¿La Religió està present en aquesta situació de tanta gravetat? I si hi és, en què es nota la seua presència?. A l´Evangeli, Jesús s´interessà per la “salut” i l´”economia”. Aquesta Església nostra ha prestés fondre l´Evangeli en la Religió.
És un fet que ningú posa en dubte: la pandèmia del coronavirus és l´esdeveniment universal més perillós i preocupant que ha esdevingut en el nostre planeta des de la II Guerra Mundial. I el més greu és que no sabem ni quan ni com acabarà açò.
Com és lògic, en un assumpte tan greu com aquest, has estat (i estan) molt presents la medicina, l´economia, la política, el dret, els mitjans de comunicació i totes les ciències, sabers i tecnologies que s´han pogut tindre a l´abast per a posar remei o aminorar aquesta espantosa desgràcia en la qual ens veiem implicats tots els éssers humans. I és per açò – per aquesta implicació universal en un problema tan greu i que a tots ens afecta – perquè inevitablement sorgeix la pregunta: ¿I la religió? ¿Està present en aquest assumpte de tanta gravetat? I si ho està, en què es nota la seua presència?
Jo em plantege aquestes preguntes perquè, des de la meua llunyana juventut, m´he dedicat completament a l´estudi i l´ensenyament de la Teologia. I és per això que, des que estem suportant el perill i les patètiques conseqüències del coronavirus, jo no deixe de pensar i preguntar-me: “I en tot açò que estem suportant, ¿està o no està present la religió? I si ho està, ¿serveix per alguna cosa la seua presència? Sincerament, no sé què està esdevenint-se, en aquest ordre de coses, en altres continents i en altres països. A Espanya – em sembla – hi ha, sens dubte, moltes persones a les quals les creences religioses els han d´ajudar a suportar i superar-se davant la malaltia, la pèrdua de seres estimats, les privacions que imposa el confinament que estem suportant, els problemes econòmics que tot açò du darrere, etc, etc.
Altra Església
Però el problema que més em preocupa en tot aquest assumpte – ho confesse sincerament – és el problema que representa la presència (o l´absència) de l´Església com a tal. És veritat que, als mitjans de comunicació, precisament en informar sobre la pandèmia, s´esmenta el que ha fet o ha dit el papa Francesc, un home de Déu i a que cada dia admire més. Però, què diem dels bisbes i del clergat a Espanya? Com és possible que, a hores d´ara, la Conferència Episcopal Espanyola no haja presentat un Document oficial, seriós, ben justificat, sobre el problema que tenim els creients en Jesucrist a causa d´aquesta pandèmia tan greu?
Per descomptat, hi ha bisbes i sacerdots dels quals es parla als mitjans amb motiu de la pandèmia. I no falten casos exemplars, dignes d´elogi i imitació. Però també és cert que es parla, potser amb més freqüència, de fets cridaners i xocants on s´informa de la presència de les forces d´ordre públic, que han d´acudir a esglésies i catedrals, per impedir la violació de normes que a tots ens obliguen.
Itàlia tornarà a celebrar misses obertes al públic el 18 de maig.
En tot cas, al cap i a la fi, res del que s´ha dit és d´allò més seriós. El que més em fa pensar és que, si alguna cosa està quedant patent, resulta obvi que la nostra Església dona la impressió que, si es veu limitada o privada dels rituals, cerimònies o celebració de “les coses sagrades”, no té uns altres projectes, uns altres horitzons i, sobretot, unes altres preocupacions. Si a l´Església li tanquen els temples i es queda sense misses, batejos, comunions, bodes, soterrars, processons i funcions similars, què fa? A què es dedica? Què diu a la gent? Fa l´efecte que no sap què fer. Ni té res a dir. Justament el que està ocorrent en la penosa situació que estem vivint.
Tanmateix, aquesta societat (i aquest món) que tant està patint, justament el que més necessita és el que l´Església no encerta a dir-li. Perquè és una cosa tant important i decisiva que no es comunica amb cerimònies, paraules i discursos. Es comunica amb fets, amb les nostres pròpies “obres”. Las “obras” (“érga”) que feia Jesús (Mt. 11,2) De quines “obres” estic parlant?
