De febrer de 1986 és aquesta extensa carta que reproduïm on Pere Casaldàliga presenta al Papa la seua vida, el seu treball, la seua actitud, la seua fe. Casaldàliga se sap analitzat i jutjat en eixa lluita que ha fet vida en defensa dels més pobres, fent front a les conseqüències que se´n derivaven de continuu sense que la por li guanyara la partida. Com ell dirà, és escriptor i poeta, sí; però també té l´esperit revolucionari que vol canviar el món.
Benvolgut Papa Joan Pau II,
germà en Jesucrist i Pastor de la nostra Església:
Fa molt de temps que volia escriure-li aquesta carta, i fa molt temps que l’estic pensant i la medite en l´oració.
M´agradaria que fora un col·loqui fratern –en sinceritat humana i amb la llibertat de l´Esperit-, així com també un gest de servei d’un bisbe envers el bisbe de Roma, que és Pedro per a la meua fe, per a la meua corresponsabilitat eclesial i per a la meua col·legialitat apostòl·lica.
Fa díhuit anys que estic al Brasil, on vaig vindre voluntàriament com a missioner. Mai torní al meu país natal, a Espanya, ni amb ocasió de la mort de la meua mare. Mai prenguí vacances en tot aquest temps. No isquí del Brasil en dèsset anys. En aquests díhuit anys visquí i treballí al nord-est de l’Estat de Matto Grosso, com el primer sacerdot que s´hi establí de manera permanent en aquesta regió. Fa quinze anys que soc bisbe de la Prelatura de Sao Félix do Araguaia.
La regió de la Prelatura está situada en l´Amazonia legal brasilenra i abasta un àrea de 150.000 km². Encara hui no compta amb un sol pam de carretera asfaltada. Només recentment va ser instal·lat el servei telefònic. Sovint la regió queda aïllada o molt precàriament comunicada a causa de les pluges i inundacions que interrompen les carreteres. És un área de latifundis, nacionals i multinacionals, amb hisendes agropecuàries de centenes de milers d´hectàrees, amb empleats que viuen sovint en règim de violència i de semiesclavitud. Acompanye des de fa temps la dramàtica vida dels indígenes, dels “posseiros” (llauradors sense títol de terra) i dels peons (bracers des latifundi). Tota la poblaciónen general, dins de la Prelatura, ha sigut forçada a viure precàriament, sense serveis adequats d´educació, salut, transport, habitatge, seguretat jurídica i, sobretot, sense terra garantida per a treballar.
Sota la dictadura militar, el Govern intentà, per cinc vegades, expulsar-me del país. Quatre vegades va ser voltada tota la Prelatura per operacions militars de control i de pressió. La meua vida i la de diversos sacerdots i agents de pastoral de la Prelatura ha sigut amenaçada i posada a preu públicamente. En diverses ocasions, aquests sacerdots, agents de pastoral i jo mateix vam ser capturats; torturats diversos d’ells también. El P. Francisco Jentel va ser capturat, maltractat, condemnat a deu anys de presó, expulsat posteriorment del Brasil; finalment morí exiliat, lluny del seu país de missió.
L’arxiu de la Prelatura va ser violat i saquejat per l´Exèrcit i per la Policia. El butlletí de la Prelatura va ser editat de forma falsificada òrgans de repressió del règim i així va ser divulgat per la gran premsa, per a servir de càrrec d´acusació contra la mateixa Prelatura. Encara en aquest moment tres agents de pastoral estan sotmesos a processos judicials sota acusacions falses. Jo personalment vaig haver de presenciar morts violentes, com la del pare Jesuïta João Bosco Penido Burnier, assassinat al meu costat per la policia, quan els dos ens presentem en la Comissaría-Presó de Riberão Bonito per a protestar oficialment contra les tortures a les quals estaven sent sotmeses dues dones, llauradores, mares de família, injustament detingudes.
