Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
El gran Quino, des del personatge Mafalda, ens ha deixat alguns pensaments que ara vull dur a la memòria. A través d’un diàleg entre Miguelito i Mafalda destaque aquesta conversa:
“- Mafalda, ¿et pareix que en altres mons hi ha éssers intel·ligents? – Miguelito, jo crec que és molt probable. – Però, Mafalda, segons els savis, pareix que eixos éssers no poden habitar cap dels planetes a prop de la terra. – No, Miguelito, és clar, si són intel·ligents, no”.
Segurament ens provoca una rialla, però pareix que Quino ja volia rebel·lar-se contra la incongruència manifesta en la qual estem assentats i contra la insensibilitat instada a la nostra societat enfront de la situació real de les persones. I això no és per a riure’s, perquè hi ha i provoca dolor.
Mirar i descriure la realitat no és pessimisme i, sols si som capaços d’atrevir-nos a fer una anàlisia de la realitat, podrem fer-nos càrrec de la situació i corregir les possibles aberracions que es cometen.
Per aquests dies, estem eixint d’unes eleccions europees i més enllà dels resultats, (que dit siga, ja són per a fer-nos pensar), ens assabentem del salari atorgat a cada eurodiputat: 12.000 euros mensuals, lliures d’impostos. I la bogeria és que eixe fet, no faça que la societat isca al carrer a manifestar-se contra un abús totalment desproporcionat en uns càrrecs que volen ser vistos com a servidors de l’Europa unida. No hi ha cap rebel·lió per cridar contra eixe privilegi en una societat cada vegada més empobrida i necessitada.
Pareix que el Parlament Europeu s´ha convertit en el cementiri per als membres dels partits polítics quan volen desfer-se d´algun dels seus correligionaris per als càrrecs nacionals enviant-los a allò que passa a ser com un recés d’agraïment, deixant-los una bona jubilació; però la bogeria més gran està en el fet que som els ciutadans qui, des dels nostres impostos, els concedim eixe privilegi més enllà del servei que puguen realitzar. I el mateix passa al nostre parlament, en una societat que cada vegada està més empobrida i en la qual la distància entre rics i pobres és més escandalosa, ¿poden ser els privilegiats de la societat?
Pareix que la bogeria l’estem vivint fins a uns límits estranys. És temps de tota mena de competicions (europeu de futbol, d’atletisme i olimpíades). No podrà ser d’altra manera, però m’és molt cridaner que estant en guerres, morint persones, sotmesos als abusos d’interessos armamentistes, d’ànsies de poder i obligant als ciutadans a anar a la guerra o a haver de deixar-ho tot per escapar de la crueltat, hi haja persones que l’esport o manar, els deslliure d´anar al front i siga motiu per a quedar lliures d’entrar en files. Les qualitats físiques poden ser acceptades com un bé per al país, però ser pensadores, investigadores o qualsevol professió, no és condició suficient. Aquella que és condició natural, té privilegi sobre moltes condicions que són gràcies a l’esforç i al treball.
Avui, ser un esportista d’elit, t’obri les portes en qualsevol país, et facilita ser acceptat, però ser pobre i buscar refugi perquè tens fam o no vols morir víctima de guerres i persecucions, et tanca totes les portes i et converteix en persona “non grata”.
Recorde aquella expressió dels anys seixanta del segle passat i que Mafalda utilitza: “Que pare el món, que vull baixar-me’n”.
El ritme diari mata tot ressò de les tragèdies de la humanitat, ens està fent insensibles i pareix que es pretén que no ens assabentem de la barbàrie humana. La vida segueix i l’individualisme marca que sols considerem la vida segons ens va a nosaltres. Per això, hui, es poden fer discursos i representar “performans” sense escrúpols ni vergonya. No importa, doncs, que cada vegada les fortunes siguen més grans i les persones pobres més nombroses i més empobrides. Segurament, eixe siga el motiu que dugué a Quino a dir-nos: “El problema és que hi ha més gent interessada que gent interessant”.