A l´Evangeli queda patent que Jesús s´interessà vivament per dos grans problemes que a tots ens preocupen. Em referisc a la “salut” i a l´”economia”.
Abans de res, la salut dels éssers humans, que queda patent en la quantitat de relats de curacions de tota classe de malalts. Tenint en compte que, en eixos relats, allò important no és la seua “historicitat”, sinó la seua “significativitat”. Als quatre evangelis, s´arrepleguen seixanta-set relats de curacions de malalts. ¿Tenen tots aquests relats el mateix valor històric? No. Però insistisc: els evangelis no són llibres d´història. Són una “teologia narrativa”, en la qual, la primera cosa que se´ns diu és que la primera cosa, allò que preocupà a Jesús fou justament la primera cosa i allò que més preocupa als humans: la salut. Allò que més ens interessa a tots ara mateix, quan la nostra salut es veu més amenaçada.
Els miracles de Jesús.
I junt a la salut, l´economia. Jesús no fou un remeier. Ni pretengué, mitjançant els seus miracles, demostrar que ell era Déu. En Jesús es realitzà el que la Teologia cristiana reconeix com el Misteri de l´Encarnació. Que és justament l´esdeveniment de la Humanització de Déu. L´evangeli de Joan ho diu amb claredat meridiana: “A Deú ningú l´ha vist mai. El Fill únic del Pare ens l´ha donat a conéixer” (Jn 1,18) I el mateix Jesús ho digué a un del seus deixebles en acomiadar-se d´ells: “Felip, el qui em veu a mi, està veient el Pare”. (Jn.14, 9).
Doncs bé, el “Déu humanitzat”, que és Jesús, veié clarament que el problema de la salut no es resol si no se soluciona prèviament el problema de l´economia. Per això Jesús, que tant insistí en la sanació de malalts, insistí tant o més en el tema evangèlic capital del “seguiment”. Un tema que s´ha deformat en la tradició cristiana. Perquè s´ha interpreta com un problema d´espiritualitat. Quan en realitat, la qüestió central del”seguiment”de Jesús no és l´”espiritualitat”, sinó l´”economia”. En efecte: seguir Jesús és deixar-ho tot. En tots els relats de “seguiment” que hi ha als evangelis, la clau està en la despulla total: ni casa, ni família, ni cap seguretat (Mc 1, 16-21 par; Mt 8, 18-22 par; Mc 2, 14-17 par; Mt 16, 24 ss i par; Mc 10, 17-31 par, etc.). És evident que qui “segueix Jesús” no pensa en el benefici propi, sinó en la salut i la felicitat dels altres.
Què hi ha en el fons d´aquesta exigència capital? Nugar-se a la riquesa, als diners, a la família i a qualsevol seguretat, siga la que siga, això és el que ens nuga i ens incapacita a posar, com a cosa primera i central de la vida i de la societat, un sistema de salut igual i segur per a tots.
Ara bé, açò és el que molta gent en l´Església no ha comprés. I per això, aquesta Església nostra ha pretés fondre l´Evangeli amb la Religió. I a la fi, ha ocorregut el que havia d´ocórrer: la Religió dona importància, seguretat i diners. Mentre que l´Evangeli ens crea moltes dificultats. Com se les creà a Jesús. Així les coses, és de veres que en l´Església hi ha molts creients en Jesús que viuen heroicament l´Evangeli. Però també és cert que en l´Església hi ha gent important que ha optat per la Religió. Fins a l´extrem d´integrar l´Evangeli en la Religió. Amb la qual cosa ha fet impossible entendre l´Evangeli. I més difícil viure´l
¿No ha arribat ja l´hora de prendre seriosament l´Evangeli i viure´l amb totes les seues conseqüències? Si el papa Francesc li ha donat un gir nou i més evangèlic al papat en l´Església, per què l´episcopat en ple i el clergat en la seua totalitat no segueix el mateix camí que ens traça el successor de Pere? Si açò s´esdevinguera, l´Església en ple sens cap dubte tindria l´actualitat i la presència que té el P. Jorge Mario Bergoglio.