Al llarg de tots aquests anys s´han multiplicat les incomprensions i les calúmnies dels grans propietaris de terres –cap dels quals viu en la regió- i d’altres poderosos del país i de l’exterior. També dins de l’Església han sorgit algunes incomprensions de germans que desconeixen la realitat del poble i de la pastoral en aquestes regions apartades i violentes on el poble, amb freqüència, compta només amb la veu de l’Església que intenta posar-se al seu servei.
A més d’aquests sofriments viscuts dins de l’àmbit de la Prelatura, sent responsable nacional de la CPT (Comissió Pastoral de la Terra) i membre del CIMI (Consell Indigenista Missioner), m’ha tocat acompanyar molt de prop les tribulacions i fins i tot la mort de tants indígenes, llauradors, agents de pastoral i de persones compromeses amb la causa d’aquests germans, als qui la cobdícia del capital no els permet si més no sobreviure. Entre ells, l’indi Marçal, guaraní, el qual el saludà a vosté personalment en Manaus, en nom dels pobles indígenes del Brasil.
El Déu viu, Pare de Jesús, és qui ens jutjarà. Deixa´m, no obstant això, obrir el meu cor davant el seu cor de germà i de Pastor. Viure en aquestes circumstàncies extremes, ser poeta i escriure, mantindre contactes amb persones i ambients de la comunicació o de frontera (per edat, ideologia, alteridad cultural, situació social, o per serveis d’emergència que presten) pot portar-li a un a gestos i postures menys comunes i a vegades incómodes per a la societat establida.
Com a germà i com a Papa que vosté és per a mi, li pregue que accepte la intenció sincera i la voluntat apassionadament cristiana i eclesial tant d’aquesta carta com de les meues actituds.
El Pare em concedí la gràcia de no abandonar mai l´oració, al llarg d’aquesta vida més o menys agitada. Em preservà de temptacions majors contra la fe i la vida consagrada, i em possibilità comptar sempre amb la força dels germans a través d’una comunió eclesial rica en trobades, estudis, ajudes. Certament per això, crec que no m’apartí del camí de Jesús, i espere, també per això, seguir fins a la fi per aquest Camí que és la Veritat i la Vida.
Lamente incomodar-lo amb la lectura d’aquesta llarga carta, quan tants serveis i preocupacions pesen ja sobre vosté. Dues cartes del Cardenal Gantin, Prefecte de la Congregació per als Bisbes i una comunicació de la Nunciatura que fa poc rebí, m’han portat finalment a escriure-li aquesta carta. Aqueixes tres comunicacions urgien la meua visita ad límina, interpel·laven aspectes de la pastoral de la Prelatura i censuraven la meua anada a Amèrica Central.
Em sent un poc menut i com a distant en aquesta Amazonia brasilera tan diferent, i en aquesta Amèrica Llatina, tan convulsionada i sovint incompresa. He cregut necessari fer-me precedir per aquesta carta. M’ha semblat que només un contacte assossegadament personal entre nosaltres dos mitjançant un escrit pensat i clar, em donaria la possibilitat d’aproximar-me veritablement a vosté.
L’altra forma major de trobar-nos ja està garantida: pregue per vosté cada dia, estimat germà Juan Pablo. No prenga com a impertinència l´al·lusió que faré a temes, situacions i pràcticas secularment controvertides a l’Església o fins i tot contestades sobretot hui, quan l´esperit crític i el pluralisme travessen també fortament la vida eclesiàstica.
Abordar novament aquells assumptes incòmodes, parlant amb el Papa significa per a mi expressar la corresponsabilitat en relació a la veu de milions de germans catòlics – de molts bisbes també – i de germans no catòlics, evangèlics, d´altres religions, humans. Com a bisbe de l´Església Catòlica, puc i dec donar a la nostra Església aquesta contribució: pensar en veu alta la meua fe i exercir, amb llibertat de família, el servei de la col·legialitat corresponsable. Callar, deixar córrer, amb cert fatalisme, la força d´estructures seculars, seria molt més còmode. No pense, tanmateix, que fos més cristià, ni tan sols més humà.
