Per la festa de l’Assumpta
(Alfons Llorenç (fill de Planes nascut a Alcoi, 1951) etnòleg i periodista)
L’ALFÀBEGA, L’HERBA SANTA D’ESTIMAR
I, precisament, en els idus d’agost, cap al dia 13, a Efes, on posseïa el seu principal santuari, es celebrava, amb processons i enramades, la diada d’Artemissa, la Diana romana,deessamultimammia de la Lluna (una lluna de plata es posa, als temples delPaís Valencià, al llit, als peus, de la Marededéu d’Agost), protectora de les femelles, els parts, els boscos, verge, formosa i primaveral. Les dones del món greco-romà trenaven garlandes amb herbes aromàtiques i medicinals (a Morella, encara, enramen la seua Basílica de Santa Maria amb espígol, romaní i sàlvia; a molts pobles valencians, com a Elx, Xàtiva, Bétera, Alfara del Patriarca, les alfàbegues envolten, el 14 i 15 d’agost, la Marededéu morta).
L’Església cristiana primitiva dubtà, i situà en distintes dates la memòria del “trànsit”, “dormició”, “pausa” o “repòs” de Maria de Natzarè, abans que el marià Concili d’Efes (431) deïficara la mare de Jesús. I, curiosament, fou aquesta ciutat la que va escollir el 15 d’agost com a festa de la “theotokos” (“Mare de Déu”) i la irradià per la Mediterrània. Alguna llegenda valenciana situa justament en aquesta ciutat del pròxim orient el lloc on li entrà la son, despertà i pujà al cel la Natzarena (la Lluna mor, ressuscita i s’enlaira cada dia: “deixà lo món sense sol;/ i Vós, com a Lluna i mare/ d’esta absència sou consol”, li entonen a la Marededéu del Puig), als 72 anys –per això, entre el 14 i el 15 d’agost a Planes se li resaven 72 salves-, però fresca com una rosa, conservant-se jove, tendra i bella: “Planta nova en terra vella/ rosa fresca en arbre sec”, d’acord amb el gojos d’Albuixec.
Un ritu més antic que la pròpia festivitat de la Dormició, fou una processó “assumpcionista”, documentada en la Jerusalem del segle IV. La Roma del segle VIItambé celebrava la sagrada desfilada i, mentre fixava la data del 15 d’agost per a la solemnitat mariana, li va donar forma a la llarga processó amb el quadre exeporita (no pintat per mà humana) del Salvador. Curiosament, anava rodejat per dotze regidors i dotze clergues; recorria els carrers de Roma des del vespre del dia 14 fins l’alba del 15. Al seu pas es creia que les herbes medicinals quedaven beneïdes i aptes per allunyar perills i malalties de persones i hisendes. Com tantes altres vegades cristianitzava una festa pagana anterior d’agraïment per les collites.Aquetes són les mateixes plantes i les herbes que, encara, envolten els llits valencians de la Marededéu assumpta d’Agost. Un ressò d’aquells cultes vegetals el trobem en la mateixa palma que duu Sant Joan al llarg de la Festa d’Elx, utilitzada, posteriorment, com a remei de tempestes, de mals esperits i de tot mal de cos i ànima.
Com a herba santa envolta elssacrosants jaços de laMarededéu adormida. Puja als altars, cada 14 i 15 d’agost, l’alfàbega, quan, entre anuncis del retorn de les frescors (“La Marededéu en lo llit, prepara-li la jupa al teu marit”), comença el repòs de la natura, després de les generoses collites estiuenques; orna els sublims catres de la Mare de Déu Morta, “la gitadeta”, envoltada de sagrats vegetals, que curaven ferides, allunyaven tempestes i facilitaven els parts, conjuraven mals i atreien la bona ventura. El regnat litúrgic de l’alfàbega s’acaba en coronar, com a emperadriu de l’univers, la Verge Mare: “Veniu, sereu coronada/ en la celestial morada. canta el “Misteri d’Elx”. S’allunya dels altars en retirar-se dels presbiteris els sublims catres on s’ha adormit la mare terra:”Gran desig m’ha vengut al cor/ del meu car Fill ple d’amor/tan gran que no ho podria dir/on, per remei, desig morir”
L’alfàbega ens arribà, sagrada i reial, des de la seua Índia originaria; el seu perfum només era apte i digne de prínceps; el seu nom ho confirma: ocinumbasilicum, del grec, ozein, olorar i basileus, rei. Fou divina a Egipte i funerària a Grècia, per la seua comprovada virtut d’allunyar, amb els insectes, el esperits dolents. Al mateix temps, es considerava eròtica per coincidir el seu creixement i plenitud amb el del Sol, es a dir, amb la presència fertilitzant de la deessa Persèfone. De fet, s’aconsella a les dones, de les quals era bona amiga, plantar-la en passar el freds més durs, el dia de la lletera i nutrícia santa Àgata: “A santa Àgata,/ se planta l’alfàbega;/ la xica garrida/ la té eixida; i la galana,/ trasplantada”. Es prenia contra els mals de l’esperit, els seus brots eren auguri d’amor i facilitaven la troballa d’amants encisadors i tendres enamorats i, en pols, es creia que actuava com a filtre amorós, era l’herba de fer-se estimar, que les “donzelles enamorades/ d’un nuvi esdevenidor/ escabellen/ perquè facenbona olor”.