XXIé Diumenge del Temps Ordinari. Ximo García Roca és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Jesús de Natzaret entengué la seua vida com a invitació oberta i gratuïta a un banquet de noces convocat per Déu, que no imposa res, ni pressiona a ningú. La construcció de la taula compartida és el compromís de Déu, que estima sense condicions ni pressupostos als insignificants, als no-ningú, als quals manquen de mèrits. El banquet resulta, així, absolutament gratuït, asimètric i, en conseqüència, universalitzable.
En l’actualitat, la invitació a la festa de la vida està sufocada per les bodes de sang a Ucraïna, Gaza, Sudan i altres que no apareixen en els informatius. L’ardor guerrer que destrueix Gaza pretén justificar-se des de la Bíblia: es diu “Operació Lleó Ascendent” en referència al versicle del llibre de Números: 23,24: “Mira, un poble que s’alça com a lleó, s’alça com a rei de les feres…” que el Primer Ministre escrivia al Muro de les Lamentacions. L’exèrcit enfervoreix els seus soldats identificant Hamas amb els amonites que segons el text del llibre dels Jutges, que llegim avui en l’Eucaristia, l’esperit del Senyor va lliurar a Jefte per a ser destruïts. “El nostre exèrcit, deia Netanyahu, actua en línia directa amb allò que feren els nostres herois fa 3000 anys”.
La instrumentalització de la religió no és nova en la història. Però en el cas d’Israel, adquireix un caràcter especialment perillós perquè s’entrellaça amb el poder militar, el suport internacional i una narrativa de victimització que blinda l’Estat enfront de tota crítica. Convertir la Bíblia com a justificació, la violència com a sagrada, la repressió com a defensa i la colonització com a retorn legítim és una perversió espiritual i evangèlica. Enfront d’aquesta ideologia de la mort, és urgent afirmar una veritat senzilla: cap religió, cap història, cap déu pot justificar la matança d’innocents, el bombardeig d’escoles o la destrucció sistemàtica d’un poble. Invocar Déu per a bombardejar hospitals i camps de refugiats no és només moralment absurd, és políticament irresponsable i bíblicament insostenible.
En aquest context, l’Evangeli anuncia inequívocament que Déu no convoca a bodes de sang, sinó al banquet de la vida. La línia de successió no són els herois de la guerra sinó els constructors de pau, bondat i justícia. Així ho va entendre el màrtir salvadorenc Rutilio Grande: “Cristo quiso significar el reino en un banquete: una mesa compartida en la hermandad, en la que todos tengan su puesto y su lugar. Cada uno con su taburete y que para todos llegue la mesa, el mantel y el conqué” 
Si Déu consisteix a estimar, el seu compromís en la festa de la vida passa per lluitar contra tota forma de violència, de possessió excloent, d’interés nacional i de genocidi col·lectiu; no exclou a ningú, però no van arribar al banquet els que es posseeixen a si mateixos, els que col·loquen exèrcits per a impedir el pas, els que estan satisfets del seu benestar, els que no entenen que la festa és per a tots; ser comensals i ser humans caminen de la mà, avancen l’u cap a l’altre. Avui l’evangeli convida a sortir als encreuaments dels camins, on estan els desplaçats, els expulsats de les seues cases, els desposseïts de les seues terres. Alguns venen al banquet sense canviar-se de roba, venen a manar, a imposar-se als altres, a destruir l’amor. Déu no exclou a ningú, només constata que alguns s’autoexclouen.
Mateu, en el seu relat de la paràbola, converteix Déu en partisà i militant contra els quals es consideren posseïdors d’un dret exclusiu sobre la festa i es creuen un club de meritoris amb entrada reservada, contra els quals converteixen el conflicte polític, territorial i humà en una croada religiosa. Quan està en joc la vida, un amor apàtic no és amor. “És hora de fer-los front al grup de zelotes que avui dirigeixen Israel”, afirma el rabí Jacob
Com l’amor és universalitzable i alhora singular, com pot ser alhora militant i amable, m’ho explicava una dona de les comunitats indígenes de Guatemala; li vaig preguntar com podia estimar per igual als seus dotze fills: “Quiero más al hijo enfermo mientras está enfermo, al ausente mientras está de viaje, al pequeño mientras es pequeño”.