EL 23-F DE 1981 A LLÍRIA
José Mª Jordán Galduf és excatedràtic d´Economia de la Universitat de València.
Ara fa 40 anys que va tindre lloc aquell intent de colp d’estat que estigué a punt de fer naufragar la democràcia recentment recuperada en Espanya. Com es sabut, els fets més importants esdevingueren a Madrid (amb l’assalt del Congrés per part del tinent coronel de la guàrdia civil A. Tejero) i a València (amb l’ocupació militar de la ciutat a càrrec del tinent general de l’exèrcit J. Milans del Bosch). Com es visqué aquella trist jornada al nostre poble, i particularment a l’Ajuntament de Llíria? Què podem aprendre d’aquella negra experiència per als problemes del present?
Aquell dia, el 23 de febrer de 1981, era dilluns. Aleshores jo era l’alcalde de Llíria, sense deixar d’exercir alhora el meu treball com a professor a la Facultat d’Economia de la Universitat València. El matí va transcórrer amb una certa normalitat, però a la vesprada es va escampar de sobte la tremenda notícia de l’assalt del Congrés i la declaració de l’estat d’excepció militar a València.
L’Alcaldia de Llíria la sostenien aleshores dos partits polítics: el PCE (al qual pertanyia jo en aquell moment) i el PSPV-PSOE. Manolo Pacheco era el responsable de la policia municipal, i ell i jo ens vam adreçar de seguida a aquesta per a fer-los saber que nosaltres continuàvem sent l’autoritat civil del poble. Els ordenàrem que augmentaren el servei de vigilància nocturna i ens tingueren informats de qualsevol novetat en tot moment.
Manolo Pacheco no descansà a penes les hores següents. Per la meua part, vaig tornar a casa de nit per tranquil·litzar la meua família que estava molt preocupada per allò que poguera passar (el pregó de Milans del Bosch per la ràdio era realment temible). Avançada la vesprada travessaren el poble els carros de combat de l’exèrcit que venien del campament de Marines en direcció a València. Ens trencaren una vorera i un semàfor en l’encreuament del carrer de Sant Miquel amb el carrer (carretera) del Duc de Llíria, cosa que reclamàrem després en un escrit oficial.
Sobre la 1 de la matinada, la intervenció del Rei per televisió va tranquil·litzar ja enormement a la ciutadania, i l’actuació dels mitjans de comunicació fou en tot moment de suport a la democràcia. Els carros de combat de l’exèrcit travessaren de nou Llíria, de tornada cap al campament de Marines, sobre les 3 de la matinada.
Sobre les 9 del matí del dimarts 24 de febrer de 1981, llançàrem un pregó municipal anunciant la celebració d’un Plenari d’urgència de l’Ajuntament. Aquest tindria lloc a les 20h d’aquell dia amb un únic punt de l’ordre del dia: el recolzament del Rei (que havia estat capaç de neutralitzar el colp d’estat), de la Constitució i les institucions democràtiques.
En aquella sessió plenària, la Corporació Municipal va acordar, en efecte, per unanimitat, una declaració que mostrava la nostra indignació pels fets esdevinguts i la nostra solidaritat amb el Parlament i el Govern del país. Vull deixar constància de tots els regidors que composàvem en aquell moment l’Ajuntament de Llíria: Carmen Agustí (+), Felipe Andés (+), Miguel Arastey (+), Julia Arastey, Alfonso Casse (+), Paco Cintero (+), Salvador Enguidanos (+), José Luis Giménez, Miguel Jorge (+), Enric Llopis, Enrique Manuel Pérez (+), Juan Antonio Muñoz, Andrés Pablo, Manuel Pacheco, Juan Rosendo Palacios, Paco Pla (+) i jo mateix. El meu record emocionat per tots aquells que han faltat ja.
Per a què recordar? Hi ha una raó important per a fer-ho: que això ens ajude a millorar com a persones i com a societat. La transició democràtica espanyola no va ser gens fàcil. Vaig deixar testimoni dels problemes que patíem aleshores en dos llibres: El país que nos duele (1980) i Una història de dos anys (1981). El 23F va mostrar la vulnerabilitat de la nostra democràcia. Ara bé, arran d’aquell esdeveniment hi hagué una reacció extraordinària: se generà una ampli consens i s’adoptaren acords pertinents per a consolidar la democràcia i avançar cap a l’ingrés en la Unió Europea.
Ara, 40 anys després d’aquell intent de colp d’estat, la situació que travessa el país és també summament difícil. Patim molt seriosos problemes en els àmbits polític, econòmic i social. Hi ha la crisi sanitària i econòmica provocada per la pandèmica del coronavirus, però a més a més hi ha un clima d’extrema polarització política i agra crispació social que resulta enormement preocupant. Abunden les postures extremes sense que hi haja un diàleg efectiu per a aproximar-se i enfrontar els problemes de la societat. La confrontació permanent crea un mal ambient general i no afavoreix en absolut l’estabilitat institucional. Cal, per tant, apel·lar als nostres líders polítics per a que estiguen a l’altura de les circumstàncies i, igual com va passar després del 23F de 1981, aconseguisquen uns acords bàsics per adreçar l’evolució de les coses, en interés del conjunt el país i amb la mirada posada en la Unió Europea.