Vicent Fc. Estarlich és membre del Grup Cristià del Dissabte.
La visita del papa Lleó ha tret al carrer rius i rius de persones, ansioses per vore’l passar o compartir la celebració eucarística amb ell. El papa ha mostrat capacitat de convocatòria, ha creat curiositat i potser també un despertar religiós; ha ofert possibilitat de reflexió personal respecte al tracte que estem donant-li a la vida, respecte a l’exercici de la nostra responsabilitat, a la cura de la dignitat humana i ser proïsme els uns dels altres. Ha sigut una visita diversa pel que fa a ambients, temes i valors a destacar.
Més enllà de discursos i organització, en mirar la pantalla, els meus ulls quedaven fixos davant la desfilada de mitres i casulles (totes iguals), sotanes i clergyman que les càmeres mostraven i, sobretot, sense cap dona. Tota la imatge deixava clara l’opció que continua mantenint l’Església respecte a la dignitat humana, la qual és proclamada com a valor evangèlic a viure, però que clarament es continua negat a la dona respecte al ministeri. Les imàtgens eren testimoni d’eixa realitat. Captà la meua atenció que a l’Eucaristia a Tenerife, la comunió va ser oferta també per seglars, hòmens i dones, amb túnica, de manera que calia fixar-se bé per descobrir-hi les dones.
Se sol dir que l’hàbit no fa el monjo, però, mirant les imàtgens, la norma eclesiàstica es viurà més enllà de protocols.
I aquesta reflexió m’ha acudit en passar per les meues mans la foto que els mostre en aquest article. Què els pareix? Què els suggereix?
Aquests dies, a la pàgina Religió digital es parlava d’un viatge que uns sacerdots valencians feien a Roma per a celebrar el cinquè aniversari de la seua ordenació sacerdotal, però he quedat bocabadat en contemplar la foto. Segurament les promocions de preveres ara són molt més canonistes i obedients al dret canònic i normatives eclesiàstiques que aquelles que visqueren el Concili Vaticà II i compartien tasca amb el món obrer, amb les famílies treballadores i acompanyaven les famílies en les tasques domèstiques i familiars.
El dret canònic, al núm. 284 diu: “El sacerdot ha d’abillar-se amb vestit eclesiàstic digne, evitant vestir-se com laic, per a ser reconegut fàcilment com a ministre de Déu”.
I el Directori per al ministeri i vida dels sacerdots diu (núm. 61): “El sacerdot ha de ser reconeixible, sobretot, pel seu comportament, però també per un mode de vestir”. Continua amb aquesta reflexió: “L’hàbit clerical recorda que el sacerdot és sempre i en tot moment sacerdot i li serveix com a salvaguarda de la pobresa i la santedat”.
La normativa eclesiàstica continua insistint en l’obligatorietat del clergat vestir vestit eclesiàstic digne (sotana, clergyman o hàbit), però deixa a criteri de la Conferència Episcopal dictar les normes al respecte, encara que insisteix que el sacerdot no ha de vestir igual que els laics i el motiu és molt fort escoltat en la societat d’avui: “perquè sou de Déu i heu mort per al món”.
Les promocions de sacerdots més jóvens pareix que viuen la mística que es conta de sant Francesc d’Assís amb el seu amic Fra Lleó, que passaren per alguns pobles i a l’exida Fra Lleó diu a sant Francesc: “Per què no hem predicat en eixos pobles?” I Francesc li contesta: “La gent ha vist els hàbits de la santa pobresa”.
Els bisbes, conscients de l’ambient social i de les generacions del Vaticà II no denuncien el poc ús respecte al vestit eclesiàstic, encara que el demanen en determinants llocs i moments. No s’obliga, però al seminari es fomenta l’ús com a signe de predicació.
Vostés veuen la foto i la joventut de les persones ahí presents. Podria ser una foto d’anys arrere, però és del quinze de juny d’enguany. No sé la sensació i les emocions que els dona, ni tampoc si els estimula a acudir més a Déu.