Són moltes les vegades que haurem escoltat, i potser haurem dit, que la política és molt bruta. Però no ens quedem ací, postil·lem: però tota, no se n´escapa cap, també la política eclesiàstica?. Caldrà dir que, segurament, molt més.
Tots els partits polítics mouen les regnes per a procurar portar l’aigua al seu molí de manera que s’aconseguisquen els seus interessos sense més consideració. El món eclesiàstic fa el mateix però amb la gravetat que els seus interessos particulars, ideològics i doctrinals els presenten com a designis de la voluntat divina, és a dir, la veu eclesiàstica es presenta com la veu de Déu, de manera que l’autoritat que exerceix és presentada com l´acompliment del que Déu vol
Estem encara consternats per la mort del bisbe Pere Casaldáliga. Sí, bisbe, i m’importa destacar el fet de ser bisbe de l’Església catòlica encara que ell volia ser Pere, el germà i l’amic; però ja que el món eclesiàstic va intentar arraconar-lo i evitar el seu exercici, vull destacar que estic parlant d’un bisbe, seguidor de Jesús. Va ser perseguit no sols pel poder econòmic i polític, esdeveniment que pot estar dins de la lògica imperialista i del poder que es veu criticat, sinó també pel poder eclesiàstic que va tractar de desacreditar-lo intentant de fer creure que la seua vida, entregada i pobra al costat dels últims, més aviat es tractava d´ una “performance” que d´una vida evangèlica.
¿Això és possible? ¿Això passa al si de l’Església?
Fa temps, no recorde la cita textual, a José Ignacio González Faus li van plantejar per què seguia dins de l’Església Catòlica i confesse que em va impressionar la seua resposta: Al si d’aquesta Església han mort molts amics meus lluitant perquè en ella es visquera el seguiment de Jesús i ara jo vull recollir el seu llegat i, malgrat tot el que fan, vull continuar el treball que ells van començar perquè en ella es visca el seguiment al Jesús de Natzaret.
El món eclesiàstic és molt traïdorenc, tendenciós i perillós quan no ets de la corda establida, quan pots representar un obstacle a les polítiques religioses que promulguen, perquè és quan, de manera sibil·lina i amb arguments doctrinals i morals, actuen sense pietat ni misericòrdia, procurant una execució dràstica i excloent en el moment que consideren més adequat.
No hem escoltat moltes vegades que si vols trobar fe no vages al Vaticà?
Si les intrigues en els partits polítics són cruels, les que es viuen a l’ombra dels campanars són condemnatòries.
Pere Casaldáliga representa a tota la resistència que no s’acovardeix i que, posada la fe en Jesús de Natzaret, no deixa de lluitar enmig de la tempesta, tot procurant ser fidel al compromís adquirit en haver promés ser amic de Jesús.
No aconseguiren que es cansara, per això, no han pogut dir que tot era una “performance”, cosa que, segurament, els haguera agradat molt per així haver pogut desacreditar tot el seu compromís per la defensa dels pobres.
A la nostra Església, si vols seguir l’alliberament de la persona i dels pobles que ens ofereix Jesús de Natzaret et trobaràs amb moltes probabilitats de ser marcat i considerat perillós i dubtós i, per això, cal animar a tot aquell que opte per la defensa de la vida dels pobres a resistir totes les envestides i desacreditacions sense deixar que entre en un la idea de deixar-ho tot i treballar des de fora.
Són molts els amics i germans que han donat la vida en nom de Jesús i en nom de tots eixos “sants populars” com per a deixar en mans d’aquells que defensen més la doctrina que l’Evangeli la cara visible de l’Església, perquè fan passar el seu codi com a Paraula de Déu.
Sembla que actualment hi ha una virulència molt forta contra el Papa Francesc perquè escolta i valora la vida de tantes persones entregades per la causa dels pobres i volgueren que es trobara molt sol per a poder dictar sentències d’excomunió. Ara bé, sembla que obliden que la Paraula de Déu no pot ser engabiada i encara que utilitzen mitjans potents i poderosos, continuem creient que el crit del pobre arriba a la presència de Déu i Ell ix en la seua defensa.
Pere Casaldáliga volia morir de peu i, sense deixar de ser fill de l’Església, no va acceptar doblegar el genoll davant de ningú que no fora l’Encarnació de Déu: els pobres, els últims de la terra.
Gràcies, Pere, eres força i estímul per a poder continuar lluitant sense abandonar ser fills de l’Església.