Així com parlant, exigint reformes, prenent possicions noves, es pot causar “escàndol” als germans que viuen en situacions més tranquil·les o menys crítiques, així també podem acusar “d´escàndol” a molts germans, situals en uns altres contextos socials o culturals, més oberts a la crítica i delerosos de renovació de l´Església – sempre una i “semper renovanda” – quan callem o acceptem la rutina o prenem mesures unívoques indiscriminadament.
Sense “conformar-se a aquest món”, l´Església de Jesús, per a ser fidel a l´evangeli del Regne, ha d´estar atenta “als signes dels Temps” i dels Llocs i anunciar la Paraula, en un to cultural o històric i amb un testimoni de vida i de pràctiques tals, que els hòmens i dones de cada temps i lloc puguen entendre aquesta paraula i es vegen estimulats a acceptar-la.
Pel que fa al camp social concretament, no podem dir amb molta veritat que ja hem fet l´opció pels pobres. En primer lloc, perquè no compartim en les nostres vides i en les nostres institucions la pobresa real que ells experimenten. I, en segon lloc, perquè no actuem, enfront a la “riquesa de la iniqüitat”, amb aquella llibertat i fermesa adoptades pel Senyor. L´opció pels pobres, que no exclourà mai a la persona dels rics – ja que la salvació és oferida a tots i a tots es deu el misteri de l´Església – sí exclou la forma de vida dels rics, “insult a la misèria dels pobres”, i al seu sistema d´acumulació i privilegi, que necessàriament expolia i margina la immensa majoria de la família humana, pobles i continents sencers.
No fiu la visita ad limina, fins i tot després de rebre, com uns altres, una invitació de la Congregació per als bisbes que ens recordava aquesta pràctica. Jo volia i vull ajudar a la Seu Apostòlica a revisar la forma d´aquella visita. Escolte crítiques de part de molts bisbes que la fan, ja que encara que reconeixen que propicia un contacte amb els Dicasteris romans i una trobada cordial amb el Papa, es revela incapaç de produir un vertader intercanvi de col·legialitat apostòlica dels Pastors de les Esglésies Particulars amb el Pastor de l´Església universal. S´hi realitzen grans despeses, s´hi estableixen contactes, s´hi acompleix una tradició. ¿S´hi acompleix, tanmateix, la Tradició de “videre Petrum” i d´ajudar Pere a veure tota l´Església? ¿No tindria avui l´Església altres formes més eficaces d´intercanviar, d´establir contactes, d´avaluar, d´expressar la comunió dels Pastors i de les seues Esglésies amb l´Església Universal i més concretament amb el bisbe de Roma?
Mai pretendria suposar en el Papa un coneixement detallat de les Esglésies Particulars o demanar-li a ell solucions concretes per a les seues Pastorals. Per això estem els respectius Pastors, ministres i consells pastorals de cada Església. Per això estan també les Conferències Episcopals que, al meu entendre i al de molts altres, no estan essent degudament valorades i fins i tot estan essent preterides o injustament assenyalades per certes actituds d´algunes instàncies de la Cúria Romana. Si les Conferències episcopals no són “teològiques” o “apostòliques”, com a tals – podrien no existir, sense elles caminà l´Església – tampoc són, en sí mateix, “apostòliques” o “teològiques” les cúries, ni tan sols la Cúria Romana. Pere presidí i regí l´Església, de manera diferent, en les diverses èpoques.
El Papa té necessitat d´un cos d´auxiliars, com també el necessiten tots els bisbes de l´Església, encara que hauria de ser sempre més senzill i participatiu. Tanmateix, germà Joan Pau, per a molts de nosaltres, certes estructures de la Cúria no responen al testimoniatge de simplicitat evangèlica i de comunió fraterna que el Senyor i el món reclamen de nosaltres; ni tradueixen en les seues actituds, de vegades centralitzadores i impositives, una catolicitat vertaderament universal, ni respecten sempre les exigències d´una corresponsabilitat adulta; ni tan sols, de vegades, els drets bàsics de la persona humana o dels diferents pobles. Ni falten, amb freqüència, en sectors de la Cúria romana, prejudicis, atenció unilateral a les informacions, o fins i tot, postures, més o menys inconscients, d´etnocentrisme cultural europeu enfront a Amèrica Llatina, a Àfrica i a Àsia.
