Tercer Diumenge del temps ordinari. Fi de l’octavari per la unió dels cristians. Conversió de St. Pau. Joan Sifre és membre del Grup Cristià del Dissabte.
Després del temps de Nadal continuem endinsant-nos en el “temps ordinari”, centrat en l’inici de la predicació de Jesús per terres de Galilea, on es retira després de l’arrest de Joan el Baptista, prop del mar. Aquesta retirada no és una fugida, perquè Jesús no s’amaga, aprofita l’avinentesa per a presentar l’Evangeli del Regne de Déu, la seua proximitat, anant de poble en poble de Galilea predicant.
Després del bateig de Jesús i la revelació de l’Esperit, que Joan testimoniava en l’Evangeli del diumenge passat, que els evangelistes i apòstols entenen com la missió i vocació de Jesús, l’acceptació per Déu, que la resurrecció definitivament ha confirmat, Jesús apareix ensenyant amb autoritat, proclamant l’Evangeli del Regne, sanant, expulsant dimonis, acompanyant i alimentant multituds, cridant als que volia com a deixebles, assegurant-los, fent front a la seua estupefacció i convidant-los al seguiment.
En Galilea una llum brilla. La llum de la joia i de la salvació perquè Déu accepta als que li temen i practiquen la justícia, siguen de la nació que siguen. Tots i totes són cridats, diu el text d’Isaïes, que Mateu arreplega en el seu interès per mostrar a la seua comunitat més propera el que diu la tradició i que pot aplicar al Crist.
És el temps de superar les divisions i mantenir la unitat, diu també Pau als Corintis. La bona noticia és Jesús, que anuncia i practica el Regne de Déu amb autoritat. No la dels intermediaris que no fem més que presentar-lo amb menys o més encert. La nostra missió no és generar divisions, batejant o adscrivint a uns o altres en tendències i capelles. És fer present al Crist, no amb saviesa de paraules, sinó fent eficaç la seua creu, la qual cosa comença o passa per apropar-nos a la justícia envers els crucificats d’aquesta terra de tenebres.
Pot ser així seria més fàcil la unitat dels cristians i un ecumenisme que abastara totes les persones i pobles, construint ponts i no murs, com deia el Papa Francesc. I, abans d’ell, el Concili Vaticà II. Podem ser agents de joia si som capaços de respectar la llum que hi ha en totes elles. Si treballem per la justícia trencant la vara de l’opressor. Si ens convertim i veiem als altres amb els ulls compassius de Déu, passarem del catolicisme a la catolicitat i serem motiu d’alegria.
La profecia d’Isaïes, que parla de llum i de goig, ens crida a l’esperança en Crist. Vivim temps prou desesperançats i els pobles caminen entre tenebres en el marc d’aquesta necro-globalització, que ens imposa un sotmetiment a poders que no s’amaguen d’exigir allò que ambicionen, sense més normes i límits que la seua voluntat colonial. Els estats, la política dels quals està dominada per un despietat egoisme nacional, que es tanquen en murs per protegir-se dels altres, dels immigrants, dels pobres en definitiva, renuncien a la coresponsabilitat de construir la justícia en el món i trepitgen assoliments i institucions que són de tots i de totes; garanties de vida per a persones i pobles. Actuant així s’allunyen de la llum i del Regne de Déu. No tindran accés a la joia; “es convertiran en un vast pillatge”, com deia St. Agustí, (De Civitate Dei IV,4).
Si en aquests dies hem orientat la pregària per a aprofundir en un ecumenisme necessari, que incloga a altres cristians, als membres d’altres religions i homes i dones amants de la justícia, les lectures d’aquest diumenge ens duen a superar divisions posant a Crist crucificat i a totes les persones crucificades per la globalització d’un sistema injust, al centre de l’evangelització i de la vida.