltes altres persones a les quals dec un imprescindible reconeixement i gratitud. Persones integrades en diversos col·lectius al llarg del temps, com ara l’antiga Associació de Veïns de Llíria, l’Ajuntament, l’IDECO del Camp de Túria, el Patronat Sud-Nord de la Universitat de València, l’Escola de Persones Adultes de Llíria o l’Associació Pentagrama de salut mental.
El Premi Vicent Ventura es va concedir per primera vegada l’any 2000, al mestre Josep Lluis Bausset. Aleshores, a banda de l’acte que n’hi hagué a la Universitat de València, va tindre lloc també un altre acte a Llíria (presidit per l’alcaldessa Fina Pérez Lapiedra i el rector Pedro Ruiz Torres) en raó de la vinculació especial que tenia Vicent Ventura amb aquest poble. D’aleshores ençà el Premi l’han rebut tota una sèrie de persones i institucions vertaderament admirables, algunes d’elles ben pròximes a mi, com ara la revista Saó (l’any 2009), Paco Muñoz (l’any 2010), Rosa Serrano (l’any 2011), Rosa Solbes (l’any 2013) o Publicacions de la Universitat de València (l’any 2022). Em plau moltíssim sumar-me a aquesta llista de guardonats.
El lliurament del Premi ha constituït sempre una magnífica ocasió per a retre un just homenatge a la figura de Vicent Ventura (1924-1998). I també jo ho he fet enguany aportant-ne la meua perspectiva personal. Sobretot he volgut destacar que, a més del seu compromís amb el País i el seu tarannà profundament democràtic, Vicent Ventura fou una persona tremendament humana, comprensiva, dialogant i sensible. Un home honest i generós, coherent amb les seues idees, però gens dogmàtic. D’ell vaig aprendre realment moltes coses en la nostra relació personal.
Vaig conéixer Vicent Ventura en la primera meitat dels anys 70. Aleshores jo ja l’admirava, entre d’altres coses, perquè havia estat un dels promotors de dues obres que foren pioneres en els estudis i iniciatives d’acció sobre el territori valencià: L’estructura econòmica del País Valencia (la direcció de la qual va ser encarregada a Ernest Lluch) i el Nomenclàtor geogràfic del País Valencià (que orientà la perspectiva comarcal)..
L’any 1974 Vicent Ventura ens va convocar al seu xalet de Llíria, clandestinament, a un grup d’amics i professors universitaris per a parlar-nos sobre el Partit Socialista del País Valencià que s’acabava de fundar. Li vaig dir que m’agradava molt aquell projecte, però que declinava la seua invitació d’entrar-hi atés que jo ja havia fet un primer pas cap al Partit Comunista del País Valencià (de la mà del professor Emèrit Bono). I ací va començar una relació d’amistat molt cordial i sincera amb Vicent Ventura que durà tota la vida. Una relació amb nombroses coincidències d’opinió, però també amb notables discrepàncies.
Recorde que a mitjans dels anys 70 Vicent Ventura va mantenir un debat molt intens amb Amando de Miguel, catedràtic de Sociologia de la Universitat de València. Amando de Miguel considerava que els escrits de Vicent Ventura formaven part d’una “literatura lacrimògena-mendicante” que exagerava la mala situació socioeconòmica de la realitat valenciana, i ell sostenia per contra que “El País Valenciano avanza en marcha triunfal”. Per la seua part, Vicent Ventura fugia de paraules grandiloqüents i argumentava d’una manera senzilla sobre les mancances i debilitats de les menudes i mitjanes empreses valencianes (les quals ell coneixia molt bé com a publicista i periodista a peu de carrer). Poc després, un altre professor de Sociologia, Josep Picó, donaria la raó a Vicent Ventura en presentar una magnífica tesi doctoral sobre les especials característiques de l’empresariat i el procés d’industrialització valencià. A la fi, un ric debat que, si més no, té moltes ressonàncies a l’actualitat.
Mai no oblidaré dos escrits de Vicent Ventura directament referits a mi. A primers de 1977 jo acabava de publicar (en col·laboració amb Ricard Torres) un estudi sobre les transformacions econòmiques del Camp de Túria en la revista Panorama Bursátil, i Vicent Ventura va fer-ne un comentari molt elogiós en la seua columna habitual en el setmanari València Fruits, tot animant-nos a seguir en aquesta línia de recerca. D’altra banda, en febrer de 1980 Vicent Ventura envià un article a La Veu de Llíria (que era el butlletí de la nostra Associació de Veïns) amb el carinyós títol de “El meu batlle dels estius i els caps de setmana”; un article en què ens animava a seguir endavant en la nostra gestió municipal i a tractar de superar les notables dificultats que hi havíem d’afrontar.
Em veig en aquella època com un jove ple d’entusiasme que solia parlar amb Vicent Ventura accentuant les nostres diferències de posició. Però ell, d’una manera tranquil·la, ho encaixava tot amb respecte i parsimònia, i raonava sobre les coses fugint de qualsevol postura arrogant o supèrbia. No era gens petulant ni vanitós. Aquesta era una gran virtut seua. I em va donar una gran lliçó de vida quan en certa ocasió va pronunciar aquestes paraules: “els meus amics, els de debò, són força crítics amb mi com jo amb ells, sense que patesca per això l’amistat”.
Tot un exemple de flexibilitat i tolerància, puix sabia captar el que és essencial en les relacions humanes tot desbordant els plantejaments que fomenten la polarització i la crispació social. Uns plantejaments que, per desgràcia, abunden massa freqüentment en la nostra societat actual. Front a ells, cal evitar qualsevol tipus de manipulació i reivindicar un esperit positiu i dialogant com el que personificava Vicent Ventura.
Avançats els anys vuitanta vaig coincidir amb Vicent Ventura escrivint una columna d’opinió en el Setmanari València Fruits (com també ho feia aleshores el meu company d’Universitat Isidro Antuñano). Això fou motiu per a reunir-nos de tant en tant i gaudir d’un grat dinar i una bona tertúlia.
L’any 1988, tanmateix, va faltar la seua dona Marina. Aquest desgraciat esdeveniment colpejà fortament Vicent Ventura. Arran d’això va vendre el xalet que tenia a Llíria i deixarem de trobar-nos amb tanta freqüència. Ni el seu optimisme natural, ni els homenatges que va rebre per part de la revista Saó (l’any 1992) i la Universitat de València (l’any 1995), aconseguiren frenar un progressiu deteriorament de la seua salut. I va morir pel Nadal de 1998.
Ara fa 24 anys que va faltar Vicent Ventura, i fa uns dies que ho ha fet una altra insigne persona que compartia amb ell la passió pel País i la cultura valenciana: Ferran Zurriaga, gran mestre i pedagog del Camp de Túria. En el seu comiat, a Olocau, ens reunírem el 30 de novembre nombrosos amics, membres de l’IDECO del Camp de Túria i companys històrics de Ferran en la seua tasca educativa. En algun moment algú va cridar “¡Adéu mestre!”, i de sobte esclatà un fort aplaudiment en honor seu que volgué acompanyar-lo en el seu darrer viatge.
Ara Vicent Ventura i Ferran Zurriaga descansen ja units al Tot de l’univers. Els recordarem i estimarem sempre, per la seua humanitat i perquè tots dos foren magnífics testimonis d’un ferm compromís a favor d’un món millor.