Amb ànim objectiu i seré, no es pot negar que la dona continua essent fortament marginada en l´Església: en la legislació canònica, en la litúrgia, en els ministerie, en l´estructura eclesiàstica. Per a una fe i una comunitat d´aquella Bona Notícia que ja no discrimina entre “jueu i grec, lliure i esclau, home i dona”, eixa discriminació de la dona en l´Església mai podrà ser justificada. Tradicions culturals masculinitzants que no poden anul·lar la noverta de l´Evangeli explicaran tal vegada el passat; no poden justificar el present, ni encara menys, el futur immediat.
“No falten, amb freqüència, en sectors de la Cúria romana, prejudicis, atenció unilateral a les informacions, tradicions masculinizants, o fins i tot postures, més o menys inconscients, d’etnocentrisme cultural europeu enfront d´América Llatina, a Àfrica i a Àsia”
Un altre punt delicat en sí i molt sensible per al seu cor, germà Joan Pau, és el celibat. Jo, personalment, mai he dubtat del seu valor evangèlic i de la seua necessitat per a la plenitud de la vida eclesial, com un carisma de servei al Regne i com un testimoniatge de la gloriosa condició futura. Pense, tanmateix, que no estem essent comprensius ni justos amb aquests milers de sacerdots, molts d´ells en situació dramàtica, que acceptaren el celibat compulsòriament, com a exigència, actualment vinculant, per al ministeri sacerdotal en l´Església llatina. Posteriorment, a causa d´aquest exigència no vitalment assumida, hagueren de deixar el ministeri i no pogueren ja regularitzar la seua vida, ni dins de l´Església ni, de vegades, davant la societat. El Col·legi Cardenalici està privilegiat, de vegades, amb poders i funcions que difícilment s´adiuen amb els drets anteriors i amb les funcions més eclesialment connaturals del Col·legi apostòlic dels Bisbes com a tal.
De les Nunciatures tinc, jo personalment, una trista experiència. Vosté coneix millor que jo la persistent reclamació de Conferències Episcopals de bisbes, de presbiteris, de grans sectors de l´Església, front a una institució tan marcadament diplomàtica en la societat i, amb freqüència, amb una actuació paral·lela a l´actuació dels bisbats.
Joan Pau, germà, permeta´m encara una paraula de crítica fraterna al mateix Papa. Per més tradicionals que siguen els títols de “Pare Santíssim”, “Sa Santedat”… – així com uns altres títols eclesiàstics com “Eminentíssim”, ·Excel·lentíssim” – resulten evidentment poc evangèlics i fins i tot extravagants humanament parlant. “No es facen anomenar pares, o mestres”, diu el Senyor. De la mateixa manera seria més evangèlic – i també més accessible a la sensibilitat actual – simplificar la indumentària, els gestos, les distàncies, dins de la nostra Església.
Pense també que seria molt apostòlic que vosté recaptar una avaluació suficientment lliure i participada, sobre els seus viatges, tan generosos i fins i tot heroics en molts aspectes i, tanmateix, tan contestats – i al meu entendre, no sempre sense motius – : ¿no són eixos viatges conflictius per a l´Ecumenisme – testimoniatge de Jesús demanant al Pare que fóssem un – per a la llibertat religiosa en la vida pública pluralista? ¿No exigeixen eixos viatges grans despeses econòmiques per part de l´Església i dels Estats, revestint- se així d´una certa prepotència i d´uns privilegis civicopolítics amb relació a l´Església Catòlica, en la persona del Papa, que es fan irritants per a uns altres?
Per què no reexaminar, a la llum de la fe, en favor de l´Ecumenisme, per donar testimoniatge al món, la condició d´Estat amb què es presenta el Vaticà, investint a la persona del Papa d´una dimensió explícitament política, que perjudica la llibertat i la transparència del seu testimoniatge de Pastor universal de l´Església? Per què no decidir-se, amb llibertat evangèlica i també amb realisme, per una profunda renovació de la Cúria Romana?
