ESGLÉSIA I SOCIETAT EN L´ACTUAL SITUACIÓ ESPANYOLA (2004)

ESGLÉSIA I SOCIETAT EN L’ACTUAL SITUACIÓ ESPANYOLA (desembre 2004)

El “Grup de Rectors del Dissabte”, sacerdots en parròquies populars i obreres, sense més representativitat que la concedida per la fidelitat a la nostra vocació i pel servei al bé comú, ens veiem en l’obligació de promoure un diàleg amb creients i no creients amb vista a la construcció d’una societat més convivencial i justa.

 I.- CONSTATEM amb preocupació

  La freqüent bel·ligerància i combativitat de molts bisbes espanyols davant les reformes i mesures legislatives proposades o anunciades pel Govern legítim de l’Estat espanyol (o temudes per aquells), que recorden situacions neoconfessionals i estils anticonciliars.

   La manca de discerniment crític i evangèlic davant els canvis sociopolítics que vivim i un posicionament sectari davant de qüestions d’índole política (pertanyents a l’autonomia dels creients), que produeixen divisió interna i un greu desencontre amb amplis sectors de les comunitats eclesials.

   La identificació de la jerarquia i molts sectors del catolicisme espanyol amb posicions partidistes que, amb la pretensió de ser l’única postura eclesial, enforteixen les conviccions conservadores, encrespen el debat polític i postulen dogmàticament allò que ha de dilucidar-se en unes eleccions democràtiques i no en els púlpits.

   L’abandó d’aquella saviesa evangèlica que sap de reconciliació, de diàleg, de consens i de proximitat als que pateixen, per a implantar en el seu lloc la confrontació sistemàtica, l’oposició frontal a un govern legítim, la divisió entre els creients i les crides amb sabor a croada.

   L’ambigüitat de certes declaracions de membres del partit governant que, per la seua generalització, no fan justícia a la realitat dels creients.

II.- CELEBREM amb goig

l’enllumenament d’alguns signes del temps que conformen avui la nostra situació i generen condicions favorables, tant per a viure la fe com per a construir una societat convivencial, participativa i justa, malgrat la intensa demonització a què estan sotmesos per part d’algun sector de l’Església. Com a signes del temps, són situacions de fet que han d’abordar-se amb creativitat i justícia, l’enfortiment de la consciència personal, la laïcitat de la societat espanyola i la participació dels ciutadans. Els tres signes constitueixen avui la qualitat ètica i evangèlica de les Esglésies i el territori per a construir fidelment una història segons el Déu de Jesús de Natzaret.

1.- Acceptem com a signe del temps el primat de la consciència personal, que deixa en mans de la pròpia responsabilitat aquelles decisions que afecten els modes d’estimar, esperar, relacionar-se i organitzar-se.

La consciència personal reivindica avui poder decidir entre creure o no creure, pertànyer a una o altra confessió, constituir un tipus o un altre de família, seguir una o altra orientació sexual i, finalment, poder triar entre una posició política o una altra en referència al bé comú. Ni els decrets administratius, ni les mesures legislatives ni les posicions dogmàtiques poden avui subjugar el que pertany al nucli més personal dels sers humans. Facilitar la decisió personal mitjançant la creació d’aquelles condicions que la possibiliten, és la tasca d’un bon govern, i acompanyar la decisió per mitjà del foment de la responsabilitat, segons criteris evangèlics, és la més urgent tasca de l’Església.

La consciència personal, com a signe del nostre temps, significa que hi ha una llibertat individual que valora la dimensió més íntima i personal de les conviccions de fe, i que hi ha una responsabilitat social en les accions que hi dimanen. Per tant, hi ha una autoritat de la consciència que antecedeix a l’administració de les autoritats i rebutja pretensions absolutitzadores.

L’acceptació d’aquest signe del temps suposa respectar els processos individuals, assumir les recerques col·lectives i respectar els dubtes personals. Només l’acompanyament pastoral pareix l’actitud indicada per a discernir assumptes que pertanyen al nucli mateix de la consciència. La comprensió, la misericòrdia i la compassió són els criteris preferents davant de decisions que suposen, ben sovint, greus ruptures vitals o intenses soledats.

2.- Acceptem, com a signe del temps, els impulsos que naixen de la laïcitat, i a aquesta com a principi que ha de regir la relació entre la religió i l’espai públic.

Laïcitat significa reconeixement sincer del pluralisme de creences, conviccions i religions, les potencialitats de les quals van ser afirmades pel Decret de Llibertat Religiosa en el Concili Vaticà II, a pesar de no ser acceptat de bon grat, en el seu dia, per alguns bisbes espanyols.

