José Mª Jordán Galduf és excatedràtic d´Economia de la Universitat de València.
M’he preguntat moltes vegades qui era Ximo García Roca (nascut a Barxeta el 1943) d’una manera integral. El conec des de fa molts anys, però la seua perspectiva m’arribava sempre d’una forma segmentada. Capellà i teòleg, pensador i activista social, ensenyant i compromés a fons amb projectes en favor dels més necessitats. Ara, quan ja ha superat la vuitantena, un llibre de converses amb ell, seleccionades per Aranival S. Rovira Ortiz, aporta una visió més completa que permet lligar els diferents fragments que l’han definit al llarg d’una vida plena.
El text porta per títol Trazos del vivir. Mientras vamos de camino, editat per Atrio (València 2023) i donat a la Fundació “Terra de Acogida” (dedicada a facilitar la integració dels immigrants i col·laborar en el codesenvolupament dels països d’origen). És un llibre de saborós contingut on les paraules fluïxen en conversa amb diferents interlocutors, acompanyades d’unes fotos ben emotives que van constantment del passat al temps més recent tot subratllant la seua connexió vital.
El text traspua en conjunt una gran tendresa i humanitat. Parla de les arrels familiars de Ximo García Roca, de l’origen de la vocació sacerdotal, dels aprenentatges i els vincles de l’amistat (tot destacant la figura de Paco Gramage, que acaba de faltar). Parla també d’aquella primera parròquia (a Millars) a partir de la qual passà a dirigir el prestigiós Col·legi Major Universitari Sant Joan de Ribera (a Burjassot). Del posterior viatge formatiu a la Universitat Gregoriana de Roma i de com després la ma misteriosa de Déu el va portar a navegar constantment entre fronteres (dintre i fora de l’Església, dintre i fora del sistema i les convencions oficials).
Resulta impressionant recordar com, al llarg dels anys vuitanta, en començar la construcció del sistema autonòmic valencià, Ximo Garcia Roca va protagonitzar actuacions públiques molt notòries en els centres de protecció dels menors i en la planificació dels serveis socials. D’aquella època destaquen dos llibres seus: El Dios de la fraternidad (Sal Terrae, 1990) i Público y privado en la acción social (Editorial Popular, 1992). Recordem també que el Col·legi Major Universitari La Coma es va crear l’any 1994 per iniciativa seua, un projecte solidari de caràcter rupturista orientat a activar les potencialitats dels exclosos socials (tant del Tercer Món com del Quart Món nostre) amb resultats tan profitosos fins al seu tancament l’any 2012.
La vocació docent de Ximo García Roca el va portar a vincular-se al mateix temps a la Facultat de Ciències Socials de la Universitat de València i desplegar ací una fructuosa tasca educativa en conjunció amb l’acció social que duia a cap des del Barri de La Coma. No oblidem alguns dels llibres tan valuosos que va publicar en aquella època: Solidaridad y voluntariado (Saal Terrae, 1994), En tránsito hacia los últimos (Sal Terrae, 2001). Reinvención de la exclusión social en tiempos de crisis (Càritas, FOESSA, 2012). Tot això mentre col·laborava igualment amb el Patronat Sud-Nord de la Universitat de València, feia viatges al Salvador (per a impulsar projectes socials i impartir classes a la UCA) i era guardonat com a Doctor Honoris Causa per la Universitat Bolivariana de Xile.
Més enllà del fil cronològic, el llibre s’endinsa en un àmbit de gran interés en mostrar quins han estat els principals corrents i mestres del pensament de Ximo Garcia Roca. D’igual manera, l’autor respon de forma clara i rigorosa davant les preguntes relatives a les principals transformacions i turbulències que afronta la societat i la teologia a hores d’ara. Unes reflexions que l’han dut a participar en diferents fòrums (socials, religiosos, universitaris, cívics) arreu d’Espanya i Amèrica Llatina, i que han nodrit els tres darrers llibres que ha publicat: Cristianismo. Nuevos horizontes, viejas fronteres (Diálogo, 2016), Turbulencias, mudanzas y equipajes (Atrio, 2017) i Supervivientes. Tiempo de reconstrucción (Atrio, 2021).
Tanca el llibre una mena de confessió sobre algunes frustracions, equivocacions i temors que Ximo Garcia Roca reconeix, en el cim de l’edat, tant a Aranival S. Rovira com a Antonio Duato. Però també hi parla de somnis i esperances en el futur. Ximo no dubta en assenyalar que el ser humà ha nascut per a experimentar nous començaments. Ell ha treballat sempre, i encara ho fa, per aconseguir un món millor, proveït amb la fe i l’esperança que han donat permanentment un sentit (apassionat) a la seus vida.