Sé del dolor que li produí el seu viatge a Nicaragua. Encara així, em sent en el deure de confiar-li la impressió – que molts altres comparteixen – que els seus assesssors i l´actitud de vosté mateix no contribuïren perquè eixe viatge extremadament crític, i necessari d´altra banda, fos més feliç i, sobretot, més evangelitzador. S´obrí una ferida en el cor de molts nicaragüencs i de molts llationamericans, així com Vosté se sentí ferit en el seu cor.
“ Per què no reexaminar, a la llum de la fe, en favor de l´Ecumenisme, per donar testimoniatge al món, la condició d´Estat amb què es presenta el Vaticà?”
L´any passat estiguí a Nicaragua. Ha sigut la meua primera eixida de Brasil després de dèsset anys de permanència en aquest país. Per l´amistat que tinc, des de fa temps, amb molts nicaragüencs, per contactes personals o per carta, sentí que havia de fer-me present, com a persona humana i com a bisve de l´Església, en una hora d´agressió politicomilitar gravíssima i profund sentiment intern. No pretenguí substituir l´episcopat local, ni subestimar-lo. Creguí, no obstant, que podia i fins i tot havia d´ajudar aquell poble i aquella Església. Així ho comuniquí per escrit als bisbes de Nicaragua, només hi arribí. Intentí conversar personalment amb alguns d´ells, però no fui rebut. La jerarquia nicaragüenca està obertament d´una banda; a l´altra, hi ha milers de cristians, als quals també es deu l´Església.
Pense sincerament que la nostra Església – jo em sent Església de Nicaragua també, com a cristià i com a bisbe de l´Església – no està donant oficialment en aquell país tant sofert, i amb repercussions negatives per a tota Amèrica Central, el Carib i per a tota Amèrica Llatina, el testimoniatge que hauria de donar: condemnant l´agressió, propugnant l´autodeterminació d´aquells pobles, consolant les mares dels caiguts i celebrant, en l´Esperança, la mort violenta de tants germans, catòlics en la seua majoria. ¿Només amb el Socialisme o amb el Sandinisme no pot dialogar l´Església, críticament, sí, com críticament ha de dialogar amb la realitat humana? ¿Podrà l´Església deixar de dialogar amb la Història? Dialogà amb l´Imperi romà, amb el feudalisme, i dialoga, a gust, amb la burgesia i amb el capitalisme, moltes vegades acríticament, segons ha hagut de reconéixer una posterior avaluació històrica.
¿No dialoga amb l´Administració Reagan? ¿L´Imperi nord-americà mereix més consideració de l´Església que el procés dolorós amb què la menuda Nicaragua pretén ser ella, per fi, arriscant i fins i tot equivocant-se, però essent ella? El perill del comunisme no justificarà la nostra omissió o la nostra connivència amb el capitalisme. Eixa omissió o connivència podran “justificar” dramàticament, un dia, la revolta, la indiferència religiosa o inclús l´ateisme de molts, sobretot entre els militants i en les noves generacions.
La credibilitat de l´Església – i de l´Evangeli i del mateix Déu i Padre del Nostre Senyor Jesucrist- depén, en gran part, del nostre ministeri, crític, sí, però compromés amb la Causa del pobres i amb els processos de l´alliberament dels pobles secularment dominats pels successius imperis i oligarquies.
Vosté, com a polonés, està en condicions molt personals d´entendre eixos processos. La seua Polònia natal, tan soferta i forta, germà Joan Pau, tantes vegades envaïda i ocupada, privada de la seua autonomia i amenaçada en la seua fe per imperis veïns (Prússia, Alemanya nazi, Rússia, Imperi Austro-hongarés) és germana bessona d´Amèrica Central i del Carib, tantes vegades ocupats per l´Imperi del Nord. Estats Units envaí Nicaragua el 1898 i deprés tornà a ocupar-la amb els seus marines de 1909 a 1933, deixant-hi a continuació una dictadura que durà fins a 1979. Haití estigué sota ocupació de 1915 a 1934. Puerto Rico continua ocupat avui en dia, des de 1902. Cuba partí diverses vegades invasions i ocupacions, així com la resta de països de la regió, especialment Panamà, Hondures i la República Dominicana. Més recentment Granada patí la mateixa sort. El mateix Estats Units exporta per aquests països les seues sectes, que divideixen internament el poble i amenacen la fe catòlica i la fe d´altres Esglésies evangèliques… allí establides.
