Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
A València encara estem sofrint la tragèdia de la DANA, se sostenen mentides, falta d’atenció i auxili a la situació de moltes persones damnificades, manca d’empatia amb moltes persones afectades i sensació d’abandonament: moltes persones sense rebre les ajudes promeses i molta burocràcia i a una altra cosa. I en eixes, aquest diumenge passat, dia díhuit de gener, a terme d’Adamuz (Còrdova) una nova tragèdia amb nombroses persones mortes i abundants ferits. De nou, a reviure el drama del sofriment humà, esperant, com continuen esperant a Llorca (Múrcia) i la Palma (Canàries), no ser oblidats i que les promeses siguen per complir-se i no per quedar bé.
És cert que totes les persones som un galimaties, som la contradicció feta vida, capaços del que és més elevat i del que és més baix i vergonyós.
Els moments de tragèdia són un espill del tipus d’ésser que som: éssers que obrin portes o s’ofereixen del tot en favor de les víctimes, compartint casa, temps i esforç; però també miserables capaços de robar, abandonar i aprofitar el drama per a traure’n rèdit.
En aquesta ocasió, a l’instant de conèixer la tragèdia, els veïns d’Adamuz, deixaren allò que estaven fent i eixiren en auxili de les persones accidentades necessitades d’auxili, consol i cura. De nou, la solidaritat aparegué obrint les portes de les cases i posant els braços per a rescatar els ferits, la parròquia s’obrí com a dispensari i d’immediat les persones acudien portant roba d’abric, beguda calenta i molt d’afecte.
Hem de destacar eixa part humana-divina que hi ha en les persones, capaces de ser alè de vida, ser signes d’estima i generadores d’esperança, encara que febles, canviades i, moltes vegades, superbes. No importen les nostres mancances per mostrar que també l’ésser humà és diví. No oblidem que quan més enfonsats estem, quan habitem els baixos més miserables i egoistes, no està tot perdut, perquè no deixem de voler ser humans i el moment tràgic ens fa oblidar eixa part fosca de la persona i reaccionem mostrant que tenim esperit, que també som alè de vida deixant eixir eixa part eterna que ens forma, fent-nos solidaris, humans i amb sentiments.
Si mirem les reaccions davant la tragèdia trobarem molta vida entregada i desinteressadament oferida de part de persones que són necessitades, no són influents ni conegudes, que la seua vida és un procurar eixir al davant amb esforç i lluita, però no serà tan habitual trobar les persones que es creuen ser algú, que valoren més el seu prestigi, que estan cegades pel poder i no tant per la vida humana. Trobarem les persones senzilles i del carrer, perquè per damunt de la pobresa valoren la riquesa d’humanitat.
La supervivència, diem, crea heretges, però també és el lloc òptim per descobrir la divinitat que habita en l’ésser humà. Pareix que com ja tenen les mans brutes no miren si cal embrutar-se, com saben de necessitat, coneixen ràpidament la persona necessitada i, així, estan a punt per compartir el que són, saben que en eixa foscor hi ha vida i no la volen deixar perdre, molt diferent de les persones que l’estatus i el poder els va oxidant la vida, els sentiments i no veien la granera ni la seua necessitat. Jesús, a l’Evangeli ix al pas dient-nos: “Els governants de les nacions oprimeixen el poble i els alts oficials abusen de la seua autoritat. Entre vosaltres que no siga així” (Mt 20,25). I en la paràbola del Pare misericordiós (Lc 15,11-32) descriu que quan el fill menut ha tocat fons, s’ha comportat miserablement, no ha deixat de tenir present al Pare; per això, és ell i no el fill major, cregut i orgullós, que no accepta les seues misèries ni mostra cura ni sentiments.
El papa Francesc repetia: “Preferisc una Església accidentada i ferida, tacada que ix al carrer, abans que una Església malalta pel tancament i la comoditat d’aferrar-se a les pròpies seguretats“.
Ahí estan les contradiccions humanes: som una part espiritual, la qual haurem de mostrar per a no ser sols animals, depredadors i ferotges.
Moltes vegades dubtem de poder veure en algunes persones la bondat, la tendresa i la humanitat, però, així i tot, no oblidem que són filles, pares i amigues i això sols és possible, perquè elles també són divines, encara que no ho mostren.
Caldrà no oblidar-nos-en i procurar mostrar més sovint eixa part divina que en fa més humans.