Amparo Estellés Cortés, doctora en medicina i membre del “Grup cristià del dissabte”, comparteix unes reflexions en relació al fet que no totes les persones estem en la mateixa situació per a afrontar aquesta pandèmia.
En aquests moments tan difícils que estem vivint, sempre em deia a mi mateixa que hem d’estar totes les persones en el mateix vaixell, remant en la mateixa direcció per a poder eixir d’aquesta situació.
Però, fa uns dies una amiga molt volguda, infermera d’El Salvador, que ha estat en quarantena aïllada, va enviar un vídeo que deia “no totes les persones estem en el mateix vaixell davant aquesta pandèmia”.
Realment és així. Per a algunes persones aquesta situació ens serveix com a moments de reflexió, de reconnexió, de lectura, d’oració… Per a unes altres, una tortura, Com arribaré a fi de mes? Tindré aliments suficients?…
Pertany a una Associació, ASOL, que col·laborem amb l’Associació germana a El Salvador, ANADES en projectes i programa de cooperació internacional. Des d’allí ens deien que, després d’haver decretat el govern salvadorenc una estricta quarantena, una de les dones, que venia al carrer “pupusas” com a únic mitjà de subsistència, deia “No ens morirem de *coronavirus però ens morirem de fam”.
El Papa Francesc reflexionava sobre el “treball digne” en l’homilia del passat 1 de maig i deia, “Ací també als nostres països hi ha persones que treballen en condicions d’esclavitud. Persones que treballen moltes hores, com les empleades de llar, que no tenen sou just, no tenen seguretat social, no tenen jubilació…”
Ximo García Roca, en un excel·lent article publicat en la web del Grup cristià del dissabte, indicava “No només es treballa per a obtindre un ingrés, sinó per a realitzar-se humanament, ser reconegut socialment i exercir políticament els drets de ciutadania”.
Estem preocupades perquè, en aquests moments, part de la Comunitat Valenciana no va passar a la fase 1 de des-escalada i no podrem anar a bars o assistir presencialment a la Missa. Però, ens hem preguntat?: Com estan les persones més vulnerables del nostre entorn? És necessari acudir presencialment a la celebració eucarística quan podem fer-ho des de casa, veient la televisió, o utilitzant altres plataformes? No estem posant en perill a altres persones i al propi celebrant que, en moltes ocasions, estan en el grup de risc?
Recentment, la ministra d’afers exteriors d’Espanya, Arancha González, en el conversatori “on line” titulat “Repensar la cooperació i la governança global enfront del COVID19”, indicava en relació a la cooperació al desenvolupament: “Som interdependents. Si ens limitem a pretendre ajudar-nos a nosaltres mateixos, només en el nostre xicotet món, no ens estem ajudant. Ens ajudem quan ens assegurem que aqueixa justícia, aqueixa igualtat li arriba a tothom”
Aquestes xicotetes reflexions les faig humilment, no soc teòloga, ni filòsofa, ni sociòloga, tan sols soc doctora en medicina, voluntària d´ ASOL i, com m’anomenen a El Salvador, soc “Amparito” amiga i companya.
I com moltes persones pensen i diuen “la solidaritat hauria de ser l’idioma del món”