Sé també de les seues preocupacions apostòliques pel que fa a la nostra Teologia de l´Alliberament, de les Comunitats cristianes als mitjans populars, dels nostres teòlegs, de les nostres trobades, publicacios i d´altres manifestacions de vitalitat de l´Església en Amèrica Llatina, d´altres Esglésies del Tercer Món i d´alguns sectors de l´Església a Europa i a Amèrica del Nord. Seria ignorar la seua missió de Pastor universal pretendre que vosté no se n´assabentés i fins i tot no se´n preocupés amb tot aquest moviment eclesial, més encara quan Amèrica Llatina, concretament, representa quasi la meitat dels membres de l´Església Catòlica.
De tota manera, una vegada més, li demane disculpes per expressar-li una paraula sentida respecte a la manera com estan tractades per la Cúria Romana, la nostra Teologia de l´Alliberament i els seus Teòlegs, certes institucions eclesiàstiques – com la mateixa CNBB, en determinades ocasions – iniciatives de les nostres Esglésies i algunes comunitats sofertes d´aquest Continent, així com els seus animadors.
Davant Déu puc donar-li el testimoniatge dels agents de pastoral i de les comunitats amb les quals establí contacte en Nicaragua. Mai han pretés ser Església “paral·lela”. No ignoren la Jerarquia en les seues legítimes funcions, i tenen consciència que són Església, manifestant una voluntat sincera que romandre en ella. Per què no pensar que algunes causes d´aquest tipus de conflictes en la pastorals puguen provenir de la jerarquia també? Nosaltres, amb freqüència, els membres de la jerarquia, no reconeixem de fet els laics com a adults i corresponsables en l´Església, o volem imposar ideologies i estils personals exigint uniformitat i atrinxerant-nos en el centralisme.
Acabe de rebre l´última carta del Cardenal Gantin, prefecte de la Congregació per als Bisbes. En ella, el Senyor Cardenal, entre d´altres amoniestacions, em recorda ara la visita apostòlica que rebí i rebé la Prelatura de Sao Félix do Araguaia el 1977. Vull simplement comunicar a vosté que aquesta visita fou provocada per denúncies o calúmnies d´un germà en l´episcopat; que el visitador apostòlic passà només quatre dies a Sao Félix, sense visitar cap comunitat, acceptant només conversar amb poquíssimes persones i veure l´Arxiu de la Prelatura després d´haver-li insistit que ho fes. Ni ell, ni la Nunciatura, ni la Santa Seu, mai el comunicaren les conclusions d´aquella visita, havent-ho sol·licitat jo expressament.
Vull, finalment, reafirmar-li, benvolgut germà en Crist i Papa, la seguretat de la meua comunió i la voluntat sincera de prosseguir amb l´Església de Jesús en el servei al Regne. Deixe al seu criteri de Pere de la nostra Església, prendre la decisió que jutge oportú sobre mi, bisbe també de l´Església. No vull crear problemes innecessaris. Vull ajudar, responsablement i col·legial, a dur endavant la missió evangelitzadora de l´Església, particularment ací a Brasil i a Amèrica Llatina. Perquè crec en la perenne actualitat de l´Evangeli i en la presència sempre alliberadora del Senyor Ressucitat, vull creure també en la juventut de la seua Església.
Si vosté ho considera oportú, pot indicar-me una data apropiada perquè vaja a visitar-lo personalment. Confie en la seua oració de germà i Pontífex. Deixe en les mans de Maria, Mare de Jesús, el desafiament d´aquesta hora. Reitere a vosté la meua comunió de germà en Jesucrist i, amb vosté, reafirme la meua condició de servidor de l´Església de Jesús.
Amb la seua benedicció apostòlica.
Pere Casaldàliga, bisbe de São Félix do Araguaia, MT, Brasil.