Laïcitat significa reconeixement de l’ús públic de la raó i de l’argumentació com a exploració de la veritat; un ús que no es practica quan, en nom de l’Evangeli, es vol imposar una cosmovisió com l’única vertadera i posseir el monopoli de l’ètica.

Laïcitat significa reconeixement de la diversitat d’esferes, àmbits i poders, que es regeixen per la seua pròpia racionalitat; es tracta d’aquella autonomia de la realitat que va afirmar lúcidament el Concili Vaticà II i que no es respecta quan, en nom de l’Evangeli, s’imposa als creients opinions discutibles i discutides. Sobre qüestions científiques i ètiques no tenim un saber especial sinó una saviesa evangèlica que porta a confiar en el debat sobre les veritats que emanen del coneixement científic i que pot aportar a aquest debat el seu sentit humanitzador.

3.- Acceptem com a signe del temps el sorgiment de la ciutadania, que es desplega en participació democràtica, en lleial col·laboració en funció del bé comú i en defensa d’aquells que estan pitjor situats. La cultura de la participació respon a la saviesa de l’Evangeli més que la imposició, el dogmatisme o la prepotència, de què han fet gala declaracions d’alguns bisbes.

La participació requereix el foment, com a valor, de la diversitat i del respecte a les divergències. Pretendre unificar els creients entorn de la COPE és una operació tan inútil com antievangèlica. No sols resulta insultant al bon criteri el suport de la Conferència Episcopal a l’esmentada cadena de ràdio, sinó que causa greu desprestigi a l’Església i una forta desorientació als cristians.

La participació significa respectar les distintes veus que constitueixen l’univers eclesial. Sorprén la convocatòria de manifestacions de signe partidista, impulsades per algun bisbe, no sols perquè es fa en complicitat amb l’obscurantisme més ranci sinó també perquè converteix els laics en simples titelles.

La participació significa valorar i atendre al “sensus fidei” més que a l’arreplega de firmes; a l’escolta atenta dels creients més que a les manifestacions sorolloses, tan sovint manipulades; a la col·laboració de científics i teòlegs cristians per mitjà de la consulta permanent en les noves qüestions, més que a la imposició arbitrària.

La nova cultura de la ciutadania ha de significar la universalització i aprofundiment en els drets civils, polítics i socials, sobretot d’aquelles persones o grups que necessiten ser protegits per les Administracions. Ací trobaran les Esglésies una tasca permanent de crítica profètica davant dels governs de torn.

III.- PROPOSEM amb humilitat

recuperar per a la vida pública aquelles actituds bàsiques al desenvolupament de les quals ha col·laborat tan decisivament l’Evangeli de Jesús, que constitueixen avui la substància de la cultura democràtica, malgrat un cert sectarisme que es manifesta en el laïcisme vuitcentista que encara avui està vigent en certes persones.

   Deixar brollar la confiança en la raó, que ens situe per damunt dels prejuís sectaris davant el fet religiós per part d’alguns partits d’esquerra i desactive les suposicions d’intencions per part de sectors d’església.

   Apel·lar al diàleg constructiu com la forma evangèlica i civilitzada de resoldre els conflictes. Ni els púlpits ni els decrets poden resoldre els desencontres. Necessitem desactivar dogmatismes i invitar a l’enteniment social.

   Mantindre viva la saviesa que anteposa la misericòrdia al reprotxe, la compassió al control, l’acompanyament a la condemnació, la reconciliació a l’agressivitat.

   Avançar en la construcció no sols d’un Estat laic sinó també d’una societat laica, amb el convenciment que beneficien la tasca evangelitzadora, per mitjà del valor de la responsabilitat personal, la separació entre Església i Estat i la participació ciutadana com a virtut pública d’abast cristià.

   Caminar vers la renúncia del poder polític i social de l’Església i al clericalisme latent en certs posicionaments que postulen un neoconfessionalisme encobert.

    Diferenciar la fe de l’Església del que és opinió personal d’un bisbe, respectable en tant que opinió, però rebutjable en la mesura que vulga presentar-se com a única forma d’expressar eixa fe de l’Església.

   Apostar per la defensa de la dignitat humana i els seus drets, que no estan prou reconeguts en persones i col·lectius empobrits i exclosos de la nostra societat .

   Fomentar la visió ecumènica, la col·laboració entre les religions i el diàleg entre les cultures, així com el respecte als processos nacionals dels pobles.

  Criticar aquells fenòmens que desvirtuen els signes del temps assenyalats, com són: l’individualisme que debilita el primat de la consciència personal, el laïcisme que nega el valor del fet religiós i perverteix així l’impuls alliberador de la laïcitat i les guerres actuals que obliden el naixement d’una solidaritat mundial.

València, 18 de desembre de 2004

Advent de 2004