RELIGIÓ I ESCOLA
Respecte de l’assumpte, sempre candent, de l’assignatura de Religió en el sistema educatiu, en lloc de preguntar-nos si ha d’estar inclosa o exclosa en el programes d’ensenyament, hauríem de fer-nos una altra mena de preguntes. ¿Hem de pensar en l’assignatura de Religió tal i com s’imparteix ara a l’escola, en què està dirigida i emmarcada dintre d’un context totalment confessional? ¿O bé hem de pensar en un concepte d’aquesta assignatura que puga contribuir positivament a la formació de les noves generacions, eixamplar el seu horitzó, ajudar-les a comprendre què és l’ésser humà, i que se les hi òbriguen perspectives–que altrament podrien no trobar-les mai– que les duguen a reconéixer la dignitat de totes les persones? Si es tractara d´aquesta dimensió segona, en eixe cas, s’hauria de donar a l’escola.
El fet que l’Estat espanyol tinga uns acords signats amb l’Església Catòlica no ha de ser la raó decisiva per a mantenir l´assignatura de Religió tal com està ara, perquè tots els acords poden ser revisats i modificats a petició d’una de les parts signants. Eixa seria una raó ben pobra… El mateix portaveu dels bisbes ha dit témer que l’ensenyament de la religió puga quedar com un favor que hay que hacer porque así lo recogen los acuerdos Iglesia-Estado.
Tampoc és motiu determinant –malgrat ser de gran importància– el fet innegable que les obres de disciplines humanístiques i artístiques com la filosofia, la literatura, les arts visuals, la música i l’arquitectura d’Europa i de tota la cultura occidental estan farcides, directament o indirecta, d’imatges i conceptes religiosos el desconeixement dels quals aboca les noves generacions a una ignorància que dificultarà molt la comprensió d’eixes obres i la capacitat d’estimar-les i de gaudir-les.
L’assignatura de Religió a l´escola serà necessària quan deixe de ser confessional i es dedique a presentar el fet multiforme de la transcendència en la vida humana. En eixe sentit, a més de la proposta feta per la Conferència Episcopal Espanyola de creació d’un àrea de filosofia, religió i civisme, caldria comptar també amb l´aportació de la resta de confessions cristianes i d´altres religions per a, des d’ahí, construir l’àrea de formació de l´esperit.
És una idea que caldrà treballar tenint clar, com sempre s’ha dit, que l’assignatura de Religió no és ni ha de ser una catequesi. Aquesta proposta acabaria amb la segregació de l’alumnat en dos grups, enriquiria la seua formació i ens estalviaria la disputa sobre l’oferta d’una assignatura alternativa. A més, combinar filosofia, religió i civisme facilitaria la comprensió del sentit i la urgència de la fraternitat universal, sense la qual el missatge de Jesús –i, per tant, la religió que l’Església Catòlica vol que s’estudie a les escoles– cau en el buit.
No debades ha escrit el papa Francesc en Fratelli Tutti: “Què passa sense la fraternitat conreada conscientment, sense una voluntat política de fraternitat, traduïda en una educació per a la fraternitat, per al diàleg, per a la descoberta de la reciprocitat i l’enriquiment mutu com a valors?” (130).
Ara tenim l’ocasió de soterrar definitivament l’estèril controvèrsia sobre l’assignatura de Religió que ens ha dividit des del restabliment de la democràcia a Espanya. ¡Tant de bo que sapiem aprofitar-la!