INTERNET COM A INSTRUMENT PER A LA COMUNICACIÓ HUMANA
La pandèmia de la qual encara estem eixint ha difós moltíssim els mitjans digitals de comunicació i trobada. Si el que ha ocorregut a tot el món en aquest últim any i mig haguera ocorregut vint anys arrere, quan Internet i els seus procediments estaven encara començant, haguera sigut tot molt diferent. A penes existien unes poques webs molt primitives, el correu electrònic era usat per molt pocs; no estava Google, ni Wikipedia ni tota l’oferta de serveis públics i privats que hui tenim per a tot. El telèfon mòbil estava a disposició també de poques persones, i només aprofitava per telefonar, no com ara eixes xicotetes meravelles intel·ligents (els smarts) que ens porten a la mà totes les possibilitats d’Internet. I només amb què haguera ocorregut fa només cinc anys, no estaven preparades plataformes com Zoom i moltes altres que ens han permés continuar treballant des de casa, mantindre l’ensenyament i la vida de moltes associacions a distància, i mantindre actius tants serveis públics i sanitaris.
La pandèmia ha representat un impressionant avanç en el nivell d’alfabetització digital de moltes persones, de totes les edats i condicions. Per a molts grups, les possibilitats oferides per Internet han sigut un mitjà insubstituïble per a superar la duresa del confinament. En concret, hi ha hagut creativitat per a continuar la vida i l’acció de moltes associacions i comunitats, per exemple la d’aquest Grup Cristià del Dissabte que, sense aquest instrument i sense poder seguir amb les reunions presencials de cada mes, s’haguera vist abocat a la pràctica desaparició. I el mateix ens consta que ha succeït amb altres parròquies o grups cristians.
Quan per fi es restablisca de nou la possibilitat de retrobar-nos presencialment els dissabtes o d’omplir de nou les esglésies i sales parroquials, ¿haurem d’oblidar-nos d’aquestes reunions digitals i de tot mitjà digital per a crear, amb presència física, comunió i comunitat? Nosaltres pensem que sobre aquest tema es poden fer aquestes afirmacions:
- La pandèmia ha representat una espenta en un avanç de la digitalització general de la societat que és imparable i que s’havia d’anar produint, amb pandèmia o sense, a tot el món. Per tant, a més de solucionar alguns problemes ocasionats pel confinament, ens ha preparat, sens dubte, a la nova societat de la informació i de la comunicació que estava a les portes.
- Aquesta proliferació d’instruments i xarxes digitals, com qualsevol avanç tècnic, pot provocar millora o deterioració en la vida de les persones i els grups. I, de vegades, en les mateixes característiques d’instruments semblants, es pot veure l’ambivalència. Fa ja anys, un lúcid sociòleg com Ivan Illich distingia entre la difusió de la televisió, instrument passivitzant i massificador, i el telèfon, instrument per si mateix selectiu i personalitzador. Hui podríem veure en l’ús de moltes xarxes socials, que viralitzen a velocitat de vertigen qualsevol parida o extravagància d’un influencer, un instrument perillós per a manipular les persones. Però uns altres instruments, com els blogs i les reunions telemàtiques, ofereixen per elles mateix un extraordinari mitjà de comunicació i diàleg interpersonal. El discerniment s’imposa.
- Més en concret, fins i tot per a celebracions cristianes, s’obri per al futur una sèrie de possibilitats que sense dubte aniran plantejant-se. “No hi ha vida cristiana sense comunitat”, escrivia en 1961 George Michonneau. D’ací ve que una parròquia no havia de ser una estació de serveis religiosos sinó una comunitat o una comunitat de comunitats. L’essencial de l’Eucaristia, el signe sacramental, és estar al voltant d’una taula celebrant el Sopar del Senyor. La Missa no pot ser una representació que es retransmet. Però hauríem de preguntar-nos si algunes vegades en què ens hem reunit, amb imatge i veu, en una pantalla de zoom i hem pregat junts, no s’ha produït tanta intensitat comunitària com en una missa presencial. I es podrà continuar avançant sobre si fins i tot el pa i el vi podrien ser consagrats a distància. I si Internet pot arribar a ser un símbol de l’esperit amb capacitat per a superar distàncies i permetre superar barreres idiomàtiques. Tant de bo que l’ús des de la base d’aquests mitjans servisca per a fer comunitat cristiana vertadera i no per a transmetre a grans masses representacions religioses extraordinàries com a material de propaganda!
- Quina sort han tingut algunes persones majors en arribar a temps d’ensinistrar-se en l’ús d’Internet abans que les seues xacres els confinen definitivament a les seues cases o residències! Hui, disposar d’una gran biblioteca per a seguir el treball o la curiositat intel·lectual està a l’abast de totes les persones, no sols d’alguns privilegiats. El major centre de documentació possible, capaç d’informar de tot i suplir aqueixes molestes fallades de memòria, està en Google. I la millor enciclopèdia del món no és ja la Britànica ni Espasa, sinó Wikipedia. I posada al dia amb la col·laboració desinteressada de milers de redactors. I tantes ofertes més, obertes a tots. Si vols sentir música, o visitar museus, o fer-te present per estratègiques webcams en els llocs més bells del planeta, tot i més ho tens a mà. També assistir a classes, a conferències, a esdeveniments o simplement això que els agrada tant als majors com és seguir el desenvolupament d’unes obres públiques o de la reproducció d’una parella d’àguiles o cigonyes; tot això, en saber navegar per Internet, està també a disposició de tothom. La revolució digital ha arribat per a quedar-se i beneït siga!