L’EIXIDA I LA VEU. UN SILENCI SINODAL
Ximo García Roca. Membre del Grup Cristià del Dissabte.
A Paco Gramage, professor, a Honorat Ros, lingüista, a José Luis Torner, infermer, a José Luis Porcar, filòsof, a Josep Ignaci Espuche, professor, a Pepe Palau, psicòleg, a Luis Marco, mestre.
En els últims mesos, una generació de somiadors i lluitadors s’han inscrit en el Llibre de la Vida. Tots ells van exercir, per un temps, el ministeri sacerdotal amb fidelitat i honestedat fins que un dia es “van eixir” del sistema clerical buscant altres lleialtats, altres camins, altres acompliments; algunes de les seues històries de vida estan plenes de coratges, d’autenticitats, de dubtes, de cerques i de desconcerts; amb ells vam aprendre a anomenar les coses en el seminari, a construir les nostres identitats, a teixir els nostres somnis amb els fils de l’amistat. Portaven el potencial profètic, que obri uns altres horitzons, i el potencial curatiu que cura les ferides, i el potencial cantaire que anima els cansats, i el potencial de l’organització que els va portar a promoure cooperatives, a ser capellans alhora que mestres d’escoles, a promoure la cultura popular i els cineclubs. En les seues parròquies, se’ls recorda com un més del poble, pròxim a les seues esperances i als seus sofriments.
Va ser una generació seduïda per la primavera conciliar que es va proposar ser poble, servir al poble i caminar amb el poble a la llum i per la força de Jesús de Nazareth. El Concili va portar per a tots ells un temps d’esperança col·lectiva, de llibertat personal, de creativitat popular, de trobada amb els de fora. No van tindre por d’obrir les portes dels seminaris, a construir ponts amb la nova cultura, a abandonar la disciplina del celibat, a exercir el treball manual, a construir una família amb les seues dones i els seus fills. No van necessitar defensar la seua identitat amb la sotana i ni amb l’hàbit talar per a donar raó de la seua integritat.
Des de fa dos anys, Francesc va iniciar un llarg procés d’escolta i discerniment, obert a tot el poble de Déu, per a “caminar junts” sense excloure a ningú. El mes d’octubre, per primera vegada homes i dones han sigut convidats, en virtut del seu baptisme, a asseure’s en la mateixa taula i formar part de l’Assemblea del Sínode dels Bisbes. Segons la Carta dirigida al Poble de Déu, “s’han afavorit intercanvis recíprocs entre la tradició llatina i les tradicions de l’Orient cristià, la participació de delegats fraterns d’altres Esglésies i Comunitats eclesials, que ha enriquit profundament els nostres debats”. I es proposa “escoltar absolutament a aquells que no tenen dret a la paraula en la societat o que se senten exclosos, també de l’Església” i “deixar-se interpel·lar per la veu profètica de la vida consagrada, i estar atenta a aquells que no comparteixen la seua fe, però que busquen la veritat, i en els quals és present i actiu l’Esperit.”
Aquesta tasca exigeix una major autocrítica institucional que aquella que s’expressa al Document de l’Assemblea sinodal; és una inexplicable omissió ignorar els que se n’isqueren, o moriren, en paraules de Fernando Urbina “amb i per dolor d’Església”. Sens dubte, seria raonable i enriquidor escoltar una generació de batejats que, a més d’estudiar les Escriptures, van batejar els fidels, van anunciar la Paraula en les homilies, catequitzaren els fidels, van evangelitzar els increients i van fer la fracció del pa. Es calcula que en les dècades 70 a 90 al voltant de 100.000 sacerdots catòlics a tot el món optaren per demanar dispensa de les seues obligacions al Papa, en molts casos per a poder contraure matrimoni. Va ser un error identificar la secularització amb la deslleialtat o la traïció. La dissidència és un exercici de fidelitat quan és fruit d’una consciència informada, a la qual hi ha obligació de seguir. La dissidència reivindica la cerca humil que no es cancel·la amb el Codi de Dret Canònic. On no hi ha dissidència, només existeix el gueto, que segons va advertir el gran teòleg RAHNER és el permanent perill de l’Església; només queda el replegament, la restauració de formes caduques que ja no tenen cap significat. Qui, quan i com es va tancar l’esperit conciliar? Són els mateixos que hui pretenen desacreditar el Sínode, practiquen la raó sectària i s’oposen a Francesc. El Document sinodal no hauria de silenciar patiments evidents i evitables a l’interior de l’Església.
Qui s’acoste a estes històries i les escolte trobaran un depòsit de saviesa i experiència per a prosseguir el camí sinodal que vol erradicar el clericalisme, explorar camins alteratius al celibat obligatori i ampliar la ministerialitat dels casats i la participació de la dona. Una Església-en-eixida ha de sentir la veu dels qui “se’n van eixir” o moriren de pena eclesial. Bastarà començar per penedir-se per la humiliació institucional que provocaven els processos de secularització, i pels sofriments causats a les seues famílies, dones i fills, que es van veure privats, moltes vegades, fins i tot dels legítims drets laborals. I una paraula d’agraïment per mostrar, com diu el poeta, que “Déu té un camí verge per a cada persona”, i “Què aprofita donar tu a Déu una cosa, es preguntava sant Joan de la Creu si Ell et demana una altra?” Importa, com suggeria Pau VI en reivindicar la tradició viva de la Comunitat de Jerusalem i d’Antiòquia, que és un perill que l’Església “respire amb un sol pulmó”.