II Diumenge del Temps Ordinari. Xavier Serra és membre del Grup Cristià del Dissabte.
“Aquest és l’Anyell de Déu que lleva el pecat del món”, diu Joan quan veu Jesús.
Sembla un oxímoron, una contradictio in terminis. Anem a veure: un corder, per definició, és un animal desprotegit, vulnerable, molt vulnerable. De fet el Corder -al qual fa al·lusió el Baptista- es va mostrar tan desprotegit i vulnerable que va morir en mort atroç, després de molt de dolor i patiment, físic i metafísic.
I aquest ésser tan vulnerable ve a llevar el pecat del món? Joan no diu que ve a llevar els pecats individuals d’unes quantes persones, Joan afirma que ve a llevar, ni més ni menys que el pecat del món.
Oxímoron total, però que resulta ser la realitat més radical si ho mirem amb els ulls del creient, del creient en Jesús. No estic parlant del “creient” en filosofies i teologies -de vegades incomprensibles- sobre Jesús. El creient de veritat, el creient que segueix -sense aconseguir-ho mai definitivament- a Jesús, sap que aquesta afirmació de Joan no és un oxímoron, és un repte, un desafiament perillós que li farà enfrontar-se als qui el poden matar. I a les estructures.
Jesús és qui lleva el pecat del món, és a dir, tot allò que genera mort, patiment, violència, exclusió… Jesús no ve a llevar els meus pecats i tranquil·litzar la meua consciència, Jesús ve a transformar el món.
Jesús ve a llevar el pecat del món, que és el pecat original, el pecat que és a l’origen. El pecat, el mal, que té molts noms: racisme, guerra, xenofòbia, odi, injustícia, desigualtat, discriminació, masclisme… El pecat que exclou els que són diferents, els estrangers, els que estimen d’una altra manera, els més pobres i vulnerables, els il·legals; el pecat que s’alinea al costat del capitalisme i/o el liberalisme opressor, que acumula riquesa a poques mans i normalitza la pobresa; el pecat que explota la creació com si fora un recurs infinit; el pecat que tanca els ulls davant els assassinats dels més febles i que creu que si vis pacem para bellum. No, rotundament no: si vols la pau prepara la pau, no se t’ocòrrega preparar la guerra, perquè la violència engendra violència i sempre marxa en espiral.
No, no volem un déu gran ni un jutge sever, que ho controle tot, que castiga el que es porta malament i que premia el fidel a la norma i el complidor de litúrgies. Volem un Déu com Jesús, corder vulnerable, que se solidaritza amb les víctimes del pecat i que, quasi al final, mor vençut pel poderós.
Quasi al final, perquè al final final, la resurrecció venç la mort. Nosaltres som la resurrecció de Jesús. Nosaltres, l’Església, som el corder que ve a llevar el pecat del món.